Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Música catalana’ Category

Apartant els tòpics que tenen les grans ciutats i el caos que ens pot arribar a estressar, ens trobem al centre de Barcelona per a realxar-nos, deixar fluir energies i paraules amb l’Eduard Canímas.

Amb el seu ‘Sagrat cor’ (Musica Global, 2010) sota el braç i entre cafès i cerveses comencem a desgranar una sèrie de preguntes que ens duran a entendre una mica millor que és, cap a on va, i el perquè d’aquest disc. Un disc on ens obre el seu cor, una obra que s’ha d’aprendre a escoltar i respectar, ja que tal i com confessa : “si una cosa és sagrada, és una cosa digna de respecte”.

Un disc que ens aireja i que ens transporta a un món diferent, especial, on la serenor i la tranquilitat imperen per sobre de tot. Un disc que es presentarà oficialment dins del festival del BarnaSants, el proper 30 de gener a la Luz de Gas. Hi ha l’opció d’aconseguir un 2 x 1 en l’entrada tot enviant un mail a l’Eduard (eduardcanimas@hotmail.com).

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Al 2006 ens deies que ‘Noh iha crisi’ amb uns sons de circ i festa, i ara ens cantes d’una forma més relaxada tot i saber que hi ha crisi.

Eduard Canímas (E.C.) : Ara parlo del que hi ha darrera de la crisi. Tota crisi és una oportunitat de canvi, a nivell personal és un conflicte intern on hi ha tensions que s’han de resoldre. Per exemple, a vegades la ment tira cap a un costat i els sentiments cap a un altre. Precisament amb el disc ‘Noh iha crisi’, jo vaig entrar en un procés de crisis, entenent-la com a canvi, i em va portar a buscar un renaixement. Vaig trobar per una banda el ioga i per altra banda tècniques més xamàniques, de tradicions ancestrals dels indis l’Amazònia a través de plantes sagrades. Jo ho vaig viure com un viatge iniciàtic, de purificació, de sanació. Per mi quest nou disc ha estat el procés d’aquesta sanació i de la trasnformació, com una mica alquimista per transformar les emocions que et fan sentir malament, que no et porten enlloc, per a buscar un estat de benestar amb un mateix, i poder transmetre això al món que hi ha al meu voltant. Crec que aquesta és la única via que ens queda, connectar amb la part més neta, sense contaminar, de nosaltres mateixos, per a que ens ho anem transmetent. En aquest cas, el disc parla de l’amor, que per mi és el motor que ens ha de moure.

I.A. : Un disc més relaxat ple de sensacions que t’afloren en escoltar-lo. Que ens vols transmetre, quines sensacions?

E.C. : Seneritat, sensació de pau i d’amor. Amor és una paraula molt gastada, i a vegades pot ser una mica cursi, però en aquest cas és un amor des d’una força interna, des del teu poder personal com diuen els Indis. És un amor que no té res a veure amb les novel·les roses.

I.A. : Per tant, en aquest disc hi podem trobar exclusivament amor?

E.C. : Cada un hi torbarà el que li ressoni més. Hi ha gent que l’ha fet plorar el disc i gent que l’ha fet riure, això és el que m’arriba de la gent. No vaig fer el disc amb la intenció concreta de transmetre res sinó de traduir el que jo sentia en aquell moment. La ment quan es desconnecta ens separa, en canvi l’amor no. Amb el disc he anat a buscar allò que no ens separa.

I.A. : Amb aquest disc ens has obert les portes del teu cor?

E.C. : Si, o al menys ho he intentat.

I.A. : D’on ha sortit la inspiració per a escriure lletres tan introspectives?

E.C. : De tot aquest treball que comentava, que vaig començar fa quatre o cinc anys, a través d’una experiència, primer d’obertura cap a un treball xamànic, i això em va portar a fer ioga, i així anar entrant de mica en mica en un altre lloc que no és la ment, que és un estat.

I.A. : “El xarop de xaman obre les portes del meu cor” ens dius, que és aquest xarop?

E.C. : És una medecina amazònica, plantes sagrades que fa milers d’anys que fan servir els Indis per a curar-se ells mateixos, a tots els nivells, tant físicament com espiritualment. Són plantes visionaries com el Peyote.

I.A. : Mirant el disc ens impacta molt la portada, és una imatge amb u significat especial i relació amb aquest sagrat cor?

E.C. : La postura de les mans és un ‘mudra‘. Són gestos que jo he fet sevir practicant el ‘Kundalini ioga‘, i que se’ns escapen una mica del que és la racionalitat. Aquest gest de unir les mans es pot trobar en moltes cultures amb tradicions espirituals, i és un gest que es fa a l’alçada del cor i que et centra a tu mateix.

I.A. : És un disc pensant per a creients d’alguna religió en concret?

E.C. : És un disc per a tothom, ja que parla de coses molt humanes. Hi ha com diferents nivells per aprofundir-hi per part de qui l’escolta. Tothom s’hi pot sentir identificat en un moment o altre amb el disc, perquè el tema de l’amor és una cosa comú en tots els humans.

I.A. : Agraeixes al riu de la vida que ens porta. T’agrada tenir-ho tot ben marcat i controlat o deixar-te endur per la situació?

E.C. : A mi m’agrada més deixar-me anar, deixar-me portar per la vida, no per el que ens venen. S’ha d’estar molta atent a la vida per a no contaminar-te de la gran bogeria en la que estem immersos, en el consumisme. El riu aquest representa el riu de la vida, deixar-se portar per les coses bones, no anar en contra de tu mateix, fer el que realment sents, etc…

I.A. : Per tant això va una mica en relació amb el disc, ha sorgit del que tu volies fer no?

E.C. : Sí, aquest disc també m’ha servit per adonar-me que el que a mi m’agrada fer és cantar.

I.A. : De fet aquí dius : “Al cel hi ha una estrella que cada dia em diu canta i no t’encantis“.

E.C. : Canta i no t’encantis, resumiria una mica el disc. A part, parlant per mi, però crec que tots ens hi trobem en aquestes situacions, que ens mengem el coco, que ens preocupem per coses que en el fons no tenen gaire importància. Quan ens morim no ens emportarem res d’això, per tan val més fer el que vols fer.

I.A. : “No necessitem res més, no cal. Pareu el món un moment. Un moment, siusplau”, per a que pararies el món?

E.C. : Jo el pararia per a que estiguéssim una temporada en silenci, per a ser impecables en tot el que fem i per prendre responsabilitat en tot el que fem.

I.A. : Resumint, que seria aquest ‘Sagrat Cor’?

E.C. : No ho he pensat mai …., seria un missatge de bon rotllo.

I.A. : Tu tens el cor sagrat?

E.C. : Com tots. Si una cosa és sagrada, és una cosa digna de respecte, i penso que en tots el nostre cor és sagrat en aquest sentit. També és una cosa que ens és un misteri i això per mi vol dir sagrat. És l’essència més important de cadascú de nosaltres.

I.A. : Com explicaries a la gent la música d’Eduard Canímas?

E.C. : Doncs això és molt complicat d’explicar. La música com l’art no s’explica, es fa. Després la gent hi pot entrar o no. El fet que no es pugui explicar és una gran sort, perquè ara ho volem explicar tot. Està bé que hi hagi coses que no es puguin explicar, ja que s’han de sentir. Si el que em demanes seria com etiquetar-ho, diria que faig música d’autor amb influències del meu passat roquer.

 

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Carles Rodríguez

Anuncis

Read Full Post »

Entrevista a Lexu’s. 15-1-2011, Musica’t, Círcol Catòlic de Badalona.


1. Per què Lexu’s?

 

I per què no ? Nosaltres el primer bolo-concert que vam fer havíem de posar-nos un nom, estàvem un grup d’amics, un d’ells va dir Lexus  ens va agradar com sonava, era un nom curt, que de segiuida la gent el podia recordar i s’hi podia quedar.  Més tard es va fer conegut un cotxe que es deia Lexus, per diferenciar-nos una mica vam posar un apòstrof abans de  la “s”. I el nom de Lexus no té més que això, ni més ni menys.

2. Existeix la vida perfecta?

 

Si escoltes el disc, el disc et diu que no. I de fet nosaltres volíem que hi hagués una contrardicicó, ja fos implícita o més ben dit explícita, al veure la portada el disc es diu “Lexu’s. La Vida perfecta”, però tu veus banyera però on no hauria d’estar, enmig d’un bosc. Amb això volíem fer una metàfora que la vida no és perfecta i sobretot si no trobem el lloc al món, si no trobem l’espai. Hi ha una cançó que ho resumeix tot, i no diu que la vida sigui perfecta: és un tio que ho diu amb xuleria perquè algú li ha fet mal en resum diu que creure en tu i les teves possibilitats fa que la vida pugui ser més un pèl més feliç i per tant un pèl més perfecta.

 

3. Com seria la vida perfecta per a vosaltres?

 

 

Si dius per  nosaltres, sabem que al vida perfecta no existeix. Però la vida pefecta per un grup de música, és una vida en la qual comuniques, per nosaltres és molt important comunicar i explicar unes històries, unes emocions, unes sensacions i que la gent se les faci seves i la gent hi participi. Per nosatlres aquesta percepcions entre cometes és quan la cançó ha arribat quanla canço deixa de ser teva per passar a ser del públic. Això costa moltíssim. I amb això lluitem dia da dia perquè cada dia passi més.

4. En moltes lletres surt el tema del desamor, per què?

 

 

No creiem que sigui així, si l’amor és molt bonic. Però ens inspirem més, és més fàcil, ens resulta més còmode inspirar-nos en el desamor perquè quan et desgarren per dins, en el desamor d’una relació que s’acaba o algú que et fa mal és la nosatra forma de plorar, plorem escrivim cançons. Són una de les caçons més sentides. Potser de vegades ets molt feliç perquè estàs enamorat , aquestas felicitat fa que no et surti res sperquè ja és un paler estar amb l’altra persona. Potser amb el desamor, potser caldria fer un estudi psicològic, com que és un moment de desgarro, que estàs buit, l’has d’omplir i nosaltres l’omplim fent cançons.

5. Grans concerts o petits concerts íntims, com el Musica’t?

 

No preferim res, avui dia com està tot no pots triar, has de fer una mia el que t’ofereixen. No pots dir ara vull fer un concert multitudinari de 50.000 o ara vull fer un concert de 100. El que volem és fer participar el públic  i no té res a veure, creiem, i no té res a veure  si és un concert més gran elèctric amb molta gent o més petit. Depèn de com respongui el públic. Es súper complicat fer un concert amb deu persones i que les deu persones no et responguin i a l’inrevés. Per tant  no importa tant la quantitat sinó l’arribada, el que comuniques. Si comuniques a 10.000,  quina passada,  però amb deu també ho pot ser, per tant tot ha de ser màgic.

6. Teniu previst porperament fer algun altre concert acústic?

 

Sí, ara el dia 28 de gener pugem a Andorra per una ràdio, pel programa 100 de Ràdio 4, el 29a Vic, fent un concert elèctric, curtet, a favor d’una ONG,, hi participen molts grups, d’aquelles concerts que es fan, de vint minuts per grup i “vayan pasando”. Serà un concert elèctric però acústic. I l’altre acústic, molt íntim encara més que avui, perquè és en un pub súper petit però súper acollir, on hi ha anat molts grans artistes, el pub Vualà que hi ha a Manresa , on hi ha actuat molts gran artistes i ens sentim molt privilegiats nosaltres també podent ser de la nòmina dels artistes que hi van. Serà un bolo molt petit i la responsabilitat també és molt alta, has de convèncer a 80 persones, o les que hi hagi, que ha valgut la pena pagar una entrada o fer el viatge per estar allà.

Clàudia Vildrich, El Demà

 

Read Full Post »

El grup de Canet de Mar ens van dedicar uns minuts del seu temps, després d’actuar a la Sala Clap de Mataró, per a fer-los-hi unes preguntes sobre el seu segon treball ‘Farem revolucions’ (Gorvijac, 2010).

La seriositat que presenten normalment dalt dels escenaris, un cop a baix i amb els instruments desats desapareix i demostren que són unes persones molt senzilles i felices. Les bromes són constants , i només cal parlar una estona amb ells per a comprovar-ho.

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Qui és Filippo Landini?

Jordi Pòrtulas (J.P.) : És una persona que viu a Itàlia, a la zona de la Toscana, és artista i es dedica a l’espectacle com a ballarí, i a part aquí a Catalunya també és un grup de música.

Oriol Ribes (O.R.) : És molt bohemi.

I.A. : Què us va dur a fer música?

Carles Pujol (C.P.) : Va sortir, és una cosa que no es pensa. Érem petits i vam començar a ajuntar-nos un grup de col·legues, primer fent versions com una mena d’orquestra. Vam fer una mica de tot fins que va néixer Filippo Landini.

J.P. : Això són deu anys resumits amb una frase, però és així, vam començar fent versions fins arribar a on estem ara.

I.A. : Com us definiríeu?

J.P. : Un grup que fa pop, fa cançons senzilles, directes, sobretot amb grans tornades.

I.A. : Feu un estil de pop – indie que ve influenciat per quins grups?

C.P. : Per molts grups, ja que ens agrada escoltar molta música, sobretot grups britànics.

O.R. : Tampoc tenim tant clar que siguem molt indies, ens donem compte que som més pop.

J.P. : Si que som una mica indies, el que passa és que estem influenciats per grups molt actuals, de fa relativament pocs anys.

David Marquez (D.M.) : Per exemple The Cocks, Kaiser Chiefs, Editors, … aquests ens agraden molt.

I.A. : L’estètica acurada que porteu tant en el disc com en els directes, mostra una gran serietat del grup, realment ho sou?

O.R. : Nosaltres coma  grup som divertits però la música que fem és seria, no dóna peu a fer gaires conyes.

J.P. : Dins del grup som molt de la guassa, no parem de fer bromes entre nosaltres, i no hi ha quatre frases on no n’hi hagi cap. El que passa, que a l’escenari fem les cançons, ens centrem, i semblem seriosos.

D.M. : Ens ho prenem més seriosament.

O.R. : Pujar a l’escenari és un repte i mereix una serietat.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest nou disc?

J.P. : Hi ha dotze cançons d’estil pop centrades en el bon so, amb una gran producció pel Tato Latorre. Continua amb la mateixa tendència del primer, amb unes maneres molt semblants.

C.P. : Una bona producció i un bon so, per això va una mica en relació amb el títol de ‘Farem revolucions’.

O.R. : Potser en aquest segon disc hi ha més detalls, no és un disc d’una sola escolta, ja que a mesura que el vas sentint, vas descobrint noves coses, més matisos.

I.A. : Primer ens dieu que vivim, que gaudim d’algú, i ara que fem revolucions, que revolucionem la vida. Us heu tornat més trencadors?

C. P. : El títol del segon disc és perquè estem molt contents de com ha quedat, que anem a més, que evolucionem. A part ens va anar perfecte que tinguéssim una cançó que es titulés igual. Un títol potent que ens agrada com sona.

J.P. : A vegades, això dels títols, sembla que vulguem buscar-li molts de missatges, però en el fons no en tenen cap. En aquest cas ens agrada molt el nom.

D.M. : El que es busca cada cop més és la sonoritat que té, i menys el significat que se li pugui donar.

C.P. : A part, crec que és una cançó que un cop escoltada ens va agradar a tots molt, i això va ser un punt important per a acabar de decidir-ho.

I.A. : Teniu unes vides molt revolucionades?

J.P. : Al contrari, nosaltres som molt ‘hogarenyos’, d’estar a casa amb la llar de foc. Portem una vida bastant normal, inclús a vegades més del que pot semblar.

I.A. : Sou romàntics o realistes?

O.R. : Som molt romàntics.

I.A. : Després de saltar tant mortalment heu donat un toc més tranquil en quant a melodies al nou disc. Ho fa l’edat o el fet de buscar un camí ja més marcat / definit?

J.P. : L’edat.

O.R. : Pensa que el “Viu-la” és una cançó que la vam fer fa uns set o vuit anys, tot i que ha sortit fa relativament poc. El que passa és que som més madurs a l’hora de composar.

I.A. : Perquè demaneu auxili (SOS)?

J.P. : No és que en demanem, expliquem una relació de dos persones. Ells si que demanen auxili, ja que estan a punt d’acabar com a parella i demanen ajuda per a sortir-se’n. De fet nosaltres no en demanem, és la cançó qui en demana.

I.A. : Us agrada fer soroll, escoltar soroll o us molesta el soroll? Tot el que diuen els polítics és només soroll?

J.P. : Doncs si, moltes coses del que diuen si, moltes coses són només soroll, mentides.

O.R. : Seria molt demagògic dir que tots els polítics són molt dolents, que són uns lladres, …. Suposo que hi ha de tot i tampoc els coneixem a tots. Suposo que algun alcalde normal i honrat hi haurà. De totes formes la cançó no té res a veure amb els polítics.

C.P. : Nosaltres no és que siguem un grup que fem cançons parlant de política.

J.P. : Al menys fins avui, al tercer disc ja veurem.

O.R. : Soroll no parla de política ni fins i tot d’amor, ja que hi ha gent que si s’ho pensa. Parla de la gent que va per la vida com si mai no haguessin trencat cap plat, i que no ha fet mai soroll, i tu li recordes que si que ha fet soroll i que no és tan bon com es pensava.

I.A. : Ens tanqueu el disc amb una cançó que podria ser una nadala un tant diferent i crua. D’on surt aquesta cançó?

O.R. : És una nadala diferent tal i com dius tu. La vam fer per tal d’agrair als amics que sempre ens aguanten i que s’han empassat molts concerts. Que tot i ser músics tornem a ser el de sempre és el que diu la cançó.

C.P. : Sembla mentida, però ara que és desembre no la fem mai!

I.A. : Després d’haver girat durant gairebé un any, quina és la vostra valoració del resultat?

C.P. : S’ha de reconèixer que estem molt contents amb el resultat, però el que passa que ara mateix és un temps complicat per a tothom, amb el tema de la crisi, però el que hem de fer és mirar endavant i mica en mica anar tirant.

O.R. : Fer un primer disc que hagi sonat molt, no vol dir que després, el fer un segon disc, hagi de funcionar igual.

I.A. : En els directes ho teniu tot molt marcat i estudiat o us agrada improvitzar?

O.R. : Tot ho tenim molt assajat.

Chema Duque (C.D.) : Ho tenim tot molt premeditat, per a que no comencem a embolicar-nos.

I.A. : Preferiu acústics o elèctrics?

Tots : Elèctrics.

I.A. : Com valoreu la rebuda del públic? I ara com creieu que evolucionarà amb aquest recent “Club d’amics” que s’ha creat?

O.R. : Per nosaltres és una empenta molt important i valorem molt positivament que hi hagi gent que cregui en nosaltres.

J.P. : Això ens ajudarà a fer promoció dels concerts que ens fa falta, i tirar endavant. I sobretot el que preteníem era tenir un club d’amics seriós, que sortís del nostre públic.

I.A. : Què n’opineu de la situació musical del nostre país?

J.P. : Crec que és molt bona artísticament, hi ha grups nous que pugen amb molta força i amb una gran qualitat. En quant a contractació i indústria té moltes mancances.

I.A. : Que n’espereu del futur?

O.R. : Fer mes discs, omplir sales, conèixer a més gent, …. poder créixer més i anar fent-nos un bon lloc en el mercat.

C.P. : Que la gent ens conegui com a grup i sàpiga que fem, i així poder evolucionar.

 

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Read Full Post »

Aprofitant que el primer cap de setmana de Desembre es va celebrar el Mercat Medieval de Vic, vam pujar a donar una volta i ens vam trobar amb un personatge un tant peculiar, això sí, un molt bon tio. Passejant ens vam creuar amb en Joan el Tarat i vam anar a fer un cafè per tal que m’exliquès qui és i a que és dedica.

Ens va presentar el seu disc ‘Rutes i cases de putes. Vol.1’  (La tranca records, 2010), realment un projecte molt agosarat i divertit.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Defineix-me qui és Joan el Tarat.

Joan el Tarat (J.T.) : És un home incomprès per la societat, és un profeta incomprès més ben dit.

I.A. : “Tarat” fins a quin punt?

J.T. : Fins al punt de perdre la consciència.

I.A. : A on vius?

J.T. : Visc a prop de Camprodon, a Fembra Morta, que és un veïnat d’allà. Uns camps que hi ha per allà dalt, sense llum, sense calefacció, sense res, només quatre uralites i quatre bastons. I ens rentem les intimitats a l’abeurador de les vaques. Molt rural, en plena natura.

I.A. : Cantautor o cantant d’un grup?

J.T. : Cantautot, tot el que pugui cantar, des de reggaeton fins a heavy.

I.A. : La teva professió és músic?

J.T. : És “mamporrero” i com a hobbie cantaire.

I.A. : “Rutes i cases de putes”, una ruta personal o peculiar?

J.T. : No és personal, és peculiar.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest disc?

J.T. : Doncs la part més vergonyosa i fosca de l’ésser humà, les seves vergonyes.

I.A. : Trencador o més intimista?

J.T. : Trencador en tots els sentits.

I.A. : Ara ens presentes el volum 1 del disc, explica’ns una mica això.

J.T. : Volum 1 és una mica l’aperitiu del disc, la carta de presentació del que vindrà més endavant. Per a que la gent es vagi preparant, aquells que vulguin entrar dins la dimensió de Joan el Tarat, ningú hi està obligat.

I.A. : Fins a quin punt hem d’estar preparats?

J.T. : S’ha de ser una mica oberts en tots els sentits, sense cap mena de prejudicis.

I.A. : Què diu la teva família d’aquesta proposta?

J.T. : El meu pare em volia fotre un cop de pal quan li vaig dir que volia ser cantant, per sort el vaig esquivar i es va esguinçar el braç. I la meva mare, és la més ‘catxonda’ de la família, és més de la faràndula, mon pare no.

I.A. : Qui t’acompanya amb aquesta proposta?

J.T. : M’acompanya un músic, pastor de Talaixà, en Joan de Talaixà. A ell li agrada pasturar, tot el que es mou ho pastura.

I.A. : Com has enredat al Joan de Talaixalà?

J.T. : Doncs venia per casa i se’m fotia el fato, el menjar, i un dia el vaig enganxar, i li vaig dir que havíem de fer coses profitoses a la vida. Era un home solitari que vivia amb la natura.

I.A. : Veig que també hi col·labora una noia, una tal Alberginia Cremada?

J.T. : L’Alberginia és una hippie que viu per allà, a prop de casa i ens fot un cop de mà.

I.A. : El cop de mà us el fa ella o li feu vosaltres a ella?

J.T. : És una cosa mútua, si em de fer favors els fem sense cap mena de problema. Som gent força decent dintre de tot.

I.A. : “Entre tu i jo els meus ous fan de rosari”, realment ets creient?

J.T. : Gens, crec amb el bestiar que tinc a casa i amb la gent que em voreja.

I.A. : Prefereixes el gas o el “butano”?

J.T. : Depèn de quin tipus de gas és més interessant que el “butano”.

I.A. : Creus que la societat va cremada? Tu també?

J.T. : De tota la vida va cremada. Jo bastant la veritat, el que passa que em tiro aigua freda i ja està.

I.A. : Tot i ser “mamarratxo” no pots menjar carn?

J.T. : De fet menja tot tipus d’herba, només la de granja per això, la silvestre no, és una mica sibarita! La carn ni la toca!

I.A. : En els directes amb que ens sorprendràs?

J.T. : Doncs amb una bateria de la Hello Kitty, és la sorpresa a més destacar. Jo vaig demanar als reis una bateria dels Iron Maiden i els cabrons em van dur aquesta.

I.A. : Els directes en quin format els trobarem?

J.T. : De moment en format duet,  amb guitarres, teclat i bombo. En un futur ampliarem la banda depenent l’escenari.

I.A. : Vas disfressat per la vida?

J.T. : Bastant perquè sóc molt vergonyós.

I.A. : Fins on arribarà aquesta proposta?

J.T. : Fins que em detinguin si tenen ous!

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Joan el Tarat

 

Read Full Post »

Nuar ens expliquen com hem de Respirar per entendre la vida i el que ens envolta, com entendre les situacions quotidianes. Entre concerts acústics vam aprofitar, tot sopant, per a fer-los-hi unes preguntes sobre aquest nou disc, un disc que com bé diuen, costa en sortir i veure la llum.

Optimistes i sempre mirant el present abans que deixar-se guiar pels somnis, ens confessen que estan molt contents d’estar en aquest moment malgrat les dificultats que hi ha actualment.

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : D’on neix Nuar? Què és Nuar?

Albert Carbonell (Alb.C.) : Nuar té una llarga trajectòria com a grup, una formació que es va iniciar a l’institut, d’una manera molt natural però per a passar-s’ho bé. Amb el pas dels anys cadascú va anar seguint i completant la seva trajectòria individual, i al final la formació es va establir tal i com és ara. Nuar és un projecte en comú, on s’intenten unir tot d’influències diferents per part dels components del grup, en una visió de conjunt on es pretén donar una solidesa, ja que tots tenim influències diferents.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest disc?

Pol Cruells (P.C.) : És una barreja, un disc que és molt eclèctic, on hi ha temes que sonen més a jazz, o a soul, o a funck, i alguns més d’estètica pop, tot i que utilitzem harmonies diferents. És un disc dels que són realment variats i diversos.

I.A. : Podríem associar aquest “Respirar” amb el fet d’entendre la vida tal com és, sense necessitat de vestir-la de ficció, i anar avançant en ella com es pugui?

Àlex Carballo (A.C.) : Sí, de fet les lletres parlem una mica de tot, però el fet de dir-li respirar al disc, té a veure amb que és la primera cosa que fas al néixer, i per a nosaltres era el primer disc, la nostra primera criatura, aquella que triga molt en sortir, que costa molt, però al final veu la llum. Parlant del respirar i de les lletres en general, parlem des de la crítica social, temes d’amor, i una mica tot allò que ens preocupa. La cançó que he tingut l’oportunitat d’escriure i que es troba en el disc para de temes quotidians i del teu dia a dia.

I.A. : “Ella se sent en un món fràgil invisible”, creieu que malauradament ens trobem en una societat que dóna l’esquena a molta gent?

Alb. C. : Sí, és una societat que està establerta bàsicament sobre uns esquemes molt rígids, tant pel sistema econòmic com per altres àmbits. El qui no s’hi encaixa, no hi té cabuda, queda com arraconat. Va en relació amb el que deies tu, és una societat que és bastant estricta i bastant tancada a tenir plantejaments diferents, que no siguin els estipulats ni considerats normals. Per això diem un món fràgil, un món que segurament no es basa en les lleis de la raó, perquè parlem d’una persona que no estaria del tot en el seu seny. Es basa en unes altres normes per viure, i potser per aquesta raó és arraconada.

I.A. : En “La ciutat” ens descriviu una visió real i crua de com és la vida en una gran ciutat. Per a vosaltres com seria una ciutat perfecte? O això són dos termes contradictoris, ciutat i perfecció?

P.C. : La ciutat no és una cosa a la que renunciem. Al que si que renunciem és a la manera de viure, a aquest aïllament. És a dir, és la manera de viure a la ciutat el que critiquem. No tothom es comporta de la mateixa manera, no és la ciutat el que crea aquest aïllament, sinó les relacions que s’hi estableixen. D’alguna manera és un demanar a la gent que no s’aïlli, que es comuniqui, que no es  posin falses màscares, que no visquin aïllats paral·lelament convivint en el mateix lloc. Una ciutat perfecte, els tres hem coincidit en que Barcelona seria el lloc que triaríem per viure, de tots els que poguéssim escollir. Aquí on vivim ja ens agrada, però això no treu que puguem criticar aquest model de vida d’incomunicació i individualisme.

I.A. : Sents el fred de somiar despert i oblides un present“, que és el que fa molta gent, però vosaltres teniu clar el present i cap a on voleu anar? Quines són les vostres fites?

A.C. : Nosaltres una de les característiques que tenim com a grup, parlant dels tres personalment, és que toquem molt de peus a terra. Ens ha costat molt arribar a on estem, sabem que és un camí molt llarg i difícil, i el futur el veiem amb optimisme, sense plantejar-nos grans metes a llarg plaç. Tot i això som conscients que hem tingut la sort que algú confiés en nosaltres, que creiés en el projecte, ja que per molt que nosaltres ho fem, si no tens algú darrera que et recolza, doncs és pràcticament impossible. Estem farts de veure bandes i bandes boníssimes que no tenen la possibilitat de treure un disc. Volem donar les gràcies a la nostra discogràfica, Gorvijac Music, per tot el que fan per nosaltres. El futur ja el veurem, ja que som conscients que el món de la música està com està. Per exemple, el format CD li queden pocs dies de vida. Fa poc vaig llegir a la premsa que l’itunes acaparava el 80% de ventes de música. Estem davant d’un futur incert.

I.A. : Què té d’especial Formentera per vosaltres?

P.C. : Per a cada persona que visita l’illa, Formentera significa una cosa especial. És un d’aquells racons naturals que marca a la gent. Per a cada persona té un significat diferent. Per a mi significa contacte total i sense cap mena de filtre amb la natura, amb el mar, amb la costa, el Mediterrani. És una comunió absoluta amb l’entorn, les persones, la sal, la sorra, … Quan estàs allà, vius les relacions sense totes aquelles capes de falsedats i de caretes que ens posem per a semblar unes altres persones. Despullats en el sentit literal i metafísic de la paraula, de contacte total.

I.A. : Com veieu la situació actual de la música feta a casa nostra?

Alb.C. : Per una banda està molt bé, ja que hi ha una gran fornada de grups que estan sortint amb molta força, a més cal sumar-hi que no només es distribueix la música a nivell físic, sinó que Internet està obrint la porta a molts grups que tindrien més problemes per a donar-se a conèixer. grups amb molt de talent i que poden aportar moltes coses, de fet nosaltres en podem aprendre molt d’ells. Per altra banda, tot i això, de tenir una gran varietat en quant a nivell estilístic, si que és una pena que a nivell d’indústria, això no es vegi recolzat. És un sector que està molt al ralentí i amb la crisi general encara més. Nosaltres estem contents d’estar en aquest moment tot i les dificultats.

P.C. : Crec que el fet que la indústria musical no estigui vivint el seu millor moment, fa que ressorgeixi el que es podria dir l’artesania musical, ja que el grup pot participar en tot el procés de creació, fabricació i distribució del disc. Hem passat del món de la indústria musical, al món de l’artesania musical. També crec que això serà un filtre d’aquí un temps, de tots aquells que s’anomenaven artistes, però que després a l’escenari no ho reflectien. Em refereixo a aquells productes més prefabricats, que era un producte molt ben acabat molt ben fet.

I.A. : Com us definiríeu per a que la gent que no us coneix sàpiga qui sou?

Alb. C. : Jo crec que Nuar és una barreja d’estils, ja que és el resultat de la suma d’influències molt diferents perquè cap dels tres escolta exactament el mateix. El que la gent es pot trobar, més enllà del que es pot sentir pels mitjans de comunicació, són diferents colors i matisos musicals en un mateix concepte que és el disc. En un concert, el que es pot trobar la gent, són temes que van molt més encaminats cap al soul, cap al pop comercial, d’altres que caminen per si sols i que són una mica més progressius i van guanyant intensitat i dinamisme. Potser és aquesta barreja la que ens fa una mica diferents d’altres grups, que són més estàndards a nivell de plantejament musical.

A.C. : Així com l’Albert ha definit molt bé el que et pots trobar en el disc, a mi m’agradaria remarcar el que et pots trobar en directe. Ara mateix estem combinant tant el format elèctric com el format acústic. L’elèctric és el més semblant al que es pot trobar en el disc, i en l’acústic, intentem donar-li un toc molt més personal. Aquest és un format més proper, el públic el tens a mig metre, interactúes molt amb ell, i jo com a bateria experimento amb nous instruments de percussió. Ens agrada molt a nosaltres i està agradant també a la gent.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Read Full Post »

Aquesta és la darrera entrevista dels grups premiats en l’edició del 2010 del Sona 9.

Tot fent un café, mentre esperàvem que arribés l’Axel Pi (un dels tipus d’interès), en Joan Dausà ens explica una part de la seva vida tan moguda. Com s’ha envoltat d’aquests grans musics, d’aquests tipus d’interès. Tal i com ell els defineix al seu Facebook :

Tipus d’Interès: persona indiscutiblement interessant que acompanya a Joan Dausà ja sigui com a músic, productor, assessor o qualsevol altra col·laboració que fa créixer el projecte.

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Què et va dur a fer música? Ja ve de lluny aquesta proposta com a cantant?

Joan Dausà (J.D.) : Instint, l’escoltar música a casa, cançons que m’agradaven quan era petit. Vaig fer piano i tenia que expressar-me, deixar-me anar. Primer va ser una cosa molt interna, però després ja va ser per compartir-ho amb l’altra gent. Això ja ve de molt lluny, des de l’esplai amb la guitarra que em dedicava a tocar i cantar.

I.A. : Tens una gran pluralitat de facetes, amb quina et quedes?

J.D. : Va a moments, ara amb la música ja que és la novetat i l’estic disfrutant molt. Amb la faceta d’actor també estic en un moment molt xulo, ja que estic amb el grup de La Perla 29. I com a locutor també ho estem disfrutant moltíssim amb l’Arròs Covat,  que hem guanyat un Ondas. Estic gaudint de tot una mica.

I.A. : Treballar al Club Super 3 encarnant un personatge molt estimat per la gent què t’ha aportat?

J.D. : Doncs treballar al Club Super 3 em va aportar conèixer el mitjà televisiu, on de tant en tant hi torno. Però més enllà d’això, ser un personatge estimat m’aportava molt sobretot en les Festes dels Súpers. Era quan veies el feed-back amb els nanos, ja que tu estàs treballant a plató amb el croma i no veus ningú, no saps on arriba la teva feina. Quan estàs hores i hores, signant autògrafs, parlant, fen-te fotos i abraçant als nens, veus fins on arriba la feina que estàs fent, i és molt gratificant.

I.A. : Amb aquesta proposta t’has envoltat de grans músics, com els has “enredat”?

J.D. : Els he “enredat” al voltant d’una barbacoa. Tenia l’opció de tocar a la Luz de Gas per a un concert benèfic, i vaig pensar que enlloc d’anar-hi sol amb cançons meves, vaig pensar que seria una bona excusa per a fer una banda per aquell concert. L’objectiu era fer aquell concert i fer un disc que és el que farem. La manera d’explicar-los-hi el projecte va ser aquesta, convidant-los a una barbacoa a casa. Era gent que jo coneixia o amics de Sant Feliu, o que hi tenen relació, o perquè havíem coincidit al llarg de la trajectòria professional. Els hi vaig ensenyar les cançons després de dinar i vam comentar la jugada. Ells em van dir que les veien molt cançó d’autor, i per això mateix els hi vaig dir que els convidava a entrar en el projecte. Ells havien de convertir la cançó d’autor en cançó pop. Entorn sempre d’un bon dinar o d’un bon sopar és com decidim les coses amb els Tipus d’interès.

I.A. : Perquè la formació que t’acompanya es diu els Tipus d’interès?

J.D. : Té un paral·lelisme amb els tipus d’interès econòmics, però en aquest cas fa referència a gent interessant. Gent que sempre he admirat per la feina que feia, i per tant era una descripció perfecte d’englobar-los.

I.A. : De què ens parlen les teves cançons?

J.D. : Parlen, o intenten parlar d’històries properes, que la gent se les pugui fer seves o que com a mínim convidin a la gent a cantar-les. Més que del que parlen, és com conviden a participar a la gent. Quan faig una cançó sempre m’imagino la gent cantant-la. A vegades són històries més o menys properes, més o menys quotidianes, però sempre hi ha una complicitat o una comunicació amb el públic.

I.A. : Et consideres més aviat cantautor o cantant d’un grup de música?

J.D. : Em considero cantautor per la dinàmica de composició, perquè composo en solitud, a casa, i quan ha nascut la cançó, és llavors que la comparteixo amb la banda i el grup. Tot i això, cada vegada més, també disfruto molt al ser cantant d’un grup, perquè és quan realment el producte es multiplica.

I.A. : Què t’ha aportat el pas pel Sona 9?

J.D. : Ens ha aportat poder connectar amb més gent, establir un repertori inicial, fer concerts en llocs potents com el Razzmataz i el Mercat de Música Viva de Vic, i contactar una mica amb la gent del món de la música. Com a resum ha estat una empenta.

I.A. : T’esperaves arribar fins a on has arribat?

J.D. : Sí i no. No m’ho esperava a priori, ja que s’hi presenten molts grups i tampoc saps la qualitat d’aquests, a part que depèn de molts factors. Quan fèiem els concert teniem la sensació que estàvem fent una cosa que funcionava i que connectava amb el públic, i per tanta  cada concert, ens refermàvem amb la idea que podíem arribar lluny en el concurs.

I.A. : I la rebuda del públic t’ha sorprès?

J.D. : Sí, tot i que hi havia una part de públic que eren amics, i ja no em sorprenen, si que hi havia gent que passava pel carrer o gent que anava passejant per Vic, i ens vam trobar que el dia següent hi havia gent que es posava en contacte amb nosaltres felicitant-nos o demanant-nos el disc. La rebuda del públic ha estat molt bona, de començar a crear complicitats que no existien.

I.A. : Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini de Joan Dausà i / o Joan Dausà i els tipus d’interès? Què podrem trobar a partir d’ara?

J.D. : Doncs com a Joan Dausà seguir intentant treballar amb les altres propostes o històries, com ser actor o locutor sobretot. I com a Joan Dausà i els tipus d’interès, plasmar en un disc tot aquest projecte, que és l’objectiu prioritari i pel qual vam néixer. Aquest projecte que s’ha creat amb en David Romero (Hans Laguna), la Carol Duran (La Carrau), el Toni Llacuna (Hans Laguna), l’Eloi Isern (La banda del coche rojo), l’Axel Pi (Sidonie) i en Martí Maymó (Manel i The Seihos), pretén fer un disc molt cuidat, fer un gran disc d’entrada i després ja decidirem si continuem amb la música. És fer-nos un regal i compartir-lo.

I.A. : Com et definiries, com explicaries a la gent que són Joan Dausà i els tipus d’interès?

J.D. : Som un grup que comunica i transmet molt, les històries que expliquem, en els concerts es converteixen en converses amb el públic. Quan et saps les cançons, intueixo que el concert el disfrutes més. Són ganes de compartir i de disfrutar en complicitat.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

 

Read Full Post »

La tercera entrevista dels grups premiats al Sona 9 de l’edició del 2010. La iaia va viatjar de la plana de Vic fins a la “gran capital” amb el primer premi sota el braç, molt contenta i feliç.

L’Ernest Crusats, el cantant de la iaia, ens va explicar quins son els plans futurs del grup, que els ha suposat aquest primer premi, i ens va explicar qui és aquesta iaia tant estimada per tots.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Dius que vols ser la teva iaia, és un homenatge a elles o la de tots en general?

Ernest Crusats (E.C.) : El “Jo vull ser la meva iaia” agafat d’una forma literal, és un evident homenatge, en aquest cas, a la meva iaia, i a la imatge de les iaies en general. Buscant-li un contrapunt més aviat metafòric, el “Jo vull ser la meva iaia” és un crit contra el que hauríem de ser en aquesta societat, que apunta cap als valors més aviat moderns i desprestigia lo tradicional. És una espècie de renúncia cap a certes obligacions, on cadascú té les seves. Vindria a ser una crítica social.

I.A. : Un estil pop-folk tranquil que agrada a tothom. D’on ve, quins són els vostres referents?

E.C. : Nosaltres ens identifiquem amb influències anglosaxones, per citar grups diria els Herman Düne, Jonathan Richman, The Wave Pictures i Beirut. Fins ara La iaia si que és un pop-folk tranquil, però el que passa, és que la música va evolucionant, i cap a on anirà és una incertesa. A vegades sembla que la gent ens vulgui ‘encasillar’ quan encara has de començar pràcticament a fer música.

I.A. : Ja teniu un disc-maqueta, però amb el premi fareu noves cançons o reeditareu les mateixes?

E.C. : El que tenim fins ara no és exactament un disc, és un disc-maqueta com dius, ja que no té la qualitat sonora ni el nivell per a ser considerat disc. El que farem ara serà reeditar alguna de les cançons que estan en aquest treball i sumar-li de noves. Esperem que més del cinquanta per cent siguin noves.

I.A. : De què ens parlen les vostres cançons?

E.C. : Bàsicament són experiències meves, experiències que per ser viscudes en el segle XXI ja tenen una certa contemporaneïtat. Moltes cançons d’amor i de temes clàssics, sentimentals, però sense oblidar el punt de vista irònic de la realitat. Espero que els temes vagin madurant, vagin esdevenint més durs amb les lletres i el màxim de sincers i d’honests possibles.

I.A. : A l’àlbum de fotos qui hi surt reflectit?

E.C. : Aquest àlbum de fotos és una cançó sobre el passat, sobre la meva infantessa. És pràcticament literal, ja que les imatges que es van presentant són la meva vida, on la meva iaia va tenir un paper destacat, ja que els pares treballaven les seves hores. Tornar a mirar records passats i experiències passades, l’àlbum de fotos de la meva infància.

I.A. : Ens dius: “Benvinguts passeu passeu … a ca la iaia hi haurà un altre lloc”, en el vostre vaixell cap a les vostres vivències pot acollir-nos a tots nosaltres? El públic per a vosaltres sempre és partícip dels vostres concerts?

E.C. : Aquesta cançó que cites, hi van arribant les cançons i els instruments, fins que al final també es presenta la persona que escolta el disc. La última persona que arriba en aquesta festa és l’oient. El paper del públic és molt curiós, ja que quan fas música hi ha una mena de tensions internes entre el que et ve de gust fer a tu, i el que creus que li vindrà de gust sentir a la gent, i a vegades una cosa comporta l’altra. Això passa en qualsevol procés creatiu. És molt difícil no situar-se en els ulls de l’espectador i intentar transformar-te en ell.

I.A. : En els vostres concerts qui es transforma més aviat, és el públic en iaies.

E.C. : A la Bikini hi havia uns col·legues disfressats de iaies, però és una simple anècdota.

I.A. : Com valoreu el vostre pas pel Sona 9?

E.C. : El Sona 9 ens ha fet créixer, reflexionar sobre el que anàvem a fer i el fet d’haver-lo guanyat fa que ens obligui a professionalitzar-nos una mica més. Tot això que he dit és molt positiu, però segurament que té moltes coses negatives. Estem parlant d’un concurs i en aquest cas, un no fa el que li ve de gust, ja que hi ha unes normes, unes regles i uns objectius que s’han de complir. És una mica limitat i això és difícil de portar.

I.A. : Com veus el panorama musical català actualment?

E.C. : El panorama musical català és extensíssim, tot i que a vegades sembla que és redueixi només a Manel i els Amics de les Arts, cosa que és fruit d’una forta dolència. En Jazz, nosaltres som pioners en molts aspectes, amb propostes com la de Raynald Colom, Raül Reverter, propostes de primeríssim nivell. A part també tenim les músiques tradicionals i populars. El panorama és molt ample, ara, parlant de pop en català, actualment és una tendència que ha agafat un cert impuls i que la gent té ganes d’escoltar, i hi ha un mercat que és capaç d’absorbir en certa part aquesta música. Tot i això, la música en català té un problema greu, ja que és molt complicat exportar-la a l’estranger.

I.A. : Com veieu encabida la proposta de la iaia dins d’aquest panorama musical?

E.C. : La iaia, primer ha de gravar el disc i veure com s’accepta. Però crec que ja hi té un cert lloc, pel sol fet d’haver guanyat el Sona 9 ja és simptomàtic d’alguna cosa. Crec que la iaia pot arribar a formar part del catàleg de grups, entre cometes, actuals i de moda, de Catalunya.

I.A. : Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini de la iaia?

E.C. : Ara mateix l’horitzó és artístic i creatiu, d’assolir noves sonoritats, de trobar-nos estilísticament, de parlar de coses que resultin interessants, d’estar satisfets amb la pròpia música, … Parlar si la iaia funcionarà comercialment o no, de si farem negoci o no, ja no és cosa nostra parlar-ne, és cosa de la gent.

I.A. : Com definiries La iaia per a que la gent que no sap qui sou us conegui?

E.C. : La iaia, pel que es pot escoltar pel myspace, que és una manera bastant lògica d’existir, fa música d’autor o pop-folk influenciada artísticament amb la música anglosaxona, però que té unes arrels mediterrànies. De fet, definir-se a un mateix és complicadíssim, amb la música nosaltres estem en al línia de la certesa i de la incertesa, costa tenir les coses clares de com volem ser. La iaia, crec, que al menys a mi, encara m’ha d’ensenyar moltes coses. Una bona manera de definir-ho és que és bastant ambigu, des del meu punt de vista, des de dins, que tinc una percepció molt distorsionada.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Read Full Post »

Older Posts »