Feeds:
Entrades
Comentaris

Entrevista a l’ONG Be the change – ISF Barcelona Project. Be the change és una associació barcelonina que va sorgir inspirada per la Fundació IS, aquesta darrera creada per l’actor americà Ian Somerhalder, i que promou la protecció de l’entorn així com dels animals. Be the change participa a la Convenció de la sèrie televisiva Diaris de Vampirs el cap de setmana del 5 de maig, a Barcelona, on hi organitza una activitat concreta. Hem volgut saber qui hi ha darrera de Be the change i quina relació existeix entre l’associació i la Fundació IS. A continuació, en traiem l’entrellat.
Barcelona, 1 de maig de 2012.

 

1.     A principis de maig arriba BloodyNightCon2: la Convenció de la sèrie televisiva Diaris de Vampirs a Barcelona; i vosaltres hi organitzeu un concert el 5 de maig, el Green Mystic Concert. Perquè els seguidors que vagin a la Convenció sàpiguen qui sóu exactament, com els ho explicaríeu? Què és Be the change o el també anomenat ISF Barcelona Project?

Be the change és una associació sense ànim de lucre que vàrem crear amb la finalitat de conscienciar la societat sobre la importància de la conservació del medi ambient i el respecte i la protecció envers els animals.

2.     La segona part del vostre nom és ISF Barcelona Project. Quina relació teniu amb la Fundació ISF, creada per l’actor protagonista de la sèrie vampírica Ian Somerhalder? Sóu una organització independent o depeneu directament de la Fundació ISF?

La nostra associació va néixer inicialment com a grup de suport local, a Barcelona, per a la Ian Somerhalder Foundation (ISF), una organització que sempre s’ha mostrat completament oberta a l’ajuda i l’aportació d’idees de totes aquelles persones interessades en lluitar pels objectius d’ISF.
Actualment, la nostra associació és totalment independent de la ISF, tot i que una part dels nostres projectes la seguirem dedicant al recolzament i col·laboració amb els projectes i el treball que realitza la Fundació ISF.

3.     Com se us va acudir crear Be the change – ISF Barcelona Project i d’on va sorgir la idea de relacionar-la amb la sèrie de televisió Diaris de Vampirs?

Be the change va néixer a partir del grup de suport de la ISF a Barcelona (ISF Barcelona Project). Ja que l’actor Ian Somerhalder ha esmentat en més d’una ocasió que el millor regal que li poden fer els seus seguidors és una donació a la seva Fundació –per petita que sigui–, per poder seguir treballant en els seus projectes, l’any passat, durant la BloodyNightCon 2011, vam decidir recaptar fons per a la ISF. Aquesta recaptació la vam pensar com a regal per a la Fundació ISF, de part de tots els seguidors, recaptació que es va presentar a l’actor juntament amb un vídeo de conscienciació i informació sobre els objectius de la ISF, per a tots els assistents a la convenció.
Gràcies a l’èxit i el recolzament obtingut, aquest any, amb la nostra associació ja constituïda, hem decidit fer un pas més enllà i donar la possibilitat de no només recaptar fons per a la Fundació ISF, sinó d’oferir una activitat en què totes les persones que vulguin col·laborar amb els nostres objectius tinguin l’oportunitat d’intercanviar idees i conèixer d’altres persones també interessades.

4.     Actualment hi ha moltes ONG que treballen en pro del medi ambient. Què us diferencia de la resta d’organitzacions?

Tot seguint l’exemple de la Fundació ISF, que va originar el nostre grup, la nostra intenció no és només aconseguir el recolzament econòmic de les persones interessades en els temes que tractem, per tal de poder dur a terme activitats de conscienciació i informació sobre la importàcia de la protecció del medi ambient i els animals, sinó que volem que la gent que ho desitgi s’animi a implicar-se més enllà: a través de l’aportació d’idees, així com la creació i participació en projectes que durem a terme. Això, a més de la col·laboració oberta amb d’altres organitzacions i associacions d’àmbit similar.
De moment, aquests projectes seran d’àmbit més local. Això és perquè som una associació de nova creació, encara ens hem de donar a conèixer, així com obtenir el suport de persones amb iniciativa i interessades en els temes que tractem.

5.     Qui sóu els integrants de Be the change – ISF Barcelona Project? Teniu “un passat ambiental”? Heu format part abans d’altres ONG?

Actualment, som 4 persones les que integrem l’associació, a més de 10 voluntàries que col·laboren amb nosaltres. Totes hem estat sempre interessades en temes ambientals i en la protecció d’animals, hem col·laborat econòmicament i amb d’altres associacions i en algunes activitats que dúien a terme. Però no va ser fins que vàrem col·laborar amb la ISF que vam veure la possibilitat de realment aportar les nostres idees i dur a terme els nostres propis projectes.

6.     Doneu-nos dos exemples d’activitats concretes que estigueu duent a terme.

Actualment, estem totalment enfocades en el Green Mystic Concert, però també hem estat treballant en un petit curt, que participarà en el concurs de wearewater.org. El concurs té com a finalitat la conscienciació de la gravetat del problema, pel que fa a la manca d’aigua en el nostre planeta i la importància d’evitar-ne el malversament.
En un futur, tenim d’altres projectes destinats especialment a informar els més petits així com els joves sobre com aquests poden millorar el seu futur amb petites accions diàries.

 

TEXT: Mar Santacana, El Demà

 

Entrevista a Gerard Quintana5 de febrer del 2011, macroconcert de les Els 10 les Decennals, Festes de la Candela de Valls.

1. El treball “De terrat en terrat” és molt diferent de “Per un tros de cel” però tots dos denoten una marcada connexió espiritual, és així Gerard?

Bé, per sort tot forma part del mateix camí, no? Jo mai  he tingut la intenció d’assentar-me amb la trajectòria que vam fer amb Sopa de Cabra, en un estil musical, en una manera de fer, sinó la pròpia. I el que intento en el meu viatge és anar parant en llocs nous. El primer disc és propi d’un entorn natural, en canvi el segon disc és molt urbà. Intento que el viatge no sigui en cercles i parar en la mateixa estació sinó que cada estació tingui un nou paisatge, que aporti noves coses, intentar aprendre, que és l’esperit, créixer per fora però el que un intenta és créixer per dins. Potser d’això ve aquesta sensació i que per mi és realment important i li dóna un espai. És aquest treball que ningú ens ensenya, ni a les famílies per un fals pudor i una falsa relació de jerarquies però que és el més útil i hem d’anar aprenent en el camí. A les cançons sempre intento explicar-me coses que sento jo i com que no sóc tan diferent dels altres veig que hi ha molta gent que després d’alguna forma recull o li serveix o reinterpreta el missatge que els hi he fet sentir.

2. Què és per a tu “el cel”?

El cel és aquell lloc del qual ningú ha tornat mai, no? Per tant com deia la meva àvia, deu ser que s’hi està molt bé. Jo sempre he pensat que per entendre la vida cal plantejar-se la mort abans. Moltes vegades les entenem com dues cares de la mateixa moneda però jo al final penso que és el mateix. Imagina’t una pel·lícula que no s’acabés mai, seria molt avorrida, ens tornaríem bojos, necessitem un final. L’acceptació d’aquest final sovint comporta tota una arquitectura moral i filosòfica que la gent construïm, o que seria ideal que construÍssim, però que en general el que fem és adaptar-nos a una estructura ja construïda que són les religions. Per a mi la religió és un espai molt íntim i penso que hauria de ser un espai privat. Quan les religions es converteixen en una cosa col·lectiva comencen a ser un perill, un instrument de manipulació enorme al final, no? Perquè generalment totes les religions neixen d’aquesta pregunta, d’aquesta por a la mort, al desconegut. Aleshores jo intento donar-me la meva resposta, i el cel no és un lloc tenebrós, o sigui, l’altre costat no fa por sinó que és necessari.

3. En quin procés personal et trobaves quan vas composar la cançó “Caic”? Què vol expressar?

Caic és una d’aquelles cançons que et surten per necessitat. Va coincidir en un episodi de la vida força trasbalsador, força personal però que tampoc tinc cap motiu per no explicar-ho. Una persona que estava sota la meva responsabilitat havia perdut el seu pare i jo li vaig haver de donar aquesta notícia. Davant del seu daltabaix em vaig quedar sense resposta i sense cap paraula que em semblés adient per dir-li i em vaig quedar en silenci. I quan em vaig quedar sol ràpidament em vaig posar a escriure, i em va sortir aquesta cançó de l’ànima. Era com intentar explicar-li a aquella noieta que entenia el seu estat. De seguida quan li vaig mostrar va veure que entenia com se sentia en aquesta caiguda sense final, d’alguna forma. I al final es va convertir en una cançó que la gent va escoltar i tothom suposo que entén de la seva forma. La majoria de les cançons surten de necessitat.

4. Parles de la religió … Beus d’alguna font, d’alguna filosofia per a treure inspiració a lletres ?

Crec que tots comencem a fer un camí generalment commocionats, influenciats o trasbalsats per alguna cosa. Doncs, no sé … per aquella música que has escoltat i que no t’ha deixat ser mai més el mateix o alguna cosa que et fa un clic a dintre i et produeix un canvi. Aquest passió que nosaltres posem neix precisament d’alguna cosa que ens ha impressionat i nosaltres hem volgut viure allò i posem tot el nostre impuls. Jo crec que hi ha moltes referències i moltes influències en tot. Jo sóc una persona molt curiosa i he intentat saber d’on bevem, d’on venim, i he intentat saber com pensen en altres llocs del món. Hi ha filosofies que he entès més que altres, que he aprofitat més, però em sembla que l’interessant és saber de moltes fonts molt diferents i després fer la teva pròpia reinterpretació. Generalment la creativitat no està en mans de qui sap molt d’una cosa. Precisament la creativitat està més a les mans de qui sap coses que potser no tenen ni aparent relació i en relacionar-les creen nous camps, noves sinergies, noves sorpreses. La vida és molt curta i no podem saber de tot però si que hi ha coses més enllà de la realitat, intuïcions que ens criden i anem cap allà.

5. Mate Kudasai en quina Amèrica s’inspira? I què vol dir?

G: Mate Kudasai és una cançó que va forma part del disc “Per un tros de cel” que acompanyava a un DVD. En aquest disc vam posar coses que potser no haguéssim posat en un disc convencional. Hi vam posar aquesta cançó que feia a vegades amb el Francesc Bertran a la guitarra, una versió dels King Crimson, una banda liderada pel guitarrista Robert Fripp. Aquí hi cantava Adrian Belew a l’etapa del “Discipline” i del “Three of a Perfect Pair” i del “Beat” És una cançó i una banda que a mi sempre m’ha encantat, senzilla, com viatja la melodia, l’harmonia, els dos intruments, la veu i la guitarra. Mate Kudasai és el personatge. És la història d’algú que ha viatjat d’una altra part del món, en aquest cas Àsia i està en un país estrany. Intenta transmetre aquesta sensació, d’algú que és fora de casa, d’algú que té molta llum però que està en un lloc que ningú li recull. I passa el temps mirant per la finestra potser en un lloc que no li toca. I bé, és una cosa que també he vist molt aquí, en la transformació que ha arribat en aquests darrers anys i que a vegades veus desencaixada. I per això em va cridar l’atenció, perquè és maca i pel contingut.

6. En les teves cançons hi ha molta crítica al sistema. És una forma de criticar-lo o de plantar llavors per un nou canvi que sents que s’està donant, o senzillament t’expresses ?

Bé, fa molt temps que penso que el sistema va directe cap a un mur infranquejable, és insostenible. Qualsevol cosa que creix constantment, que sempre vol guanyar més, que és l’esperit d’aquest sistema, una empresa que l’any que ve no té més beneficis que aquest ja és sospitosa de que va malament. I com en qualsevol organisme viu, si entenem la terra com un organisme viu i complert que conté alguna cosa que creix sense fi, és una malaltia. El càncer és precisament això, l’acceleració d’unes cèl·lules que creixen sense parar. Aleshores he estat crític intuïnt aquest fet, que podíem alterar el clima, que el món immobiliari no tenia fonaments, i que tard o d’hora la bombolla havia de petar. I tot al final va passant, veig que tot és tan senzill com aplicar el sentit comú. Sempre he estat crític amb això. Penso que cal inventar un món nou. No sé si es farà amb una generació, amb deu, amb vint … Però com a mínim la meva intenció ha estat sempre intentar fer de despertador, no adormir-nos en la complaença sinó mantenir la consciència desperta i oberta. I bé, hi ha gent que ho entén millor i altra que potser busca només entreteniment i diu que aquest tio em fa pensar massa. Tot és triar, però per a mi és important. Encara ara estem buscant respostes a molts problemes que tenim i encara les estem buscant en els sistemes antics, estem buscant respostes del segle XX per problemes del segle XXI. Tot això és fruit d’una falta de consciència. Si tinguéssim la consciència de tot el canvi i la velocitat i la transformació que està produint aquesta revolució tecnològica, que és més important i impactant que la revolució industrial que ens van ensenyar a classe, les conseqüències de com canvia a la vida de les persones i de com ha produït per primera vegada un fenomen en la història del planeta, i és que tot passés a tot arreu al mateix temps. És fruit de la revolució tecnològica, tot això és apassionant de viure, però és clar, necessitem tenir la consciència molt oberta, és molt fàcil que ens aborreguem molt més encara.

7. Un exemple d’aquestes cançons és “La crosta” . Quan diu “No et saltis la crosta Joan” sembla una crida i ànims per a fer aquests canvis que s’està donant a la humanitat, aquests canvis des de dins de cadascú ?

G: Sí, pot tenir moltes lectures. Totes les deficiències del sistema, com dèiem abans, que no és just, que no és equilibrat, que provoca desequilibris al món, la riquesa sobrada d’uns generalment és apoderada de la pobresa d’uns altres, etc , aquestes deficiències del sistema es manifesten en coses desagradables, pobresa, guerres, etc. Són aquestes crostes que volem netejar i arreglar, portar aliment cap aquí, cap allà, mobilitzar-nos, caritat en aquells, posem armes o un exèrcit perquè no es matin … I al final el que importa és curar la ferida, no estar netejant sempre la crosteta i posant una “tirita” neta perquè tot allò es va podrint per dins. I després evidentment també té aquest sentit de l’intern i l’extern. És la polisèmia de les imatges i les frases.

8. A part de cantar també toques el didgeriddo …

Sí però el vaig perdre a Badalona en una actuació i estic buscant-ne un altre. Estic fent servir el de la meva fillastra de moment. El didgeridoo va molt bé per la gent que canta. T’obre el tub de la respiració, i a part amb la vibració dels llavis (el Gerard ens mostra com ho fa) et fa posar tot el so aquí davant, és primordial per cantar, tot i la ressonància, et sensibilitza tota aquesta part. I la vibració que et produeix tot l’exercici et desperta els vibradors, els ressonadors que tenim dintre, les cavitats (part interna de la cara). Amb el didgeridoo, com que has de fer una respiració constant, és molt bo per algú que canta.

 

 

Al concert, enmig de tants grups com vam tenir la sort de gaudir a Valls, Gerard Quintana ens va oferir tota la seva força d’ara, amb la profunditat de les seves cançons com “Caic” i “La crosta” (de les quals curiosament li vam preguntar a l’entrevista prèviament) i varis temes de les diferents etapes de rock amb Sopa de Cabra. Va ser un concert molt potent, amb la banda elèctrica entregada, amb un Gerard vital que sembla que per a ells els anys no passen.

Marta Forn

Apartant els tòpics que tenen les grans ciutats i el caos que ens pot arribar a estressar, ens trobem al centre de Barcelona per a realxar-nos, deixar fluir energies i paraules amb l’Eduard Canímas.

Amb el seu ‘Sagrat cor’ (Musica Global, 2010) sota el braç i entre cafès i cerveses comencem a desgranar una sèrie de preguntes que ens duran a entendre una mica millor que és, cap a on va, i el perquè d’aquest disc. Un disc on ens obre el seu cor, una obra que s’ha d’aprendre a escoltar i respectar, ja que tal i com confessa : “si una cosa és sagrada, és una cosa digna de respecte”.

Un disc que ens aireja i que ens transporta a un món diferent, especial, on la serenor i la tranquilitat imperen per sobre de tot. Un disc que es presentarà oficialment dins del festival del BarnaSants, el proper 30 de gener a la Luz de Gas. Hi ha l’opció d’aconseguir un 2 x 1 en l’entrada tot enviant un mail a l’Eduard (eduardcanimas@hotmail.com).

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Al 2006 ens deies que ‘Noh iha crisi’ amb uns sons de circ i festa, i ara ens cantes d’una forma més relaxada tot i saber que hi ha crisi.

Eduard Canímas (E.C.) : Ara parlo del que hi ha darrera de la crisi. Tota crisi és una oportunitat de canvi, a nivell personal és un conflicte intern on hi ha tensions que s’han de resoldre. Per exemple, a vegades la ment tira cap a un costat i els sentiments cap a un altre. Precisament amb el disc ‘Noh iha crisi’, jo vaig entrar en un procés de crisis, entenent-la com a canvi, i em va portar a buscar un renaixement. Vaig trobar per una banda el ioga i per altra banda tècniques més xamàniques, de tradicions ancestrals dels indis l’Amazònia a través de plantes sagrades. Jo ho vaig viure com un viatge iniciàtic, de purificació, de sanació. Per mi quest nou disc ha estat el procés d’aquesta sanació i de la trasnformació, com una mica alquimista per transformar les emocions que et fan sentir malament, que no et porten enlloc, per a buscar un estat de benestar amb un mateix, i poder transmetre això al món que hi ha al meu voltant. Crec que aquesta és la única via que ens queda, connectar amb la part més neta, sense contaminar, de nosaltres mateixos, per a que ens ho anem transmetent. En aquest cas, el disc parla de l’amor, que per mi és el motor que ens ha de moure.

I.A. : Un disc més relaxat ple de sensacions que t’afloren en escoltar-lo. Que ens vols transmetre, quines sensacions?

E.C. : Seneritat, sensació de pau i d’amor. Amor és una paraula molt gastada, i a vegades pot ser una mica cursi, però en aquest cas és un amor des d’una força interna, des del teu poder personal com diuen els Indis. És un amor que no té res a veure amb les novel·les roses.

I.A. : Per tant, en aquest disc hi podem trobar exclusivament amor?

E.C. : Cada un hi torbarà el que li ressoni més. Hi ha gent que l’ha fet plorar el disc i gent que l’ha fet riure, això és el que m’arriba de la gent. No vaig fer el disc amb la intenció concreta de transmetre res sinó de traduir el que jo sentia en aquell moment. La ment quan es desconnecta ens separa, en canvi l’amor no. Amb el disc he anat a buscar allò que no ens separa.

I.A. : Amb aquest disc ens has obert les portes del teu cor?

E.C. : Si, o al menys ho he intentat.

I.A. : D’on ha sortit la inspiració per a escriure lletres tan introspectives?

E.C. : De tot aquest treball que comentava, que vaig començar fa quatre o cinc anys, a través d’una experiència, primer d’obertura cap a un treball xamànic, i això em va portar a fer ioga, i així anar entrant de mica en mica en un altre lloc que no és la ment, que és un estat.

I.A. : “El xarop de xaman obre les portes del meu cor” ens dius, que és aquest xarop?

E.C. : És una medecina amazònica, plantes sagrades que fa milers d’anys que fan servir els Indis per a curar-se ells mateixos, a tots els nivells, tant físicament com espiritualment. Són plantes visionaries com el Peyote.

I.A. : Mirant el disc ens impacta molt la portada, és una imatge amb u significat especial i relació amb aquest sagrat cor?

E.C. : La postura de les mans és un ‘mudra‘. Són gestos que jo he fet sevir practicant el ‘Kundalini ioga‘, i que se’ns escapen una mica del que és la racionalitat. Aquest gest de unir les mans es pot trobar en moltes cultures amb tradicions espirituals, i és un gest que es fa a l’alçada del cor i que et centra a tu mateix.

I.A. : És un disc pensant per a creients d’alguna religió en concret?

E.C. : És un disc per a tothom, ja que parla de coses molt humanes. Hi ha com diferents nivells per aprofundir-hi per part de qui l’escolta. Tothom s’hi pot sentir identificat en un moment o altre amb el disc, perquè el tema de l’amor és una cosa comú en tots els humans.

I.A. : Agraeixes al riu de la vida que ens porta. T’agrada tenir-ho tot ben marcat i controlat o deixar-te endur per la situació?

E.C. : A mi m’agrada més deixar-me anar, deixar-me portar per la vida, no per el que ens venen. S’ha d’estar molta atent a la vida per a no contaminar-te de la gran bogeria en la que estem immersos, en el consumisme. El riu aquest representa el riu de la vida, deixar-se portar per les coses bones, no anar en contra de tu mateix, fer el que realment sents, etc…

I.A. : Per tant això va una mica en relació amb el disc, ha sorgit del que tu volies fer no?

E.C. : Sí, aquest disc també m’ha servit per adonar-me que el que a mi m’agrada fer és cantar.

I.A. : De fet aquí dius : “Al cel hi ha una estrella que cada dia em diu canta i no t’encantis“.

E.C. : Canta i no t’encantis, resumiria una mica el disc. A part, parlant per mi, però crec que tots ens hi trobem en aquestes situacions, que ens mengem el coco, que ens preocupem per coses que en el fons no tenen gaire importància. Quan ens morim no ens emportarem res d’això, per tan val més fer el que vols fer.

I.A. : “No necessitem res més, no cal. Pareu el món un moment. Un moment, siusplau”, per a que pararies el món?

E.C. : Jo el pararia per a que estiguéssim una temporada en silenci, per a ser impecables en tot el que fem i per prendre responsabilitat en tot el que fem.

I.A. : Resumint, que seria aquest ‘Sagrat Cor’?

E.C. : No ho he pensat mai …., seria un missatge de bon rotllo.

I.A. : Tu tens el cor sagrat?

E.C. : Com tots. Si una cosa és sagrada, és una cosa digna de respecte, i penso que en tots el nostre cor és sagrat en aquest sentit. També és una cosa que ens és un misteri i això per mi vol dir sagrat. És l’essència més important de cadascú de nosaltres.

I.A. : Com explicaries a la gent la música d’Eduard Canímas?

E.C. : Doncs això és molt complicat d’explicar. La música com l’art no s’explica, es fa. Després la gent hi pot entrar o no. El fet que no es pugui explicar és una gran sort, perquè ara ho volem explicar tot. Està bé que hi hagi coses que no es puguin explicar, ja que s’han de sentir. Si el que em demanes seria com etiquetar-ho, diria que faig música d’autor amb influències del meu passat roquer.

 

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Carles Rodríguez

Entrevista a Lexu’s. 15-1-2011, Musica’t, Círcol Catòlic de Badalona.


1. Per què Lexu’s?

 

I per què no ? Nosaltres el primer bolo-concert que vam fer havíem de posar-nos un nom, estàvem un grup d’amics, un d’ells va dir Lexus  ens va agradar com sonava, era un nom curt, que de segiuida la gent el podia recordar i s’hi podia quedar.  Més tard es va fer conegut un cotxe que es deia Lexus, per diferenciar-nos una mica vam posar un apòstrof abans de  la “s”. I el nom de Lexus no té més que això, ni més ni menys.

2. Existeix la vida perfecta?

 

Si escoltes el disc, el disc et diu que no. I de fet nosaltres volíem que hi hagués una contrardicicó, ja fos implícita o més ben dit explícita, al veure la portada el disc es diu “Lexu’s. La Vida perfecta”, però tu veus banyera però on no hauria d’estar, enmig d’un bosc. Amb això volíem fer una metàfora que la vida no és perfecta i sobretot si no trobem el lloc al món, si no trobem l’espai. Hi ha una cançó que ho resumeix tot, i no diu que la vida sigui perfecta: és un tio que ho diu amb xuleria perquè algú li ha fet mal en resum diu que creure en tu i les teves possibilitats fa que la vida pugui ser més un pèl més feliç i per tant un pèl més perfecta.

 

3. Com seria la vida perfecta per a vosaltres?

 

 

Si dius per  nosaltres, sabem que al vida perfecta no existeix. Però la vida pefecta per un grup de música, és una vida en la qual comuniques, per nosaltres és molt important comunicar i explicar unes històries, unes emocions, unes sensacions i que la gent se les faci seves i la gent hi participi. Per nosatlres aquesta percepcions entre cometes és quan la cançó ha arribat quanla canço deixa de ser teva per passar a ser del públic. Això costa moltíssim. I amb això lluitem dia da dia perquè cada dia passi més.

4. En moltes lletres surt el tema del desamor, per què?

 

 

No creiem que sigui així, si l’amor és molt bonic. Però ens inspirem més, és més fàcil, ens resulta més còmode inspirar-nos en el desamor perquè quan et desgarren per dins, en el desamor d’una relació que s’acaba o algú que et fa mal és la nosatra forma de plorar, plorem escrivim cançons. Són una de les caçons més sentides. Potser de vegades ets molt feliç perquè estàs enamorat , aquestas felicitat fa que no et surti res sperquè ja és un paler estar amb l’altra persona. Potser amb el desamor, potser caldria fer un estudi psicològic, com que és un moment de desgarro, que estàs buit, l’has d’omplir i nosaltres l’omplim fent cançons.

5. Grans concerts o petits concerts íntims, com el Musica’t?

 

No preferim res, avui dia com està tot no pots triar, has de fer una mia el que t’ofereixen. No pots dir ara vull fer un concert multitudinari de 50.000 o ara vull fer un concert de 100. El que volem és fer participar el públic  i no té res a veure, creiem, i no té res a veure  si és un concert més gran elèctric amb molta gent o més petit. Depèn de com respongui el públic. Es súper complicat fer un concert amb deu persones i que les deu persones no et responguin i a l’inrevés. Per tant  no importa tant la quantitat sinó l’arribada, el que comuniques. Si comuniques a 10.000,  quina passada,  però amb deu també ho pot ser, per tant tot ha de ser màgic.

6. Teniu previst porperament fer algun altre concert acústic?

 

Sí, ara el dia 28 de gener pugem a Andorra per una ràdio, pel programa 100 de Ràdio 4, el 29a Vic, fent un concert elèctric, curtet, a favor d’una ONG,, hi participen molts grups, d’aquelles concerts que es fan, de vint minuts per grup i “vayan pasando”. Serà un concert elèctric però acústic. I l’altre acústic, molt íntim encara més que avui, perquè és en un pub súper petit però súper acollir, on hi ha anat molts grans artistes, el pub Vualà que hi ha a Manresa , on hi ha actuat molts gran artistes i ens sentim molt privilegiats nosaltres també podent ser de la nòmina dels artistes que hi van. Serà un bolo molt petit i la responsabilitat també és molt alta, has de convèncer a 80 persones, o les que hi hagi, que ha valgut la pena pagar una entrada o fer el viatge per estar allà.

Clàudia Vildrich, El Demà

 

Pia Bosch (Girona, 1962) és psicòloga, diplomada en gestió pública i està entregada a la política des de 1995, any en el qual va sortir escollida regidora del PSC a l’Ajuntament de Girona per primera vegada. Ara vol tornar-ho a ser, però com a alcaldessa. Em rep a la seu gironina del PSC i vol fer-se la fotografia al costat d’una pintura d’Ernest Lluch que presideix la sala de rodes de premsa. L’entrevista acaba sent una mica més llarga del que li havia dit prèviament però m’excusa: “Sóc jo, que parlo lenta”.


Pol Cruz-Corominas: Quin creu que és el valor afegit que vostè aporta com a cap de llista del PSC a Girona?

Pia Bosch: He estat regidora a l’Ajuntament de Girona i això em dóna certa experiència. A més, políticament he adquirit altres perspectives treballant des d’àmbits diferents que m’han donat una visió renovada de les coses. Crec que la renovació i l’experiència és una bona combinació que puc aportar.

P.C-C: Si acabés sent alcaldessa de Girona quina seria la seva primera prioritat?

P.B: La sortida de la crisi. Estem vivint una situació dura, no només a Girona sinó a Europa i al món occidental en conjunt, però a Girona aquesta crisi s’expressa amb les seves especificitats i, per tant, cal treballar activament i amb visió de futur per sortir-ne.

P.C-C: Precisament a nivell europeu ha passat allò que l’expresident Montilla definia com a  “tsunami de la dreta” en el sentit que, a l’hora de respondre a la crisi, hi ha hagut una tendència general d’enfortiment d’aquests partits a arreu d’Europa. Fer bandera de la sortida de la crisi no pot fer que al PSC gironí li passi el mateix que li ha passat, per exemple, a nivell català?

P.B: La tradició ens ensenya que les eleccions municipals sempre tenen unes particularitats locals molt importants. La història i la dinàmica de les persones a nivell local tenen un pes fonamental, a l’hora de determinar els resultats, i sempre són diferents respecte d’altres eleccions. No crec que aquestes grans tendències de fons, que hi són, puguin acabar decidint els resultats a nivell municipal.

P.C-C: Si hagués d’esmenar alguna cosa que s’hagués fet des del govern municipal els darrers 4 anys, què seria?

P.B: Més que d’esmenar parlaria del fet que ens trobem en temps nous. La situació a Girona i a arreu ha canviat radicalment respecte de fa quatre anys, tenim reptes diferents i hi ha d’haver solucions diferents.

P.C-C: Concreti una mica aquestes noves solucions

P.B: El model social europeu, que és el que nosaltres sempre hem defensat, és el millor equilibri entre el dinamisme econòmic, que promou la meritocràcia i l’esforç, amb la solidaritat i la igualtat. No sortirem de la crisi enfortits si prioritzem una d’aquestes parts respecte l’altra. Les meves propostes buscaran mantenir aquest equilibri virtuós.

P.C-C: Ja li pregunto jo sobre una proposta molt concreta i que ha marcat la legislatura gironina, que és el projecte del pavelló de la Devesa. Anna Pagans va dir al seu dia que tenia intenció de reprendre el projecte el proper mandat. Si vostè governa ho farà?

P.B: Sobre aquest tema penso que cal revisar quines són les prioritats. Amb el nou equip municipal voldrem saber, abans de res, quina serà la situació econòmica de l’Ajuntament. Caldrà veure quines són les necessitats de la ciutat i quines hem de prioritzar i, per altra banda, un equipament municipal que no sigui desitjat pel barri al qual ha de donar servei segurament no ha de ser una prioritat.

P.C-C: Pensi que ara al Departament de Cultura hi haurà el senyor Joan Pluma! Ara no crec que li frenessin el projecte…

P.B: No crec que l’establiment de prioritats s’hagi de fer segons el que digui una altra Administració. Això ho ha de decidir la ciutat, i dependrà de la nova composició de l’Ajuntament i de les prioritats que ens fixem…

P.C-C: Justament parlant de la nova composició, la candidata d’ERC, Blanca Palmada, va dir fa poc a una entrevista a TV Girona que “32 anys de socialistes governant són masses” i que estaven oberts a CiU i IC-V per un canvi. Tem que la única manera de governar sigui evitant que CiU, ERC i IC-V sumin?

P.B: L’escenari en aquestes properes eleccions està molt obert i no em vull tancar a cap possibilitat, a cap. El moment és prou difícil i la feina que cal fer és complexa com per dir que ens limitem a certs pactes. Jo no vull barallar-me amb ningú i la meva prioritat és explicar les meves propostes a la ciutadania i no parlar de pactes. Un cop vistos els resultats i comparant programes electorals intentarem trobar punts de trobada, si ens cal, per tirar el projecte que em motiva. El meu objectiu, es clar, és intentar treure uns bons resultats per governar sense hipoteques, però actualment no em tanco a cap pacte.

P.C-C: Vostè se sent decebuda per la decisió de Joan Pluma d’entrar al govern de CiU?

P.B: (Pensa). Jo em sento com molta altra gent… Estranyada… Sorpresa. És cert que això ho hem vist en d’altres països prèviament, però aquí és poc habitual que algú es posi a treballar a un projecte polític que no és el seu sense canviar d’ideologia. Jo personalment no podria, no em sabria posar al seu lloc. També haig de dir que el càrrec de Pluma és més tècnic que polític i que fins ara ha estat fent molt bona feina.

P.C-C: Però vostè no és partidària que torni el carnet…

P.B: Crec que la decisió que ha pres el partit –jo no sóc membre de la direcció de l’agrupació de Girona- és la correcta i la comparteixo. És a dir, si ell assegura no renunciar a la seva ideologia ja és prou gran per saber el que es fa.

P.C-C: No ajuda molt poc a recuperar el crèdit de la política? La gent podria preguntar-se on queden els principis ideològics, perquè per molt que ell digui que segueixen sent els mateixos, el projecte en el qual s’integra és el de l’adversari polític.

P.B: Em sembla que la gent entén que és una decisió molt personal. El que generalitza a partir d’una actuació i d’una conducta personal com aquesta és que té ganes de generalitzar. Hi ha una corrent abonada des de molts àmbits, en la qual hi ha interessos molt forts, que busca desprestigiar la política, no només aquí sinó arreu del món. No crec que aquesta corrent pugui veure’s reforçada per una conducta personal. Dic que és personal perquè hi ha elements que ens porten a pensar-ho, com la llarguíssima amistat amb Ferran Mascarell que, sens dubte, ha pesat molt.

P.C-C: Fa uns dies José Zaragoza va dir que creia que Pluma havia de tornar el carnet com ho havia fet Ferran Mascarell. Hi ha hagut certa controvèrsia entre la Federació de Girona i l’aparell del partit per aquest motiu?

P.B: No, el senyor Zaragoza ha fet una cosa molt normal, que és expressar la seva opinió. Però aquestes decisions les prenen les agrupacions locals i en aquest cas ho ha fet la de Girona.

P.C-C: El PSC encara un Congrés a la tardor per decidir cap on vol anar els propers anys. Vostè per on creu que passa la recuperació del partit?

P.B: Crec que ara mateix hem de focalitzar les nostres energies en les eleccions municipals. Tinc les meves opinions al respecte però penso que durant un període de tres o quatre mesos no hem de portar a la opinió pública aquesta qüestió. Respecto qui vulgui opinar sobre aquest tema però personalment penso que ara, als mitjans, ens hem de centrar a explicar què volem fer pels nostres municipis. Ja tindrem temps de parlar-ne amb profunditat.

P.C-C: Doncs, sense parlar del futur, sinó dels fets més recents, quines creu que han estat les causes del resultat a les eleccions catalanes?

P.B: Hi ha moltíssimes raons difícils de descriure en pocs minuts. Hi ha factors a nivell mundial, com el de la crisi, que han afectat a tots els governs, i també n’hi ha que depenien més de nosaltres, com la nostra política de pactes, que ens han condicionat a l’hora de governar… La suma de totes elles ha estat determinant. La prova d’això és que analitzant més detingudament els resultats veiem que els socialistes hem perdut vots en detriment de partits situats més a la dreta i més a l’esquerra que nosaltres, més i menys nacionalistes…

P.C-C: Sobre l’actualitat més immediata, vostè què creu que hauria de fer el PSC si efectivament l’Estat acabés limitant la capacitat d’endeutament de la Generalitat?

P.B: El primer que hem de fer és no alarmar-nos per veure clar de què estem parlant, això és el més important. Un cop haguem discutit i analitzat el problema amb racionalitat segur que sabrem trobar vies de sortida positives per a tothom.

P.C-C: Però el Secretari d’Estat d’Hisenda, el senyor Ocaña, va mencionar Catalunya explícitament, pel que no és esbiaixat pensar que hi ha opcions reals que passi.

P.B: Em costa pensar que aquesta sigui una qüestió contra Catalunya. No té sentit pensar-ho així i ens pot fer equivocar molt pensar les coses d’aquesta manera. No ens hem de deixar portar pel que sigui una o altra declaració… Aquest senyor no és la única persona del Govern.

P.C-C: Entrant a la sana disputa Tura-Hereu… Si vostè fos militant de la Federació de Barcelona qui preferiria?

P.B: (Riu) No ho sé, no ho sé… No sóc militant de la Federació de Barcelona…!

P.C-C: I si li dic que una enquesta recent de La Vanguardia deia que Tura té més opcions que Hereu per guanyar Trias?

P.B: Li diré que la vaig veure (riu). Només faltaria que m’hagués de posar en aquests temes, prou feina tenim a Girona!

P.C-C: Parafrasejant el programa de TV3 sempre m’agrada acabar preguntant quin és el paisatge favorit de Catalunya de l’entrevistat…

P.B: El meu, Girona…

P.C-C: No podia ser d’altra manera.

El grup de Canet de Mar ens van dedicar uns minuts del seu temps, després d’actuar a la Sala Clap de Mataró, per a fer-los-hi unes preguntes sobre el seu segon treball ‘Farem revolucions’ (Gorvijac, 2010).

La seriositat que presenten normalment dalt dels escenaris, un cop a baix i amb els instruments desats desapareix i demostren que són unes persones molt senzilles i felices. Les bromes són constants , i només cal parlar una estona amb ells per a comprovar-ho.

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Qui és Filippo Landini?

Jordi Pòrtulas (J.P.) : És una persona que viu a Itàlia, a la zona de la Toscana, és artista i es dedica a l’espectacle com a ballarí, i a part aquí a Catalunya també és un grup de música.

Oriol Ribes (O.R.) : És molt bohemi.

I.A. : Què us va dur a fer música?

Carles Pujol (C.P.) : Va sortir, és una cosa que no es pensa. Érem petits i vam començar a ajuntar-nos un grup de col·legues, primer fent versions com una mena d’orquestra. Vam fer una mica de tot fins que va néixer Filippo Landini.

J.P. : Això són deu anys resumits amb una frase, però és així, vam començar fent versions fins arribar a on estem ara.

I.A. : Com us definiríeu?

J.P. : Un grup que fa pop, fa cançons senzilles, directes, sobretot amb grans tornades.

I.A. : Feu un estil de pop – indie que ve influenciat per quins grups?

C.P. : Per molts grups, ja que ens agrada escoltar molta música, sobretot grups britànics.

O.R. : Tampoc tenim tant clar que siguem molt indies, ens donem compte que som més pop.

J.P. : Si que som una mica indies, el que passa és que estem influenciats per grups molt actuals, de fa relativament pocs anys.

David Marquez (D.M.) : Per exemple The Cocks, Kaiser Chiefs, Editors, … aquests ens agraden molt.

I.A. : L’estètica acurada que porteu tant en el disc com en els directes, mostra una gran serietat del grup, realment ho sou?

O.R. : Nosaltres coma  grup som divertits però la música que fem és seria, no dóna peu a fer gaires conyes.

J.P. : Dins del grup som molt de la guassa, no parem de fer bromes entre nosaltres, i no hi ha quatre frases on no n’hi hagi cap. El que passa, que a l’escenari fem les cançons, ens centrem, i semblem seriosos.

D.M. : Ens ho prenem més seriosament.

O.R. : Pujar a l’escenari és un repte i mereix una serietat.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest nou disc?

J.P. : Hi ha dotze cançons d’estil pop centrades en el bon so, amb una gran producció pel Tato Latorre. Continua amb la mateixa tendència del primer, amb unes maneres molt semblants.

C.P. : Una bona producció i un bon so, per això va una mica en relació amb el títol de ‘Farem revolucions’.

O.R. : Potser en aquest segon disc hi ha més detalls, no és un disc d’una sola escolta, ja que a mesura que el vas sentint, vas descobrint noves coses, més matisos.

I.A. : Primer ens dieu que vivim, que gaudim d’algú, i ara que fem revolucions, que revolucionem la vida. Us heu tornat més trencadors?

C. P. : El títol del segon disc és perquè estem molt contents de com ha quedat, que anem a més, que evolucionem. A part ens va anar perfecte que tinguéssim una cançó que es titulés igual. Un títol potent que ens agrada com sona.

J.P. : A vegades, això dels títols, sembla que vulguem buscar-li molts de missatges, però en el fons no en tenen cap. En aquest cas ens agrada molt el nom.

D.M. : El que es busca cada cop més és la sonoritat que té, i menys el significat que se li pugui donar.

C.P. : A part, crec que és una cançó que un cop escoltada ens va agradar a tots molt, i això va ser un punt important per a acabar de decidir-ho.

I.A. : Teniu unes vides molt revolucionades?

J.P. : Al contrari, nosaltres som molt ‘hogarenyos’, d’estar a casa amb la llar de foc. Portem una vida bastant normal, inclús a vegades més del que pot semblar.

I.A. : Sou romàntics o realistes?

O.R. : Som molt romàntics.

I.A. : Després de saltar tant mortalment heu donat un toc més tranquil en quant a melodies al nou disc. Ho fa l’edat o el fet de buscar un camí ja més marcat / definit?

J.P. : L’edat.

O.R. : Pensa que el “Viu-la” és una cançó que la vam fer fa uns set o vuit anys, tot i que ha sortit fa relativament poc. El que passa és que som més madurs a l’hora de composar.

I.A. : Perquè demaneu auxili (SOS)?

J.P. : No és que en demanem, expliquem una relació de dos persones. Ells si que demanen auxili, ja que estan a punt d’acabar com a parella i demanen ajuda per a sortir-se’n. De fet nosaltres no en demanem, és la cançó qui en demana.

I.A. : Us agrada fer soroll, escoltar soroll o us molesta el soroll? Tot el que diuen els polítics és només soroll?

J.P. : Doncs si, moltes coses del que diuen si, moltes coses són només soroll, mentides.

O.R. : Seria molt demagògic dir que tots els polítics són molt dolents, que són uns lladres, …. Suposo que hi ha de tot i tampoc els coneixem a tots. Suposo que algun alcalde normal i honrat hi haurà. De totes formes la cançó no té res a veure amb els polítics.

C.P. : Nosaltres no és que siguem un grup que fem cançons parlant de política.

J.P. : Al menys fins avui, al tercer disc ja veurem.

O.R. : Soroll no parla de política ni fins i tot d’amor, ja que hi ha gent que si s’ho pensa. Parla de la gent que va per la vida com si mai no haguessin trencat cap plat, i que no ha fet mai soroll, i tu li recordes que si que ha fet soroll i que no és tan bon com es pensava.

I.A. : Ens tanqueu el disc amb una cançó que podria ser una nadala un tant diferent i crua. D’on surt aquesta cançó?

O.R. : És una nadala diferent tal i com dius tu. La vam fer per tal d’agrair als amics que sempre ens aguanten i que s’han empassat molts concerts. Que tot i ser músics tornem a ser el de sempre és el que diu la cançó.

C.P. : Sembla mentida, però ara que és desembre no la fem mai!

I.A. : Després d’haver girat durant gairebé un any, quina és la vostra valoració del resultat?

C.P. : S’ha de reconèixer que estem molt contents amb el resultat, però el que passa que ara mateix és un temps complicat per a tothom, amb el tema de la crisi, però el que hem de fer és mirar endavant i mica en mica anar tirant.

O.R. : Fer un primer disc que hagi sonat molt, no vol dir que després, el fer un segon disc, hagi de funcionar igual.

I.A. : En els directes ho teniu tot molt marcat i estudiat o us agrada improvitzar?

O.R. : Tot ho tenim molt assajat.

Chema Duque (C.D.) : Ho tenim tot molt premeditat, per a que no comencem a embolicar-nos.

I.A. : Preferiu acústics o elèctrics?

Tots : Elèctrics.

I.A. : Com valoreu la rebuda del públic? I ara com creieu que evolucionarà amb aquest recent “Club d’amics” que s’ha creat?

O.R. : Per nosaltres és una empenta molt important i valorem molt positivament que hi hagi gent que cregui en nosaltres.

J.P. : Això ens ajudarà a fer promoció dels concerts que ens fa falta, i tirar endavant. I sobretot el que preteníem era tenir un club d’amics seriós, que sortís del nostre públic.

I.A. : Què n’opineu de la situació musical del nostre país?

J.P. : Crec que és molt bona artísticament, hi ha grups nous que pugen amb molta força i amb una gran qualitat. En quant a contractació i indústria té moltes mancances.

I.A. : Que n’espereu del futur?

O.R. : Fer mes discs, omplir sales, conèixer a més gent, …. poder créixer més i anar fent-nos un bon lloc en el mercat.

C.P. : Que la gent ens conegui com a grup i sàpiga que fem, i així poder evolucionar.

 

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Aprofitant que el primer cap de setmana de Desembre es va celebrar el Mercat Medieval de Vic, vam pujar a donar una volta i ens vam trobar amb un personatge un tant peculiar, això sí, un molt bon tio. Passejant ens vam creuar amb en Joan el Tarat i vam anar a fer un cafè per tal que m’exliquès qui és i a que és dedica.

Ens va presentar el seu disc ‘Rutes i cases de putes. Vol.1’  (La tranca records, 2010), realment un projecte molt agosarat i divertit.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Defineix-me qui és Joan el Tarat.

Joan el Tarat (J.T.) : És un home incomprès per la societat, és un profeta incomprès més ben dit.

I.A. : “Tarat” fins a quin punt?

J.T. : Fins al punt de perdre la consciència.

I.A. : A on vius?

J.T. : Visc a prop de Camprodon, a Fembra Morta, que és un veïnat d’allà. Uns camps que hi ha per allà dalt, sense llum, sense calefacció, sense res, només quatre uralites i quatre bastons. I ens rentem les intimitats a l’abeurador de les vaques. Molt rural, en plena natura.

I.A. : Cantautor o cantant d’un grup?

J.T. : Cantautot, tot el que pugui cantar, des de reggaeton fins a heavy.

I.A. : La teva professió és músic?

J.T. : És “mamporrero” i com a hobbie cantaire.

I.A. : “Rutes i cases de putes”, una ruta personal o peculiar?

J.T. : No és personal, és peculiar.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest disc?

J.T. : Doncs la part més vergonyosa i fosca de l’ésser humà, les seves vergonyes.

I.A. : Trencador o més intimista?

J.T. : Trencador en tots els sentits.

I.A. : Ara ens presentes el volum 1 del disc, explica’ns una mica això.

J.T. : Volum 1 és una mica l’aperitiu del disc, la carta de presentació del que vindrà més endavant. Per a que la gent es vagi preparant, aquells que vulguin entrar dins la dimensió de Joan el Tarat, ningú hi està obligat.

I.A. : Fins a quin punt hem d’estar preparats?

J.T. : S’ha de ser una mica oberts en tots els sentits, sense cap mena de prejudicis.

I.A. : Què diu la teva família d’aquesta proposta?

J.T. : El meu pare em volia fotre un cop de pal quan li vaig dir que volia ser cantant, per sort el vaig esquivar i es va esguinçar el braç. I la meva mare, és la més ‘catxonda’ de la família, és més de la faràndula, mon pare no.

I.A. : Qui t’acompanya amb aquesta proposta?

J.T. : M’acompanya un músic, pastor de Talaixà, en Joan de Talaixà. A ell li agrada pasturar, tot el que es mou ho pastura.

I.A. : Com has enredat al Joan de Talaixalà?

J.T. : Doncs venia per casa i se’m fotia el fato, el menjar, i un dia el vaig enganxar, i li vaig dir que havíem de fer coses profitoses a la vida. Era un home solitari que vivia amb la natura.

I.A. : Veig que també hi col·labora una noia, una tal Alberginia Cremada?

J.T. : L’Alberginia és una hippie que viu per allà, a prop de casa i ens fot un cop de mà.

I.A. : El cop de mà us el fa ella o li feu vosaltres a ella?

J.T. : És una cosa mútua, si em de fer favors els fem sense cap mena de problema. Som gent força decent dintre de tot.

I.A. : “Entre tu i jo els meus ous fan de rosari”, realment ets creient?

J.T. : Gens, crec amb el bestiar que tinc a casa i amb la gent que em voreja.

I.A. : Prefereixes el gas o el “butano”?

J.T. : Depèn de quin tipus de gas és més interessant que el “butano”.

I.A. : Creus que la societat va cremada? Tu també?

J.T. : De tota la vida va cremada. Jo bastant la veritat, el que passa que em tiro aigua freda i ja està.

I.A. : Tot i ser “mamarratxo” no pots menjar carn?

J.T. : De fet menja tot tipus d’herba, només la de granja per això, la silvestre no, és una mica sibarita! La carn ni la toca!

I.A. : En els directes amb que ens sorprendràs?

J.T. : Doncs amb una bateria de la Hello Kitty, és la sorpresa a més destacar. Jo vaig demanar als reis una bateria dels Iron Maiden i els cabrons em van dur aquesta.

I.A. : Els directes en quin format els trobarem?

J.T. : De moment en format duet,  amb guitarres, teclat i bombo. En un futur ampliarem la banda depenent l’escenari.

I.A. : Vas disfressat per la vida?

J.T. : Bastant perquè sóc molt vergonyós.

I.A. : Fins on arribarà aquesta proposta?

J.T. : Fins que em detinguin si tenen ous!

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Joan el Tarat