Al final el que importa és curar la ferida, no estar netejant sempre la crosteta

Entrevista a Gerard Quintana5 de febrer del 2011, macroconcert de les Els 10 les Decennals, Festes de la Candela de Valls.

1. El treball “De terrat en terrat” és molt diferent de “Per un tros de cel” però tots dos denoten una marcada connexió espiritual, és així Gerard?

Bé, per sort tot forma part del mateix camí, no? Jo mai  he tingut la intenció d’assentar-me amb la trajectòria que vam fer amb Sopa de Cabra, en un estil musical, en una manera de fer, sinó la pròpia. I el que intento en el meu viatge és anar parant en llocs nous. El primer disc és propi d’un entorn natural, en canvi el segon disc és molt urbà. Intento que el viatge no sigui en cercles i parar en la mateixa estació sinó que cada estació tingui un nou paisatge, que aporti noves coses, intentar aprendre, que és l’esperit, créixer per fora però el que un intenta és créixer per dins. Potser d’això ve aquesta sensació i que per mi és realment important i li dóna un espai. És aquest treball que ningú ens ensenya, ni a les famílies per un fals pudor i una falsa relació de jerarquies però que és el més útil i hem d’anar aprenent en el camí. A les cançons sempre intento explicar-me coses que sento jo i com que no sóc tan diferent dels altres veig que hi ha molta gent que després d’alguna forma recull o li serveix o reinterpreta el missatge que els hi he fet sentir.

2. Què és per a tu “el cel”?

El cel és aquell lloc del qual ningú ha tornat mai, no? Per tant com deia la meva àvia, deu ser que s’hi està molt bé. Jo sempre he pensat que per entendre la vida cal plantejar-se la mort abans. Moltes vegades les entenem com dues cares de la mateixa moneda però jo al final penso que és el mateix. Imagina’t una pel·lícula que no s’acabés mai, seria molt avorrida, ens tornaríem bojos, necessitem un final. L’acceptació d’aquest final sovint comporta tota una arquitectura moral i filosòfica que la gent construïm, o que seria ideal que construÍssim, però que en general el que fem és adaptar-nos a una estructura ja construïda que són les religions. Per a mi la religió és un espai molt íntim i penso que hauria de ser un espai privat. Quan les religions es converteixen en una cosa col·lectiva comencen a ser un perill, un instrument de manipulació enorme al final, no? Perquè generalment totes les religions neixen d’aquesta pregunta, d’aquesta por a la mort, al desconegut. Aleshores jo intento donar-me la meva resposta, i el cel no és un lloc tenebrós, o sigui, l’altre costat no fa por sinó que és necessari.

3. En quin procés personal et trobaves quan vas composar la cançó “Caic”? Què vol expressar?

Caic és una d’aquelles cançons que et surten per necessitat. Va coincidir en un episodi de la vida força trasbalsador, força personal però que tampoc tinc cap motiu per no explicar-ho. Una persona que estava sota la meva responsabilitat havia perdut el seu pare i jo li vaig haver de donar aquesta notícia. Davant del seu daltabaix em vaig quedar sense resposta i sense cap paraula que em semblés adient per dir-li i em vaig quedar en silenci. I quan em vaig quedar sol ràpidament em vaig posar a escriure, i em va sortir aquesta cançó de l’ànima. Era com intentar explicar-li a aquella noieta que entenia el seu estat. De seguida quan li vaig mostrar va veure que entenia com se sentia en aquesta caiguda sense final, d’alguna forma. I al final es va convertir en una cançó que la gent va escoltar i tothom suposo que entén de la seva forma. La majoria de les cançons surten de necessitat.

4. Parles de la religió … Beus d’alguna font, d’alguna filosofia per a treure inspiració a lletres ?

Crec que tots comencem a fer un camí generalment commocionats, influenciats o trasbalsats per alguna cosa. Doncs, no sé … per aquella música que has escoltat i que no t’ha deixat ser mai més el mateix o alguna cosa que et fa un clic a dintre i et produeix un canvi. Aquest passió que nosaltres posem neix precisament d’alguna cosa que ens ha impressionat i nosaltres hem volgut viure allò i posem tot el nostre impuls. Jo crec que hi ha moltes referències i moltes influències en tot. Jo sóc una persona molt curiosa i he intentat saber d’on bevem, d’on venim, i he intentat saber com pensen en altres llocs del món. Hi ha filosofies que he entès més que altres, que he aprofitat més, però em sembla que l’interessant és saber de moltes fonts molt diferents i després fer la teva pròpia reinterpretació. Generalment la creativitat no està en mans de qui sap molt d’una cosa. Precisament la creativitat està més a les mans de qui sap coses que potser no tenen ni aparent relació i en relacionar-les creen nous camps, noves sinergies, noves sorpreses. La vida és molt curta i no podem saber de tot però si que hi ha coses més enllà de la realitat, intuïcions que ens criden i anem cap allà.

5. Mate Kudasai en quina Amèrica s’inspira? I què vol dir?

G: Mate Kudasai és una cançó que va forma part del disc “Per un tros de cel” que acompanyava a un DVD. En aquest disc vam posar coses que potser no haguéssim posat en un disc convencional. Hi vam posar aquesta cançó que feia a vegades amb el Francesc Bertran a la guitarra, una versió dels King Crimson, una banda liderada pel guitarrista Robert Fripp. Aquí hi cantava Adrian Belew a l’etapa del “Discipline” i del “Three of a Perfect Pair” i del “Beat” És una cançó i una banda que a mi sempre m’ha encantat, senzilla, com viatja la melodia, l’harmonia, els dos intruments, la veu i la guitarra. Mate Kudasai és el personatge. És la història d’algú que ha viatjat d’una altra part del món, en aquest cas Àsia i està en un país estrany. Intenta transmetre aquesta sensació, d’algú que és fora de casa, d’algú que té molta llum però que està en un lloc que ningú li recull. I passa el temps mirant per la finestra potser en un lloc que no li toca. I bé, és una cosa que també he vist molt aquí, en la transformació que ha arribat en aquests darrers anys i que a vegades veus desencaixada. I per això em va cridar l’atenció, perquè és maca i pel contingut.

6. En les teves cançons hi ha molta crítica al sistema. És una forma de criticar-lo o de plantar llavors per un nou canvi que sents que s’està donant, o senzillament t’expresses ?

Bé, fa molt temps que penso que el sistema va directe cap a un mur infranquejable, és insostenible. Qualsevol cosa que creix constantment, que sempre vol guanyar més, que és l’esperit d’aquest sistema, una empresa que l’any que ve no té més beneficis que aquest ja és sospitosa de que va malament. I com en qualsevol organisme viu, si entenem la terra com un organisme viu i complert que conté alguna cosa que creix sense fi, és una malaltia. El càncer és precisament això, l’acceleració d’unes cèl·lules que creixen sense parar. Aleshores he estat crític intuïnt aquest fet, que podíem alterar el clima, que el món immobiliari no tenia fonaments, i que tard o d’hora la bombolla havia de petar. I tot al final va passant, veig que tot és tan senzill com aplicar el sentit comú. Sempre he estat crític amb això. Penso que cal inventar un món nou. No sé si es farà amb una generació, amb deu, amb vint … Però com a mínim la meva intenció ha estat sempre intentar fer de despertador, no adormir-nos en la complaença sinó mantenir la consciència desperta i oberta. I bé, hi ha gent que ho entén millor i altra que potser busca només entreteniment i diu que aquest tio em fa pensar massa. Tot és triar, però per a mi és important. Encara ara estem buscant respostes a molts problemes que tenim i encara les estem buscant en els sistemes antics, estem buscant respostes del segle XX per problemes del segle XXI. Tot això és fruit d’una falta de consciència. Si tinguéssim la consciència de tot el canvi i la velocitat i la transformació que està produint aquesta revolució tecnològica, que és més important i impactant que la revolució industrial que ens van ensenyar a classe, les conseqüències de com canvia a la vida de les persones i de com ha produït per primera vegada un fenomen en la història del planeta, i és que tot passés a tot arreu al mateix temps. És fruit de la revolució tecnològica, tot això és apassionant de viure, però és clar, necessitem tenir la consciència molt oberta, és molt fàcil que ens aborreguem molt més encara.

7. Un exemple d’aquestes cançons és “La crosta” . Quan diu “No et saltis la crosta Joan” sembla una crida i ànims per a fer aquests canvis que s’està donant a la humanitat, aquests canvis des de dins de cadascú ?

G: Sí, pot tenir moltes lectures. Totes les deficiències del sistema, com dèiem abans, que no és just, que no és equilibrat, que provoca desequilibris al món, la riquesa sobrada d’uns generalment és apoderada de la pobresa d’uns altres, etc , aquestes deficiències del sistema es manifesten en coses desagradables, pobresa, guerres, etc. Són aquestes crostes que volem netejar i arreglar, portar aliment cap aquí, cap allà, mobilitzar-nos, caritat en aquells, posem armes o un exèrcit perquè no es matin … I al final el que importa és curar la ferida, no estar netejant sempre la crosteta i posant una “tirita” neta perquè tot allò es va podrint per dins. I després evidentment també té aquest sentit de l’intern i l’extern. És la polisèmia de les imatges i les frases.

8. A part de cantar també toques el didgeriddo …

Sí però el vaig perdre a Badalona en una actuació i estic buscant-ne un altre. Estic fent servir el de la meva fillastra de moment. El didgeridoo va molt bé per la gent que canta. T’obre el tub de la respiració, i a part amb la vibració dels llavis (el Gerard ens mostra com ho fa) et fa posar tot el so aquí davant, és primordial per cantar, tot i la ressonància, et sensibilitza tota aquesta part. I la vibració que et produeix tot l’exercici et desperta els vibradors, els ressonadors que tenim dintre, les cavitats (part interna de la cara). Amb el didgeridoo, com que has de fer una respiració constant, és molt bo per algú que canta.

 

 

Al concert, enmig de tants grups com vam tenir la sort de gaudir a Valls, Gerard Quintana ens va oferir tota la seva força d’ara, amb la profunditat de les seves cançons com “Caic” i “La crosta” (de les quals curiosament li vam preguntar a l’entrevista prèviament) i varis temes de les diferents etapes de rock amb Sopa de Cabra. Va ser un concert molt potent, amb la banda elèctrica entregada, amb un Gerard vital que sembla que per a ells els anys no passen.

Marta Forn