Un cafè amb els 4t 1a

Un dels grups que apunta fort dins del panorama de la música feta en català, els 4t 1a, ens concedeix una entrevista. Amb el seu primer disc sota el braç, ‘El món en un cafè’ (Satélite k, 2010), el grup de Barcelona ens explica algun dels secrets del disc, i aprofiten per a opinar sobre com veuen ells la situació musical.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Què us va conduir a començar en el món de la música?

Lluís de Nadal (Ll.N.) : Nosaltres de fet havíem tocat en altres grups, de música més ballable. Després vam decidir provar de fer alguna cosa en català en un rotllo més tranquil.

Pere Jou (P.J.) : Així com havia estat amb les altres bandes de rebentar-ho tot, en aquest cas ens va sortir de dins les ganes de fer alguna cosa més tranquil·la. El fet de voler continuar va ser fruit d’una pulsió interna, ja que teniem ganes de fer-ho, som amics que toquem junts i teniem ganes d’expressar-nos amb la nostra pròpia llengua, amb la que parlem.

Aleix Perdigó (A.P.) : Tornant a l’arrel de la pregunta, crec que tots vàrem estudiar música de nens, vàrem fer música ja que els pares volien. Una obligació que et pot venir de gust o no, i que després a l’institut et porta a tocar per la teva compta en una banda. Així és com vam començar en el món de la música.

Ll.N. : Aquesta ja no seria la banda d’institut.

P.J. : És la que està feta amb més tranquil·litat, amb menys intencions de transcendència.

I.A. : El vostre inici com a grup està marcat en menjadors de cases, aquesta idea com va sorgir?

P.J. : Va sorgir d’una manera molt natural, de la necessitat de no poder, i no voler, pagar locals d’assaig, i assajar a casa. Vam veure que sonava molt bé, i un ‘colega’ ens va dir que perquè no tocàvem al saló de casa seva, i convidaven els amics i així fèiem una festeta. Això ens va dur a tocar a cases d’amics i fins i tot, a cases de gent que no coneixíem de res.

Ll.N.: A un periodista li va agradar i ens va fer sonar a la ràdio, i gràcies a això, gent que no ens coneixia de res va demanar si podíem tocar a casa seva. En principi només era tocar a casa d’aquest amic, per a compartit una mica el que fèiem, i mica en mica va anar creixent.

I.A.: D’aquí és on trobem l’origen i el significat del vostre nom?

P.J.: L’origen del nom del grup no te res a veure, i és una anècdota graciosa. La sonoritat de certes paraules ens agradaven, i ens van dur a fer que el nom de Quart Primera ens sonés bé. Va sortit a l’inici del grup, quan començàvem a tocar, tot agafant una mena de sentit i coherència amb el que fèiem.

A.P.: Nosaltres a vegades diem que amb aquest grup, hi ha coses que han anat quadrant, i aquesta és una de les que ho ha fet a posteriori. I sembla que sigui com tu ho has dit, el fet previ a tocar en menjadors de cases. Les coincidències és com si fossin una cosa mística.

Ll.N.: El que buscàvem era un nom que no donés connotacions, que quan s’escoltés, la gent no digués que fem punk, que som anti-sistema.

A.P.: Un nom que fos diferent, sorprenent, que no portés a pensar en una imatge que la gent ja tingués. Després de molt de temps sense nom, finalment va sortir.

I.A.: Jugant amb la idea de pisos, en el vostre disc veiem imatges íntimes de cases diferents, podríeu explicar una mica aquest disseny?

P.J.: Aquesta idea va sorgir parlant amb el dissenyador, amb en Rafa Roses, i vam acabar arribant a la conclusió que seria interessant que tot l’imaginari que hi hagués en el disc, fos tot al voltant de la quotidianitat i dels espais íntims. Com havíem tocat en salons, volíem que tot girés al voltant d’aquests espais propis, que un els significa, un li investeix uns significats i unes intencions ja que és a on passes gran part de la teva vida, i per a tu és molt important aquell espai. Així va sorgir la idea de demanar-ho a la gent i que ens enviessin fotografies dels seus espais.

Ll.N.: El que ens va sorprendre molt és la qualitat de les fotografies, no ens esperàvem que la gent, per una banda tinguessin aquests racons tan especials, i després que fotografiessin tan bé. El llibret del disc en si funciona bastant bé com a llibre de fotografies.

A.P.: A més són fotos bastant concretes ja que són detalls sobre coses quotidianes, i tothom ha entès molt bé la idea, el fet de parlar de coses domèstiques, poc fotografiades.

I.A.: Les cançons esdevenen petites històries de gent, trobem un doctor jubilat, un noi que espera una noia, una història de desamor amagada rere un piròman, amor i desamor, … Amb que us heu inspirat?

P.J.: Suposo que amb nosaltres mateixos principalment. Per a no semblar un monstre, li poses un altre nom en aquest jo, i el fas passar per una altra persona, abans de que la gent et consideri un bipolar o un piròman.

A.P.: De totes les històries sempre s’agafa l’experiència pròpia. No sempre parlem de coses quotidianes, hi ha lletres que són de caire més psicoanalític, algunes que són de ficció i que tenen un punt de surrealisme. Fins i tot alguna que sembla més costumista, té un punt de realisme màgic. En el disc hi ha diferents colors i hem tocat el costumisme com d’altres temàtiques.

I.A. : Són gent que veieu des de la vostra finestra d’aquest 4t 1a? De cara a l’interior o de cara a l’exterior?

P.J.: És bidireccional, si 4t 1a són els nostre ulls, és la doble mirada, mirada interior – mirada exterior. Moltes vegades comprens a l’altre miran-te a tu, si  mires a l’altre i reconeixes alguna cosa teva en aquella persona. No saps mai en quina direcció es troba en cada moment.

I.A. : En el disc només hi ha una història que té un principi i un final, una continuïtat. El Capità Poc qui és?

P.J.: Això és el que deia l’Aleix abans, és un d’aquells personatges que són ficcions màgiques, històries surrealistes. Jo sempre he pensat que és un personatge de dibuixos animats, i es que els dibuixos animats molen molt ja que pots fer el que et roti. Et pots passar les lleis de la gravetat i de la realitat ‘pel forro‘ i no passa absolutament res i és tot versemblant. El capità poc està englobat una mica en aquest espai, un tio que està fastiguejat del món, i que en el món real seria alcohòlic, i decideix immolar-se. En la segona part esta tan avorrit en el cel, on no li deixen fer unes copes, i decideix tornar a la terra per a trobar-se amb la seva dona.

I.A.: Doctor o senyor? Cal mantenir el reconeixement a la gent gran?

P.J.: El que passa és que la societat ens força a identificar-nos tant amb la professió que fem, que quan ens jubilem, sentim una espècie de buit de que ja no som ningú. La idea era dir que sí segueixes sent algú, però ara és ell qui decideix si vol continuar sent el doctor o un senyor anònim.

A.P.: En aquest cas és bastant proper. Lo del doctor ens va bé per a il·lustrar això, ja que a ells ja no se’ls hi diu senyors quan són doctors, i en realitat tothom hauria de poder mantenir el seu càrrec, el seu llegat professional.

Ll.N.: Lamentablement, en la societat que vivim se’ns valora pel que tenim o per la posició que ocupem i no pel que som. Això és el que intentem reivindicar amb la cançó.

I.A.: Hi ha molts Jordis de segona mà, com si fossin un segon plat. Us sentiu identificats?

Ll.N.: Jo crec que cadascú de nosaltres s’hi sent identificat, des de qualsevol 4t 1a ho pots veure. Tothom ha viscut un plantón en la seva vida, però en aquest cas està portat fins a l’extrem del patetisme i del looser. Aquesta cançó és una escena molt descrita, però on tothom s’hi pot sentir identificat.

I.A.: Dieu que proveu d’entendre el món en un cafè, fingint llegir un diari com si res. Feu una petita visió a la situació actual en que ens trobem, no us heu plantejat fer cançons cap a aquesta vesant?

P.J.: Sí, de fet és que si. Aquesta juntament amb la cançó “100 anys” que són les que vam fer més tard, són les que tenen un component més de crítica social. Hi ha un interès en fer-ne, però sense fer cançó de protesta ja que no és la nostra tessitura, ja que des del lloc on estem hi ha coses que podríem dir i que a la gent li semblarien interessants.

I.A.: Seguint amb aquestes noticies dels diaris, com veieu el panorama actual de la música feta en català?

A.P.: Crec que és evident que hi ha una nova fornada de grups. Tinc la imatge, i crec que més o menys tots, que els pioners van ser Antònia Font, fent un estil més desenfadat, més vinculat a una música més internacional. Es van atrevir a sortir de la onada del rock català. Després tota aquesta filosofia s’ha anat cristal·litzant i ha donat grups com els Manel, Mishima, els Amics de les Arts, i moltes més bandes que estan sortint. Així ara podríem dir que tenim una llibertat musical més ampla.

Ll.N.: Ara la llengua catalana s’utilitza en la música com a vehicle per a expressar el que ens passa per dins. El públic, crec que ho percep així, i ja no va als concerts a reivindicar la nació catalana, va a escoltar música cantada en català igual que podria fer-ho si fos en anglès. Ara la gent valora la música per la música, el que si que passa és que els hi és molt més proper ja que entenen totes les lletres.

A.P.: Aquest cop ens ho vam plantejar de forma molt natural, ja que teníem grups que cantàvem en anglès, i quan vam decidir fer el grup, ens vam plantejar perquè no ho fèiem en català, ja que entre nosaltres i els amics parlem en català. A més intentem fer les lletres igual que parlem, si t’hi fixes hi ha algun barbarisme, nosaltres som de Barcelona i parlem així el dia a dia, i per això volíem que així sortís.

I.A.: Quines són les vostres cançons preferides del disc?

P.J.: A mi sincerament, seria com a un pare preguntar-li quin és el seu fill preferit. Jo no em puc pronunciar. Jo a cada una li veig el seu què, i la seva vellesa.

Ll.N.: Cada cançó té el seu moment, és difícil dir si una t’agrada o no. Poder hi ha alguna cançó que no t’entra gens bé, però que un moment determinat et ve de gust escoltar-la. Crec que totes les cançons tenen el seu moment per a agradar.

A.P.: És el que diu en Pere, que les estimem molt a totes i no volem destacar l’una per l’altra. És com si tens 13 fills, si que saps que un és una mica més espavilat que l’altre, però te l’estimes igual. És la gent qui ha de dir això, nosaltres ja hem fet el que havíem de fer.

I.A.: Parleu d’històries quotidianes amb un llenguatge actual, trobeu paral·lelismes amb formacions com Els Amics de les Arts o Manel?

P.J.: En el sentit del que es diu casolanisme sí, però és el que dèiem abans, aquí ningú està inventant la sopa d’all, tots estan parlant de situacions quotidianes, però fa anys Els Pets i Gossos ja ho feien. D’alguna manera la cançó pop, que és més de trobador, de persona que va pels pobles explicant historietes, però en aquest cas, de coses que a la gent li importen en el seu dia a dia, més pròximes. El pop, en la seva naturalesa de naixement, ja porta aquesta naturalesa del trobador.

A.P.: Anant al pop antic: “Baixant de la font del gat, una noia, una noia, baixant de la Font del gat, una noia i un soldat“; típica cançó tradicional català, en el seu moment deuria ser costumista ja que hi deuria haver una noia i un soldat, i algú en va fer la cançó. Totes les bandes  tenen cançons així, i a nosaltres ens ha agafat ara que és com la nova tendència. Per exemple, els Antònia Font si que fan cançons molt surrealistes, però per altra banda també tenen la part molt costumista, com “el termo espatllat”.

P.J.: Jo sóc molt fan de’n Roger Mas, de’n Jaume Sisa, i nosaltres també tenim punts de surrealisme en les nostres lletres. Ni la meitat de les cançons arriba a ser una història narrativa, la resta són de caire més introspectiu, més surrealista. El que passa, que el títol del disc i del grup, van en una direcció.

A.P.: No estem obsessionats en fer lletres on es reflecteixi només el nostre entorn proper, crec que el Pere, que és qui les escriu, fa lletres del que vol i utilitza tot el ventall de possibilitats.

I.A.: Vosaltres descriviu la realitat d’una forma més crua, a diferència de la ironia que tenen els Amics de les Arts. Hi esteu d’acord?

Ll.N.: Jo hi estic d’acord, no busquem la ironia, més enllà de la que té ja la vida pròpia.

P.J.: No m’ho havia plantejat mai, la perspectiva  que un té de les coses és difícil analitzar-la des d’un mateix, un narra com narra i com veu la vida. Jo he pensat que son cançons tirant cap a melancòliques, tirant cap a la nostàlgia de certes coses. La ironia no està dins del sac, no som gaire ‘guasons‘ en aquest sentit.

I.A.: M’agradaria que us definisiu, què és 4t 1a, que podem descobrir en aquest disc, i que podrem trobar en els vostres directes?

P.J.: 4t 1a és una banda que fa pop, que intenta fer-ho de la millor manera possible, som  conscients que no inventem la pólvora, però ho fem de la manera més personal possible. Es trobaran un disc que respira i que està molt viu, i en els directes la defensa d’aquestes cançons i fer-les més vives que mai, de forma molt propera.

A.P.: Ens agrada molt cuidar els detalls, les coses petites, i suposo que això ens ve de tocar en les cases, que la gent es senti partícip del concert, que pugui veure el detall. En el disc també ho hem volgut tenir, al teclista quan tocava el piano li grinyolava la cadira, i aquest grinyol el volíem, i tenia dret a estar al dic, ja que no havíem de canviar la cadira. Hi ha una tendència estètica cap això, cap a les coses que a vegades s’han deixat de banda, coses casuals o fruits de l’error.

P.J.: La perfecció és impossible, anem a treure-li el màxim profit a la impuresa, fer d’aquest porus una virtut.

TEXT: Ignasi Arauz

Read Full Post »

“Sortim a l’escenari, disfrutem i quan ens avorrim, marxem”

Amb aquesta entrevista als barcelonins Bläue encetem el seguit d’entrevistes als grups premiats en el concurs de maquetes Sona9 d’aquest any.

Van arribar a la final del Sona 9 2010 amb una proposta innovadora i visualment espectacular, això però no va ser suficient per convèncer al jurat del concurs. De totes maneres, ells no ès donen per vençuts i creuen, amb fermesa, que la seva música té un lloc dins el panorama actual, i no en tenen prou amb arrelar-se a la terra, sinó que els horitzons van molt més enllà…

 

Quim Masferrer (Q.M.) (El Demà.cat) : Com i perquè decidiu fer el grup?

Bläue (B) : Els Bläue ens coneixem de petits, però el fet de crear el grup bé donat per què el nostre cantant, l’Adrià, va marxar a viure a Cadis, allà ell omplia el seu temps tocant al carrer. Uns mesos mes tard, la resta del grup el vam anar a veure, i després de parlar-ho tots junts, vam decidir tornar a Barcelona i muntar el grup.

Q.M.: Quins són els vostres referents musicals?

B: La gran sort del nostre grup és que, les cinc persones que el formem, ens agraden molts estils de música, i això fa que la riquesa musical i la font d’on bevem sigui molt àmplia.

Q.M.: Com valoreu el fet que sorgeixin, en aquest moment, tantes i variades propostes musicals?

B: En el fons es bo, el problema ve donat quan es creen tendències o còpies decadents, que no aporten res de nou, falta esperit innovador.

Q.M.: Què podeu aportar vosaltres a l’escena musical català?

B: Podem i volem aportar una música entretinguda, espectacular, a certa distància de les propostes aparegudes últimament, nosaltres volem ser lliures, que el món sigui igual, tenim ambició, som apassionats de la música, intentem reproduir les nostres emocions i que la gent participi activament.

Q.M.: Si us arribés l’oportunitat de gravar un disc, quin missatge us agradaria transmetre-hi?

B: El més important és ser nosaltres mateixos, a partir d’aquí amb el que ens sentim més còmodes és fent rock, amb totes les seves variants, pop, referències jazzístiques, electròniques…, no volem que ens pengin cap etiqueta, això ens fa posar nerviosos.

Q.M.: Podríem dir que els vostres concerts són, a més d’un espectacle musical, un espectacle visual?

B: El que intentem als concerts és que la gent balli, i es diverteixi. A la majoria de concerts la gent esta en standby, i nosaltres no anem a fer música patxanguera, hem de pensar que hi ha vida a la música, que és expressiva, la música exposa molts sentiments no és només evasió.

Q.M.: Com valoreu el pas pel concurs Sona 9?

B: Una bona experiència, la gent de la organització ha estat impecable en el tracte amb nosaltres. Pel que fa al concurs en si, esperàvem guanyar, lògicament, però la falta de coneixement i de rodatge en aquestes situacions van poder influir en l’actuació que vam fer a la sala Bikini, de totes maneres vam actuar en funció de l’escenari i de les circumstancies del moment.

Q.M.: Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini dels Bläue?

B: Tocar en directe, buscar bolos fora de Barcelona, intentar obrir-nos les portes als mercats francès, anglès… Creiem que Bläue pot funcionar a qualsevol part del món. Som un grup que no ens compliquem la vida, sortim a l’escenari, disfrutem i quan ens aburrim, marxem.

 

TEXT : Quim Masferrer

FOTO: Ignasi Arauz

 

Read Full Post »

Albert Fibla: “M’agradaria descobrir que ofereixo alguna cosa”

El cantautor acaba de publicar “En directe al BarnaSants”

1. Què esperes d’aquest disc en directe? Quina és la resposta del públic i de la crítica?

Estic disfrutant d’aquest projecte des de fa molt de temps: buscant còmplices per tirar-lo endevant, donant-li forma, triant les cançons, assajant-les, fent el concert que va servir per la gravació, mesclant… Les fotos, la portada, el videoclip… He treballat de valent, i en tot el procès, més que mai. Així que, abans d’existir, aquest disc ja m’ha donat molt.

Quant a la resposta del públic i de la crítica, no la conec, ja que ‘En directe al Barnasants’ acaba d’aparèixer.

2. Estudi o directe?

Fa un any i mig, quan vaig engegar el projecte d’aquest disc, t’hauria dit que em venia molt de gust enregistrar en directe. Ara et dic que tornaré a l’estudi, segur. En qualsevol cas, no puc triar només una opció.

3. Llach o Raimon?

Llach i Raimon. I també Paolo Conte, Santiago Auserón, Ovidi Montllor, Sting, Paul McCartney, Joan Manuel Serrat, Vinicio Caposella, Luis Eduardo Aute, Fito Páez, Sílvio Rodríguez, Bob Dylan… I tants i tants d’altres. Perquè triar-ne només un? No cometré aquest error.

4. Recital petit o concert en un estadi?

El dia que actui en un estadi podré respondre’t aquesta pregunta.

5. Nova Cançó Catalana o Rock Català?

Sento ser incapaç de triar un altre cop. Aquests dos movients musicals em semblen igualment importants i respectables.

6. Et sents a l’inici de la teva carrera o la veus molt avançada?

Sento que començo de zero cada dia.

7. Què ofereixes de nou i què t’agradaria descobrir?

M’agradaria descobrir que ofereixo alguna cosa. M’és igual si és una cosa nova o no.

8. Creus que existeix una nova Nova Cançó Catalana?

Si. Tot i que bona part de la premsa especialtzada assenyala només en una direcció. Crec que hi ha propostes renovadores de la Cançó, la meva entre elles, que no tenen la mateixa visibilitat que altres.

9. A quina generació pertanys, a la de Roger Mas o la de Cesk Freixas? I a quina escola pertanys?

No sento que formi part de cap moviment generacional, ni de cap escola. En qualsevol cas, aquestes coses es veuen amb el temps.

10. Com tracta la premsa els cantautors catalans?

La premsa és un concepte tan ampli que no permet generalitzar. I el mateix passa amb els cantautors. Si parlo des de la meva experiència personal, a mí hi ha una part de la premsa que em tracta molt bé, una altra que no tant i una altra que, directament, no em tracta.

Read Full Post »

Refugi: “La Nova Cançó Catalana hauria de ser part del temari als instituts”

Refugi, liderat per Joan Reig, presenta el seu disc “Vestits nous”

1. Què és Refugi?

Refugi va néixer fa tres anys, m’hi acompanyen en Joan Pau Chaves, en Pep Solà i l’Albert Vila. Intentem explicar què va significar el moviment de la Nova Cançó Catalana. Ens vam adonar que la generació que es va fer gran amb la música d’Els Pets no havia fet aquesta tasca d’anar cap enrere i esbrinar què hi havia abans del rock català dels 80 i dels 90 i creiem que això era una mancança.

2. Com va sorgir la idea del grup?

Jo també, ingenu de mi, em pensava que això s’ensenyava a les escoles, perquè el que van fer els de la Nova Cançó Catalana tant a nivell sociopolític com artístic va ser tan important que jo donava per fet que això era de temari de les escoles, fins que me’n vaig assabentar, pels meus nebots, que no se’n deien gaire coses d’aquest moviment cultural que, a parer meu, va ser dels més importants de la Catalunya del segle XX i estava a l’alçada del que es feia a Itàlia, França, Canadà, Estats Units, Anglaterra…

Aleshores, en comprovar aquesta mancança d’aquest país, se’ns va acudir de muntar una espècie de recital-conferència i reivindicar aquest llegat d’aquests grans artistes. Naltros vam optar per un repertori amagat, no tan obvi o popular, i de posar-lo damunt de l’escenari i anar pels instituts per explicar, amb un recital-conferència, qui eren Guillem d’Efak, Coses, Ovidi, etcètera, alguns dels quals van ser oblidats injustament, o bé perquè havien mort o bé perquè aquest país té aquesta espècie de desmemòria.

3. Quan i com es va gestar el disc?

La resposta a aquestes recitals va ser tan positiva que vam començar a entrar als circuits de concerts. I amb el temps ens van motivar a enregistrar aquest disc, que es diu “Vestits nous”. Ens va esperaonar molta gent que deia que els agradaven les nostres versions. “Vestits nous” significa que despullem les cançons i les tornem a vestir, però amb uns altres vestits, una roba nova que, potser, resultarà més nova i més adient als nous temps. Les versionem a la nostra manera, sense que perdin l’essència.

4. Quines són les mancances que trobes en aquest país?

Culturalment, em fa ràbia el poc respecte que es té pel passat cultural d’aquest país.

Està bé viure el present perquè es el que toca, però si no mirem de tant en tant de cara enrere no sabrem d’on venim, la nostra tradició. I mirar enrere a nivell musical vol dir aprendre de la gent que ens ha precedit. Per això em va sobtar tant que això no s’ensenyés a les escoles, que no hi ha hagués programes divulgatius als mitjans de comunicació dedicats a la Nova Cançó Catalana; a molts països del món hi ha programes de ràdio i de TV que es dediquen a recuperar el passat contínuament, i aquí sembla que siguem només esclaus de la modernitat i de la novetat més immediata.

5. Creus que hi ha una nova Nova Cançó Catalana?

 En part, sí. Hi ha molts cantautors que estan donant vida al panorama musical. Hi ha moltes propostes interessants, per exemple Pau Alabajos, Cesk Freixas, Sanjosex, Roger Mas, que ja és un veterà.

Tots ells tenen moltes coses a dir.

Read Full Post »

VerdCel: “Hem creat una constel·lació a partir de l’univers de Raimon”

VerdCel presenta Petjades el 22 d’abril a la UB.

1. Per què aquest homenatge a Raimon? Quin és el sentit del projecte Petjades?

És una cosa que em rondava pel cap ja feia molt de temps, anys, i la veritat és que també va ser el primer que vam escoltar en català. Per nosaltres  és d’una proximitat paisatgística, d’orígens i dialectal molt gran (“d’on comença l’horta i acaba el secà” i nosaltres som de poc més amunt); hi ha aquesta connexió per diferents branques amb el seu cantar. L’obra de Raimon és una obra que ens ha acompanyat sempre, ara que a més fa cinquanta anys de la creació d’Al vent. En definitiva és un homenatge a l’ofici de fer cançons, a partir del nostre primer escriptor d’aquestes; com diu Xevi Planas, abans de Raimon hi havia el desert.

2. El títol a què fa referència?

Amb els treball anteriors havíem treballat des de la visió de les dues dimensions (PaisViatge n’era entre d’altres una defensa poètica del territori), i també amb el prisma temporal (Sàmara, amb la introducció de la variable temps ens donava per fer un recorregut, a més, per tota una vida, la d’una dona de noranta anys real, i de retruc passejar-nos pel segle XX i els seus fets històrics). Ara el repte era introduir un món paral·lel, el de l’altra vida, el que es recrea a les cançons d’un altre. Cançons que com tantes coses a la vida, no són tangibles, però que igualment tenen molta força. I l’objectiu era fer una obra a partir d’una obra, crear una constel·lació – la nostra pròpia visió – a partir de l’univers de Raimon, com unes PetjAdeS a la sorra del nostre cor que romandran marcades malgrat el pas de les onades i el temps.

3. El primer fet que crida l’atenció és el format; heu incorporat un còmic, un dvd amb dos documentals inèdits sobre Raimon, i un curtmetratge a més del propi disc de versions. El disc-llibre-dvd (o llibre-disc-dvd) no és cap novetat en VerdCel, però en aquesta ocasió heu anat més enllà, no?

El format sorprèn, però la feina per nosaltres no ha estat tan diferent d’altres ocasions. De fet el còmic en si veníem fent-lo ja en els dos treballs anteriors, però potser ara llueix més per la grandària, però en essència hi ha un treball similar. Així i tot estem molt contents del resultat, també impuls de qui ho edita (Bromera); potser és del que més ho estem. Per altra banda el Dvd és un recull també de diferents elements, com ara els dos documentals que hem volgut donar a la llum, dos materials que romanien amagats a la Filmoteca fets sobre Raimon a l’època en què ell naixia com artista; i el Curtmetratge, que dona sentit a la constel·lació de què parlàvem.

És com un viatge multimèdia a l’obra de Raimon, on el Cd i el Curt són en si la branca subjectiva, l’obra a partir de l’obra, i els documentals i el Còmic relaten o documenten la branca més objectiva del mateix.

4. Heu rebut la col·laboració de Raimon? Ha supervisat el treball, d’alguna manera? Heu estat en contacte amb ell al llarg del procés de gestació del disc?

Hem fet un seguiment amb ell. Des de bon començament i en cada pas ha seguit el procés amb confiança i des d’una certa distància. És un treball nostre i ens ha deixat fer. Però n’ha estat al corrent i en algunes coses, també transcendents com ara el títol, ha dit la seua. Ha estat en tot cas un privilegi poder compartir-ho amb ell, escoltar-lo.

5. Com va ser la tria dels temes? Què les ha motivades? Xoca el fet que no incloeu potser el tema més emblemàtic, Al vent, donat que es compleixen els 50 anys de la seua creació.

Es tractava també de no caure als tòpics, és més, ni tan sols t’ho planteges quan coneixes encara que siga una miqueta la seua obra, que, per sort, va molt més enllà d’un Diguem no o d’Al vent. Encara més, la primera tria (i segona trobada amb ell en què ho posàvem en comú) jo n’havia seleccionat seixanta, i ja havien passat uns mesos per arribar fins ací; fins la tria de quinze encara quedava trajecte. I malgrat ser la nostra visió, totalment personal i que hi ha centenars de possibles rutes per les seues cançons, es tractava de donar una imatge real del que ha conreat aquest home, no sols cançons de lluita: ha reviscolat els antics poetes, ha posat en circul·lació els actuals, ha escrit des de diferents perspectives sobre l’amor, la mort, el pas del temps, sobre la suposada modernitat, ha interactuat amb altres artistes i altres disciplines, etc. etc. Cinquanta anys circundant al llarg dels anys al voltant d’un mateix eix, l’ofici de fer cançons, de manera honesta.

6. Són quinze versions de Raimon però hi heu imprés el vostre segell. Penseu que hi haurà gent més “purista” que en siga reàcia?

No ens preocupa tampoc. Es tracta doncs en aquest sentit de creure-t’ho i de fer versions “ací i ara”. Intentem ser nosaltres mateixa i arribar a la gent, i si d’aquesta tensió algú no li agrada el nostre estil, o com dic no li agrada l’”ací i ara” de les nostres verdSions, no volem/podem fer-hi res. En tot cas pensem que gent que desconeix el Raimon, més jove o no, se n’aproximarà i la gent seguidora de tota la vida el pot redescobrir.

7. Pel que fa a la producció del disc, heu fet canvis en els arranjaments de les cançons originals, aportant-hi el vostre so, com dèiem, però així i tot són alhora molt diferents entre sí pel que fa a l’estil: trobem versions més rock, incorporeu tocs de flamenc, peces més folk, o fins i tot pop…

Sí, hem variat estructures, harmonies, tempos, etc. en alguns casos fins i tot la melodia, però en general són del tot reconeixibles, alhora que poden haver variat moltíssim. Un exercici molt recomanable és escoltar després l’original. Cada cançó,com si foren nostres, les hem vestit segons pensàvem convenia, i això suposa adquirir un estil variat en la globalitat del disc, estar al servei de la cançó. Però com ara les versions fetes en què reconeixes l’original, el disc, sent variat, la gent hi pot reconèixer VerdCel, i això és el que ens interessa, estar al servei de la cançó i ser nosaltres.

8. Pel que fa a les vostres actuacions, incorporeu també videoprojeccions, posada en escena, etc. Penseu que la música actualment s’ha de servir de l’audiovisual, de les noves tecnologies?

Com els nostres treball discogràfics, tampoc ens hem plantejat mai estar a la última o trencar el declivi de la indústria discogràfica. Ens ha eixit de natural des de dins, per la inquietud que tenim en aquest sentit de barreja de disciplines i per què al grup hi és Daniel Olmo al capdavant de la part plàstica i artística.

9. Imagine que Raimon serà una de les influències de Verdcel; en altres ocasions us heu referit també a Ovidi Montllor o Joan Brossa. A quins altres artistes o formacions musicals us sentiu propers o us inspiren?

Pot ser ho deixaria de moment en aquests tres. Més que influències, referències en aquest periple de l’ofici que he triat. Més endavant espere anar coneixent gent que m’influisca i potser els tinga com a referents, alhora que cerquem dins nostre per acostar-nos cada dia més al nostre propi estil i llibertat.

10. Proveniu d’Alcoi tot i que em sembla que treballeu des de Catalunya; com veieu que es troba actualment l’escena de música en valencià?

Bo, treballem des d’ací i des d’allà. Actuem igual o més al territori del País Valencià que al Principat. És molt bo l’estat de salut de la nostra música malgrat la manca d’atenció, mitjans, recursos i tot plegat, malgrat tindre moltes coses en contra, i malgrat el que no tenim.

La diversitat i qualitat ha millorat moltíssim i pense que es va per molt bon camí.

11. El projecte l’heu presentat ja a Barcelona; per a quan la presentació a València?

21 may 2010

20:00

Col.legi Major Lluís Vives (Auditori Montaner) València

12. Quines són les properes actuacions, actes de presentació del disc?

16 abr 2010	23:00	Teatre Cine Goya Olleria (Vall d’Albaida), Valencia
22 abr 2010	20:00	Aula Capella de la Seu UB. Plaça Universitat Barcelona
14 may 2010	23:45	Plaça Ferrandis i Carbonell Alcoi
21 may 2010	20:00	Col.legi Major Lluís Vives (Auditori Montaner) València
28 may 2010	20:00	Paranimf Universitat Jaume I Castelló Castelló de la Plana
5 jun 2010	23:45	Sala La Democràcia Mora d’Ebre

Read Full Post »

Rauxa: “Es tracta d’un disc més fidel al directe”

Rauxa publica nou disc “Dins d’una peixera” (Música Global, 2010)

1. Choripan o pà amb tomàquet?

Pà amb tomàquet amb bon li verge.

2. Pit o cuixa?

Cuixa.

3. S’ha acabat el seny?

No, per sort no.

4. Què hi trobem a “Dins d’una peixera”?

Tretze temes, predomini de rumba catalana, funky, guitarres canyeres, jocs flamencs amb el nou guitarrista, fusió i cumbia. Es consolida la rumba com a gènere.

5. Tots els temes són en català?

Hi ha vuit temes en català i cinc en castellà, entre els quals hi ha una versió de la Rafaela Carrá.

6. Novetats?

Hi ha un canvi important respecte l’anterior treball, es tracta d’un disc més fidel al directe. El segon disc era molt per escoltar a casa, amb aquest tercer álbum, recuperem el ritme del primer.  Alhora, es tracta d’un disc autoproduït, incloent el disseny de la portada i del videoclip que inclou. Aquest fet implica molta més satisfacció i estima pel nostre últim disc.

Read Full Post »

La Porta dels Somnis: “Els diaris haurien de recolzar la música tant com l’esport”

El grup de pop-rock La Porta dels Somnis va publicar el disc “5 anys” el 2009.

1. Quina és la porta que du als vostres somnis?

Professionalment parlant, la música. Personalment cadascú té una porta, mil coses. La pregunta està molt bé. Aquesta porta del somnis són els objectius, no el que somies a la nit, els somnis com a fita.

2. Un somni complert? Un per complir?

Complerts, uns quants. Dedicar-nos a la música professionalment ja és un somni, sentir una cançó nostra a la ràdio, cada disc editat, fer un concert acústic. Tens idees i aconsegueixes que algunes es facin realitat. Un somni per complir, a nivell personal, que la gent seguís el grup igual que el Barça, que els mitjans de comunicació recolzessin la música tant com l’esport. Actualment és desproporcionat.

3. Quines són les vostres influències?

De les versions que hem fet, com Queen, Frankilin, Tina Turner, Bryan Adams, Joe Cocker…

4. De quina pel·lícula us agradaria fer la banda sonora?

D’alguna d’aquestes “pelis” de dibuixets, 20th Century Fox… Les pel·lícules de dibuixos no són per a nens, són familiars. Tenen ritme, a les de nens no els pot faltar ritme, no només en sentit musical.

5. Us veieu aviat en un festival gran?

Hauríem de veure quin, n’hi ha molts. La Virgínia ja va estar a l’Acústica de Figueres amb versions de Sau, al Festival de Guitarra, que només és de guitarra, a l’Insomni, nosaltres som o se’ns considera un grup de pop-rock més comercial, els festivals són més temàtics. Al Mercat de Música Viva de Vic ja hi vam ser. Ens veiem a tot arreu.

6. Creieu que es promociona prou la música en català?

Part de les ràdios comercials que es critiquen més en aquest sentit, com Los 40 Principales o RAC 105, molt més que TV3. Qui falta més és la corporació Catalunya Ràdio i TV3, els mitjans de comunicació que haurien de donar més cobertura… iCat-fm, per exemple, unes músiques hi entren i d’altres no, esdevé poc plural. A Andalusia, hi ha el Canal Fiesta andalús, un canal musical escoltat per 500.000 oients, més que Los 40 Principales, i hi punxen tots els estils de música fets a Andalusia, això a Catalunya no ho tenim. Els mitjans de comunicació públics acaben punxant música independent, que no interessa al gran públic. Tenim el món musical partit en dos, la música independent i la música més per a tothom. I en comptes de sumar, els mitjans que promocionen la música independent no volen sumar esforços. El pop-rock sempre ha estat l’estil més majoritari en general a tots els països del món. I mitjans que defensen la llengua promocionen propostes musicals per a molt pocs, com si ens avergonyíssim de l’època daurada del rock en català, és com si diguéssim que allò no val res.

Read Full Post »