Isabel-Clara Simó: “Sóc laportista”

Bromera publica Homes, d’Isabel-Clara Simó, que serà presentat el dia 11 de març a Barcelona, amb la presència de Joan Laporta.

1. Escrius per a adults o per a tots els públics?

Això no ho miro mai, ni escric per a homes ni per a dones ni per a joves ni per a vells. Escric per a un públic que no sé qui és i que prefereixo que no tingui cara ni ulls perquè em condicionaria a l’hora d’escriure. Homes l’he escrit per a tothom.

2. Un consell per als homes?

Sóc incapaç de donar consells, en tinc prou d’aconsellar-me a mi mateixa.

3. Quants tipus d’homes has trobat? Quins són?

Al llibre n’hi ha vint-i-dos. Hi ha el que pega, hi ha el que se sent maltractat per la dona, el que és escrupolós, el que és un bleda, el que se sent poc lliure en la seva relació amb la dona i, per tant, només troba llibertat amb els seus amics. Una mica he intentat agafar una característica especial de cadascun, però la varietat d’homes és molt més gran.

4. Quin home no convidaries mai a sopar?

N’hi ha molts que no m’agraden gens, tant d’homes com de dones, i no hi soparia. Per exemple, els fatxes, els nazis, els racistes em molesten extremadament; no m’agraden gens i no els convidaria per a res. Però no els odio, em desagraden les idees, no pas les persones.

No em trobaria gens a gust amb aquest que es diu Miguel Ángel Rodríguez, que ha escrit una biografia de l’Aznar i l’altre dia el vaig sentir a dir per televisió que “el nazisme es troba en els partits nacionalistes”. Això és, com diuen els psicòlegs, el sentiment de projecció: el que ells són ho projecten cap als altres. Això ho trobo molt incòmode de tractar. Però si em veiés en la situació menjaria i intentaria ser amable.

5. Amb aquest llibre pretens criticar, fer riure o simplement plasmar la realitat?

Les tres coses i més encara. Pretenc posar el dit a l’ull dels homes. Però pretenc també comprendre’ls i ensenyar que són molt variats. I pretenc també veure que moltes vegades en som víctimes tant homes com dones, d’una situació visceral que es pugui produir en les nostres relacions. I una mica denunciar que l’anomenada guerra dels sexes continua estant viva quan això és una bestiesa.

6. Quin és el teu nou repte literari?

Tinc l’ambició de tocar tot el ventall dels registres literaris. El que passa és que la literatura és molt gran i jo molt limitada. Amb el teatre estic encuriosida perquè jo sóc molt espectadora de teatre i molt exigent com a espectadora; en canvi, respecte a mi em falten eines i hi estic treballant. També he escrit poemes, tot i que no tinc estómac de poeta. El truc per a mi era fer poesia narrativa.

7. Si haguessis de salvar un sol llibre teu, quin escolliries?

Segurament, salvaria Júlia perquè és el primer, però me’ls estimo per igual a tots. El que passa és que Júlia és el primer i per tant li tens un afecte especial.

8. Quines tres escriptores catalanes joves excel·leixen?

A mi m’agraden l’Esperança Camps, l’Encarna Sanceloni i l’Ada Castells. Però n’hi ha moltíssimes més. Perquè m’has dit tres, que sinó te’n diria moltes més.

9. Què no es pot trobar a Homes?

No hi ha receptes per a dones. No m’agrada aquest tipus de literatura, estil Bridget Jones. Però sí que hi poden trobar descrits la seva parella, el seu germà o el seu fill.

Joan-Lluís Lluís: “Tota literatura és potencial”

L’escriptor català ha publicat “Xocolata desfeta” a la Magrana.

Cercle de Lectors/Borràs-Muñoz

1. D’on va sortir la idea d’aquest llibre?

Va venir de l’admiració que porto a Raymond Queneau i al seu llibre Exercices de style, que va publicar el 1947 i que vaig descobrir quan era estudiant… He anat seguint, a més, les aventures verbívores de Màrius Serra i de tant en tant he fet alguns exercicis d’aquest tipus a tall d’entrenament mental… I un dia, de sobte, vaig prendre la decisió d’abocar-m’hi. Ho vaig decidir sense reflexió prèvia, prova que probablement el meu inconscient devia saber millor que el meu conscient que estava preparat per començar aquesta excitadíssima aventura lingüística i literària.

2. Vols reivinicar la literatura potencial?

Diria que vull reivindicar la literatura com a forma d’encarar-se a la vida, de penetrar-la i de ser penetrada per ella… Tota literatura és potencial, ja que pot existir o no existir… Escriure aquests exercicis d’estil era doncs una manera de portar aquesta lògica fins a unes certes conseqüències: tot es pot dir de totes les maneres possibles i, per tant, la vida també ha de poder ser viscuda de moltes maneres diferents. Diria que és una bona notícia.

3. Per què un homentatge als escriptors que cites al llibre?

He volgut homenatjar aquests escriptors, és evident, ja que admiro tots aquests que he pastitxat en aquest llibre… Però també he volgut desmitificar-los, esgratinyar una mica les seves estàtues, perquè ningú no és sagrat i, fins i tot, la sacralització literària és nociva, perquè pot conduir a momificar la persona i l’obra admirades… M’agrada pensar que a tots aquests escriptors que he pastitxat els fa plaer ser objecte d’una dolça ironia…

4. Xocolata desfeta relaciona el menjar amb la literatura?

Mai no he establert cap relació precisa entre literatura i gastronomia i potser millor ja que com a vegetarià que sóc, potser que si fes aquesta relació hauria de limitar l’abast de la meva escriptura. I em sembla que no és el cas. Si alguna relació hi ha, deu tenir a veure amb el plaer, amb la necessitat i, és clar, amb la vida.

Carles Móra: “L’independentisme ha avançat moltíssim”

Entrevista a Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt

1. Què ha passat d’ençà del 13 S?

Aquest fenomen s’ha estès per tot el territori, s’ha acabat fent una “gran taca d’oli” que ha portat a més de 250 pobles a organitzar les consultes.

L’independentisme ha avançat moltíssim, amb passa ferma, sense complexos, democràticament, ordenadament. Els observadors internacionals varen quedar meravellats, admirats, de l’organització, de la seriositat, de la transparència i de la il·lusió de les persones; anaven a votar amb convicció en una època de desafecció política total.

Hem rebut bastantes patacades: espionatge, telèfons intervinguts, bombeig constant de brutícia als ordinadors, robatori del cotxe, notícies als mitjans per pressionanr-nos i desacreditar-nos,…però continuem amb més convenciment que quan vàrem començar.

Els resultats han estat bons: una mitjana del 27’5%. El PSC governa Catalunya amb el 15% del cens; el tripartit amb el 28%. Però s’ha de tenir en compte que nosaltres deixem votar els immigrants i els joves de 16-18 anys; això ens fa baixar el percentatge de participació entre 4 i 5 punts ; per tant, en realitat vàrem oscil·lar entre el 32 i 33%. I això sense propaganda electoral, mentre que els partits es gasten autèntiques barbaritats.

2. A on porta aquest moviment ?

Volem que ens porti a la convocatòria d’un referèndum vinculant que s’organitzi des del Parlament, on tothom pugui decidir dins un context oficial si vol la independència de Catalunya o no la desitja. És a dir, estem defensant el Dret a Decidir de la ciutadania. Això ha fet augmentar molt la ideologia sobiranista perquè és una concreció a través de la qual la gent es motiva i pren una posició. Si extrapolem els resultats, podríem tenir un parlament plenament sobiranista amb una majoria de diputats independentistes.

3. Quina ha estat l’actitud dels partits?

Uns se n’aprofiten i ho utilitzen amb finalitats electorals. D’altres ho respecten, però no ho potencien. Uns altres hi van en contra. Tothom s’ha hagut de posicionar, de treure’s la màscara, d’explicar-se. La societat civil ha deixat descol·locats els polítics. Ha decidir fer els deures que ells no volen fer, bàsicament per disciplina política de partit.

Necessitem a tothom, electes i societat civil. Els electes han d’escoltar el que vol el seu poble i aconduir els seus desigs i volences. Part del poble està cansada d’Espanya, de l’espoliació a què ens sotmet (més del 10% del PIB), de la humiliació cap a la nostra llengua i la nostra cultura, de l’exclusió empresarial i industrial. El poble està dient PROU!

Lluís Recoder: “no crec que els espanyols vulguin integrar els catalans a Espanya”

Entrevista a Lluís Recoder, Alcalde de Sant Cugat del Vallés

1. Té pensat fer un skatepark a Sant Cugat?

Sí, hi estem treballant, rebem molts correus de joves al facebook.

2. Què fa vostè pel canvi climàtic ?

A Sant Cugat vam aprovar una estratègia local amb 150 accions. Fem que les cases tinguin plaques solars…

3. Va votar vostè a la consulta sobre l’autodeterminació ? Què va votar ?

Sí, vaig votar. Vaig votar que sí. Jo sempre he buscat una entesa entre Catalunya i Espanya i no crec que els espanyols vulguin integrar els catalans a Espanya.

La Porta dels Somnis: “Els diaris haurien de recolzar la música tant com l’esport”

El grup de pop-rock La Porta dels Somnis va publicar el disc “5 anys” el 2009.

1. Quina és la porta que du als vostres somnis?

Professionalment parlant, la música. Personalment cadascú té una porta, mil coses. La pregunta està molt bé. Aquesta porta del somnis són els objectius, no el que somies a la nit, els somnis com a fita.

2. Un somni complert? Un per complir?

Complerts, uns quants. Dedicar-nos a la música professionalment ja és un somni, sentir una cançó nostra a la ràdio, cada disc editat, fer un concert acústic. Tens idees i aconsegueixes que algunes es facin realitat. Un somni per complir, a nivell personal, que la gent seguís el grup igual que el Barça, que els mitjans de comunicació recolzessin la música tant com l’esport. Actualment és desproporcionat.

3. Quines són les vostres influències?

De les versions que hem fet, com Queen, Frankilin, Tina Turner, Bryan Adams, Joe Cocker…

4. De quina pel·lícula us agradaria fer la banda sonora?

D’alguna d’aquestes “pelis” de dibuixets, 20th Century Fox… Les pel·lícules de dibuixos no són per a nens, són familiars. Tenen ritme, a les de nens no els pot faltar ritme, no només en sentit musical.

5. Us veieu aviat en un festival gran?

Hauríem de veure quin, n’hi ha molts. La Virgínia ja va estar a l’Acústica de Figueres amb versions de Sau, al Festival de Guitarra, que només és de guitarra, a l’Insomni, nosaltres som o se’ns considera un grup de pop-rock més comercial, els festivals són més temàtics. Al Mercat de Música Viva de Vic ja hi vam ser. Ens veiem a tot arreu.

6. Creieu que es promociona prou la música en català?

Part de les ràdios comercials que es critiquen més en aquest sentit, com Los 40 Principales o RAC 105, molt més que TV3. Qui falta més és la corporació Catalunya Ràdio i TV3, els mitjans de comunicació que haurien de donar més cobertura… iCat-fm, per exemple, unes músiques hi entren i d’altres no, esdevé poc plural. A Andalusia, hi ha el Canal Fiesta andalús, un canal musical escoltat per 500.000 oients, més que Los 40 Principales, i hi punxen tots els estils de música fets a Andalusia, això a Catalunya no ho tenim. Els mitjans de comunicació públics acaben punxant música independent, que no interessa al gran públic. Tenim el món musical partit en dos, la música independent i la música més per a tothom. I en comptes de sumar, els mitjans que promocionen la música independent no volen sumar esforços. El pop-rock sempre ha estat l’estil més majoritari en general a tots els països del món. I mitjans que defensen la llengua promocionen propostes musicals per a molt pocs, com si ens avergonyíssim de l’època daurada del rock en català, és com si diguéssim que allò no val res.

Neus Sotomayor: “Els ensenyaments de Gandhi encara són vigents”

Entrevista a Neus Sotomayor, presidenta de la Federació Catalana d’ONG per la pau.

1. Per què celebren la diada de la pau?

Perquè fa 62 anys de l’assassinat de Gandhi i, tradicionalment, se li ha dedicat una diada i un homenatge als Jardins que porten el seu nom, situats al barri del Poblenou de Barcelona, on hi ha una escultura del líder indi que va fer en Pérez Esquivel.

Els seus ensenyaments encara són vigents i és per això que fa tres anys que ens trobem als seus jardins.

2. Quins són els conflictes actuals que s’haurien d’acabar?

Evidentment, centenars arreu del món, sobretot a l’Àfrica, però jo en voldria destacar tres de molt importants: Palestina, Sàhara i Afganistan.

3. Quin paper té l’educació en la pau?

És bàsica. Si no desenvolupem capacitats de diàleg i pacífiques, alhora que ensenyem a ser crítics, no hi haurà pau al món. Cal extrapolar-ho també a nivell social, on els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental.

John Connolly: “Un llibre és com una olla que bull”

Edicions Bromera ha publicat Els amants, l’última novel·la negra de l’irlandès John Connolly.

1. En deu anys ha publicat 14 novel·les, contes breus, fa un bloc i encara fa entrevistes. D’on treu el temps?

Tinc disciplina, m’assec per escriure i intento omplir la pàgina en blanc. Em forço a seure i escriure. És art i, per tant, cal esforç, treball i talent. No hi ha pas una fórmula màgica. Els mots no flueixen així com així. Al principi, tecleges i prou, fins que surt quelcom que val la pena i que serveix.

Efectivament, encara faig entrevistes i narracions breus, perquè els llibres s’escriuen en els períodes d’entremig, mentre fas altres coses. Un llibre és com una olla que bull, que es va cuinant i es va escalfant i, mentrestant, fas altres coses. Tot forma part del procés. El periodisme és un bon entrenament.

2. Diria que alguns trets d’ Els amants són autobiogràfics? Per exemple, el fet que l’investigador Parker treballi en un bar?

En Parker, de fet, té el meu gust i la meva perspectiva del món. Tenim tots dos la mateixa versió i visió del món, per tant sí que hi ha trets autobiogràfics. Evidentment, treballar de barman m’ha ajudat, perquè sé com és la pudor de la barra, aquella flaire de cervesa que no marxa mai. M’ha estat útil.

Tanmateix, no sóc  tan aturmentat com en Parker.

3. Li ha agradat visitar la fira BCNegra?

Sí, molt. M’agrada més entrar en contacte amb els lectors que no pas amb altres escriptors. Els escriptors sempre es queixen dels editors. En canvi, m’afalaga molt entrar en una sala on la gent ha vingut per mi. I em parlen i em fan preguntes al voltant dels meus llibres. Els agrada i això porta a la interacció, sempre necessària. Escriure és solitari i tot això m’allibera. No paro de xerrar-hi.

4. Escull la Banda Sonora dels seus films? Quan en podrem veure un altre?

No l’escullo. Normalment, no venc els drets dels llibres. No em fico en la feina tècnica dels que fan les pel·lícules. No és feina meva. Cap al 2010 o 2011 sortirà el film basat en The book of lost things.

5. Què espera d’Els amants? En Parker caducarà?

Sempre espero molt d’una novel·la. Ara en tinc una altra de preparada. Quan demano als lectors quina és la seva preferida molts em diuen que és la primera.

Per ara, en Parker seguirà, perquè si marxés el trobaria a faltar. És el prisma a través del qual miro el món. En una seqüència de novel·les, cada una es basa en l’anterior. Estic ajornant la seva fi, però alhora vull veure com canvia, perquè no em vull repetir. De fet, sóc un fanàtic del control i reescric milers de vegades. Jo mateix faig la recerca.

Martí Gasull: “cal treballar per la música en català també a les discoteques i fils musicals”

Entrevista a Martí Gasull, portaveu de la Plataforma per la Llengua

1. Què et sembla la nova llei del cinema català?

Creiem que és una llei fonamental que cal tirar endavant, i valorem positivament el projecte de llei. Demanem ara valentia, als nostres parlamentaris. Com la Plataforma per la Llengua demostra a l’estudi que trobareu al web, http://www.plataforma-llengua.cat/estudis_i_publicacions/interior/59 , les llengües amb un nombre de parlants comparables al català d’Europa i el Quebec, inclús amb menys parlants, tenen assegurada la seva presència al cinema, l’única excepció és el català , que està a la cua. La situació actual de la llengua catalana en el sector és conseqüència d’un decret franquista, de tal manera que, avui dia, l’oferta de cinema en català se situa a l’entorn d’un 3%, percentatge realment escandalós. Estem segurs, com alguns estudis demostren, i com han corroborat les poques pel·lícules estrenades en català en condicions de normalitat, com Doraimon i Shin Shan, que el cinema doblat o subtitulat al català és rendible, i que justament el que cal fer és crear oferta. És per això que ens cal aquesta llei, per despenalitzar els espectadors catalans perquè puguin veure cinema en la seva llengua, amb els mateixos drets que els altres espectadors europeus. Caldrà vetllar perquè la llei es desenvolupi reglamentàriament, i a part de les quotes de distribució, s’assegurin també les quotes d’exhibició.

2. Creus que les emissores de ràdio compleixen el 25% de música en català?

Creiem sincerament que aquest 25% no es compleix en la majoria de mitjans radiofònics. Encara vivim dels prejudicis negatius que encara pesen sobre la música en català, segurament productes de l’autoodi encara existent, quan realment s’ha demostrat que la música feta en català és bona i existeix en totes les modalitats. En aquest aspecte, veiem fonamental vetllar per al desenvolupament de la llei 1/1998 de Política Lingüística, que assenyala aquestes quotes, i treballar perquè la música en català es vagi normalitzant arreu, també a les discoteques i fils musicals.

3. Com ha anat la campanya de les joguines del Nadal 2009?

Aquest any des de la Plataforma per la Llengua estem molt satisfets de la campanya per la joguina en català, i estem convençuts que hem fet un pas endavant en la sensibilització de la nostra llengua en un àmbit tan fonamental com el joc i la joguina, davant la insatisfacció constada de la demanda. Com podeu veure al web http://www.plataforma-llengua.cat/joguines, la Plataforma per la Llengua ha difós un llistat de més de 500 joguines en català i de més de 150 establiments que les distribueixen, a més de col·laborar amb el Consorci per a la Normalització lingüística en l’edició del seu catàleg. A més hem enviat als empresaris la guia de sensibilització  i les teves joguines, ja incorporen el català? en català i anglès, i ha editat un nou tríptic per sensibilitzar-ne el consum. Cal esmentar també, i especialment, la festa del joc i la joguina en català celebrada el passat 28 de novembre conjuntament amb la campanya El català suma a les joguines. Creiem que hem contribuït a portar la qüestió a l’opinió pública, i que de cara el 2010 continuarem augmentant el percentatge de joguines en català, que, d’acord amb els mateixos estudis de la Plataforma per la Llengua, el 2009 estava a l’entorn d’un 6%.

Ramon Sangles: “amb la sobirania, el cinema en català serà un fet que ens cuinarem nosaltres”

Entrevista a Ramon Sangles, director de la revista Llengua Nacional

1. Què et sembla la nova llei del cinema català?

No l’he llegida, la nova llei del cinema. No vull perdre temps a llegir lleis i propostes que mai no es compleixen. Són una pastanaga davant el nas. Per una banda no tenim fermesa i per l’altra ens tenen les mans lligades ja sabeu a on. He sentit a parlar d’un 50% i he sentit a dir que la gent no va al cinema si és en català. El 50% em sembla ridícul; com sempre no apostem per al cent per cent, i, si la gent no va al cinema en català és perquè en català poca cosa hi ha que valgui la pena. Llavors dic: (a) totes les pel·lícules han de ser en català; si no hi poden ser en original català o doblades, que siguin en la llengua original d’on han estat fetes i que vagin subtitulades en català, i (b) que en català hi hagi, per començar, doblades les millors pel·lícules del món del cinema. I, quant a fer nosaltres pel·lícules, comencem a aprendre’n a partir de zero, perquè poca cosa bona hem fet.

2. Creus que l’ús del català augmentaria en el cas d’un triomf del sí en un referèndum d’autodeterminació?

En aquesta pregunta m’hi sobra “en el cas de…”. Ja tornem a ser en allò de la hipòtesi i de les abaixades de pantalons. A part, aquesta pregunta tampoc no es pot fer dient “Creus que…”. Cal dir: “El dia que tindrem la sobirania, llavors el cinema en català serà un fet que ens cuinarem nosaltres. Serem capaços de tenir ja un bon repertori preparat? Tindrem ja uns bons autors, uns bons actors, uns bons “registes”, uns estocs de films per a poder emetre en totes les sales? Hi treballa ja algú?”

3. Quines tasques du a terme la vostra entitat per la normalització?

Llengua Nacional treballa al cent per cent en català i amb qualitat. No ens proposem canviar res ni explicar res. Partim d’una mentalitat de país ja totalment normalitzat i a partir d’ací actuem i som. Llengua Nacional és ja la llengua i el país normalitzat.

Orhan Pamuk: Per què hauria de llegir una novel·la que tothom llegeix?

L’escriptor turc Orhan Pamuk ha publicat El museu de la innocència a l’editorial Bromera.

1. Per vostè ser innocent és positiu o negatiu?

No jutjo pas la innocència. De fet, al meu llibre no en parlo gaire i no és el tema principal, tot i que es tituli “El museu de la innocència”. Crec que la innocència és contraposada a la vanitat, de la qual he parlat força, i a més a més és quelcom poc atractiu, o més aviat gens.

2. Creu que som una societat innocent perquè el museu més visitat de Catalunya és el Museu del Barça?

Segur que hi ha gent que té el sentit de la distinció per no haver-hi anat.

3. Què se sent llegint una novel·la, vanitat o innocència?

Les novel·les ens proveeixen una autenticitat com a la vida real, a través de sons, olors i imatges, per tant mentre llegim ens trobem al mig de la vida real. Molta gent fa tours d’un país amb una novel·la a les mans. Hi ha un aspecte significant de vanitat: podem transformar mots en imatges.

Tenim un cert sentit de la possessió quan llegim una novel·la, perquè pensem que ha estat escrita per a nosaltres. Pretenem oblidar que és un producte de la imaginació. Tenim l’orgull d’haver imaginat allò que llegim.

4. Què tenen en comú els museus i les novel·les?

L’element comú entre la novel·la i els museus és l’orgull, aquella distinció dels rics i poderosos que van fer els primers museus. Aquest sentit de l’orgull està lligat al sentit de la distinció que notem quan llegim i pensem que l’escriptor s’adreça exclusivament a nosaltres. A vegades, ens agrada una novel·la perquè ens cal molt d’esforç per llegir-la. La gent només abandona llibres que ha llegit sense esforç.

Per què hauria de llegir una novel·la que tothom llegeix? Això és el sentit de la distinció. Per què anar a un museu que es veu massa clarament?

Els museus preserven objectes i les novel·les preserven mots, verbs, llenguatge. El novel·lista penetra la consciència d’un temps diferent, per exemple una conversa d’Istambul del segle XVI. Els novel·listes preserven l’encontre entre objectes i nosaltres, com les famílies que van a un museu i hi veuen coses del seu passat.