Màrius Serra: “Des de sempre, m’ha fascinat el palíndrom per la seva simètrica bellesa”

L’escriptor barceloní publica “Dicciomàrius”, un recull de 700 enigmes que ell mateix ha creat per a la ràdio. L’edita La butxaca.

1. Quants enigmàrius conté el libre? Com els has escollit? Són de diversos nivells? Són per a tots els públics?

En conté 700, triats segons el nivell de dificultat. En principi tots han passat per la ràdio, tot i que de vegades després n’he afinat l’enunciat. Segons el percentatge d’encertants que han aconseguit els he dividit en tres nivells de dificultat: júnior, sénior i expert. Els júnior no només són més senzills, sinó que no contenen referents adults i, per tant, són per a totes les edats. Sovint el nivell de dificultat és subjectiu, però els referents necessaris per arribar a alguna resposta és més fàcil d’objectivar.

2. Quin enigma de l’antiguitat t’ha captivat més?

Des de sempre, m’ha fascinat el palíndrom per la seva simètrica bellesa. En general, diria que és l’artefacte verbal més captivador, tot i que, en principi, no sigui un enigma pròpiament dit, atès que no oculta res.

3. Com crees enigmàrius? El mètode és semblant al dels mots encreuats?

Els invento durant el procés de definició dels mots encreuats de la setmana, normalment. De tant en tant, alguna definició té unes característiques determinades que la fan radiofònica i llavors anoto aquella paraula en un fitxer-sala-d’espera. Després, els trio de cinc en cinc, per setmanes, i els afino molt més que amb les definicions dels mots encreuats. Aquí hi ha altres elements que compten: no hi ha paraules que s’encreuin, hi pot haver més d’una solució, hi pot haver joc homofònic en funció del dialecte del parlant…

4. Podríem dir que els enigmàrius són els mots encreuats de la ràdio?

Van partir d’aquesta premissa, quan l’Antoni Bassas em va encarregar de fer mots encreuats a la ràdio, però han evolucionat. Són enigmes basats en el doble: doble sentit, doble grafia, doble so… Són calamburs enigmístics.

5. Un altre llibre de consulta. Quants n’has publicat i quins? Quin valor té aquest per a tu?

He publicat, ja, un munt de llibres sobre ludolingüística. Començant pel “Manual d’enigmística” i pel “Verbàlia”, és clar. Després, el “verbalia.com” amb propostes de joc i sis reculls de mots encreuats, dos fa molts anys amb el Miquel Sesé de l’Avui i quatre més recentment amb el Pau Vidal d’El País.

6. Lèxic o enigmes? Lletres o números?

Són falses dicotomies. Ho vull tot, que és palíndrom. L’èxit del lèxic és no ser mai xic. Els números tenen noms que s’escriuen amb lletres i la gematria permet atorgar valor numèric a les lletres.

7. El millor anagrama de la teva vida.

Màrius Serra: Res us rimarà (me’l va regalar l’amic Jaume Subirana), però jo vaig replicar: Res us amarri!

8. El millor palíndrom.

Se n’és o no se n’és. Diria que és l’únic que he inventat, sobretot perquè els palíndroms no s’inventen: es descobreixen.

9. Pot un escriptor descansar?

I tant! Però primer cal que es cansi.

10. Creus que l’humor semàntic està de moda?

Diria que l’enginy verbal està poblant, de vegades d’una manera inquietant, els nous mitjans de comunicació. Quin percentatge dels missatges que circulen per Twitter no podrien ser definits com “humor semàntic”? En tot cas, prefereixo l’humor semàntic al bricolatge emocional.

Read Full Post »

Carles Cortés: “Reivindico la sexualitat femenina a partir de certa edat”

L’escriptor alcoià publica a Bromera “Sara, la dona sense atributs”, XVI Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida

1. Què representa la protagonista, Sara?

Sara és l’herència de totes les meues lectures, sobretot d’escriptores, tant catalanes i europees com marroquines, argelines…

Sara cau en el parany de les hipocresies i contradiccions de la seua generació. És una novel·la provocadora, pot ferir sensibilitats, per les escenes de sexe i de violència.

2. Per què els personatges tenen noms tan bíblics?

Em va interessar fer la lectura del Nou Testament. Vaig fer alguna reconstrucció del Gènesi. Vaig conèixer casos de Testimonis de Jehovà de segona generació, que és gent que té elements molt interessants literàriament parlant. Esta és una història d’incest, com passava entre Sara i Ismael, per tant es tracta d’una metareferència literària.

3. Què vol dir “sense atributs”?

“L’home sense atributs” és una novel·la de Robert Musil que he pres com a referent. No té res a veure amb la manca d’atributs físics, sinó més aviat una reflexió sobre si ella és íntegra i amb principis o no. De fet, arriba a la conclusió que sí que en té perquè s’ha independitzat, ha crescut i sap el que es fa.

Sara sí que té atributs. Reivindico la sexualitat femenina a partir de certa edat.

4. Què sents publicant una novel·la eròtica?

És un goig. És un gran plaer poder publicar la meua quarta novel·la en l’editorial valenciana més potent i, a més, independent, cosa que es valora molt en una època marcada per les fusions, tant d’editorials com de caixes. Les novel·les eròtiques trenquen el tòpic que la literatura catalana és per a instituts.

5. Quina relació té la novel·la amb la música?

Moltíssima. Està estructurada a partir de cançons d’Édith Piaf, que contenen dolçor, sensualitat i amargor, que són les principals característiques de la seva vida. “La vie en rose” és un cant d’esperança per a tothom. A Alacant hi ha una plaça nova, on han obert un restaurant del fill de l’amant d’Édith Piaf, i aquest restaurant ix en la novel·la, ja que és el lloc on van a prendre unes copes.

6. El teu llibre conté amor cortés?

Sí, és clar. És un amor subtil, suggerent, educat i cortès.

Encara que al final acaba sent descortès.

Read Full Post »

Andreu González: “El Barça és el club més gran del món”

L’escriptor català presenta 100 motius per ser del Barça, publicat per Cossetània.

1. És cert que el Barça és el club més gran del món?

No sé si entenc bé la pregunta. És el més poliesportiu del món, això sí. I no n’hi ha cap amb tantes seccions potents, de primera línia. A més, encara que tots els clubs importants són més que un club, no n’hi ha cap de les dimensions del Barça que d’una manera tan decidida representi per a tants una idea de llibertat política. Aquest últim punt no vull dir que sigui un sentiment unànime, però sens dubte és el majoritari.

2. Quins són els deu motius principals per ser del Barça?

Si em permets la broma, nosaltres per fer el llibre ja vam haver de retallar, així que només 10 ja és massa resumir… Només a tall d’exemple, doncs…

1. El Barça és el millor club de la història des que les estadístiques són fiables, segons la Federació Internacional d’Història i Estadístiques del Futbol, una federació alemanya.
2. Ha aconseguit la fita de les 6 Copes en un any, que no la ha assolida ningú, ni tan sols el Manchester Utd (veurem si un Inter sense Mourinho arriba a igualar-ho).
3. El Barça té 30 Copes d’Europa sumant les de totes les seccions.
4. El Barça té o ha tingut més jugadors de la llista FIFA 100.
5. El gol de Messi contra el Getafe és el millor gol del segle XXI.
6. El Barça té el planter amb més valor del món.
7. Oliver Aton, després de triomfar al Japó i al Brasil, ve al Barça (i no al Madrid).
8. El Barça té la primera penya de gais i lesbianes de la lliga.
9. El Barça és patrocinador (UNICEF) i no patrocinat.
10. Vam tenir Cruyff i ara tenim Guardiola.

I podríem seguir i seguir…

3. S’han burlat mai de tu per ser del Barça?

No crec que hi hagi motius prou sòlids per riure’s d’un culer. Seria tan ridícul com, en el món del bàsquet, mirar de fer befa dels Lakers. A més, si mai es burlessin de mi, podria contestar amb un fragment preciós de les benaurances: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!”

4. Creus que hi ha més culers ara que abans? De qui és mèrit, de Laporta, de Guardiola, de l’equip…?

Els èxits esportius fan guanyar seguidors, esclar. Per exemple, hi ha una bossa de culers que no són gaire fanàtics però que, amb el bon joc, s’han reactivat i ara segueixen l’equip com mai. És normal. De totes maneres, també hi ha un nucli d’incondicionals que són aliens als resultats de l’equip i el seguiran guanyi o perdi. Fins i tot hi ha un altre col·lectiu molt important: el de la gent a la qual el futbol li és igual però que és molt del Barça, perquè el Barça desborda el vessant esportiu. Sense Laporta ni Guardiola no hauríem viscut els millors anys de la història del barcelonisme.

5. Què et va empènyer a escriure aquest llibre? Has aconseguit l’objectiu?

L’Armando i jo teníem diversos objectius alhora. El primer, divulgar aspectes claus del barcelonisme aprofitant l’avinentesa dels èxits esportius. És a dir, donar una certa solidesa al suflé de barcelonisme que ara es viu, parlar de la dimensió històrica del club. El segon, escriure un llibre d’esport en català, per tal d’arribar a un públic interessat pel tema però que habitualment consumeix cultura en castellà. En tercer lloc, escriure amb agilitat i amb picades d’ullet més literàries. Si hem aconseguit els tres objectius o no, és el lector qui ho ha de jutjar.

6. Té bona acceptació?

Déu n’hi doret. Se n’han fet dues edicions en paper i, si tot va bé, n’hi haurà aviat una tercera. A més, ha tingut bona acollida en format electrònic. Una dada curiosa és que a Andorra va ser per Sant Jordi el llibre més venut de no ficció en català. No està pas malament per a un llibre escrit per dues persones més o menys desconegudes i publicades per una editorial independent, però compromesa i propera amb els autors.

7. Què penses de les noves incorporacions?

Nosaltres de futbol no en sabem gaire. Però Villa, a priori, sembla un reforç molt encertat. El Barça ha fet històricament grans espifiades amb fitxatges de davanters contrastats que provenien de la lliga (penso sobretot en Kodro i Cuéllar). Però Villa ha tingut uns números brillants i és molt complet: té velocitat, xut, picardia… Confio que serà capaç del sacrifici que Guardiola demana als jugadors. Em sap greu per Bojan, però, perquè Villa li farà de tap.

8. Quin candidat et convenç més?

Tinc simpaties per Benedito, de la candidatura del qual conec una persona. Sé que Benedito compta amb l’assessorament de Xavier Roig, que té molta experiència en campanyes. Suposo que Benedito no guanyarà aquestes eleccions, però el seu moment podria ser d’aquí a quatre anys. Per mi és fonamental que el guanyador no lamini la vinculació estreta que s’ha fet els darrers anys entre Barça i catalanisme. La resta em sembla secundari.

Read Full Post »

Jordi Ferrer: “Per fi, les millors guies del mercat són en català”

L’editor de Cossetània parla de les Guies Essencials de viatge, una nova col·lecció que arrenca amb els títols: Roma Essencial, París Essencial, Nova York Essencial i Londres Essencial.

1. Per què vau prendre la decisió d’editar aquestes guies?

Va ser una decisió estratègica. Després d’uns quants anys editant llibres de natura, d’excursionisme i de cuina, vam decidir apostar pel turisme, amb algunes col·leccions (Asimut i Croma) que ja havien innovat. El següent pas va ser estudiar com estava el mercat per poder fer guies de viatge i, un cop fetes prop de 30 reunions a les fires de Frankfurt i de Londres, vam veure-hi la possibilitat real. Ara ja és una realitat, ja són a la venda des de mitjan mes de maig.

2. Quines característiques tenen?

Nosaltres vam decidir que havien de complir 6 requisits, que és una mica el tret essencial de les guies. I ho vam acosneguir perfectament. Per tant, les guies són:

• Completes, però alhora sense massa text.
• Amb color i vistoses.
• Manejables fàcilment.
• Rigoroses i actuals.
• Formen part d’una col·lecció que arribarà a ser àmplia.
• No existeixen en castellà.

3. Quantes n’heu publicat?

De moment, n’hem publicat 3000 de cada una, un terç de les quals se superarà de seguida amb exemplars directes, fins i tot via internet. Els llibreters han tingut molt bona resposta, les han valorat molt positivament i les fomentaran.

4. Quins són els títols actuals i quins seran els propers?

Els quatre títols de sortida són: París, Roma, Londres i Nova York. Per a l’any que ve, ja hem comprat els següents: Escòcia i Florència-Toscana. La intenció és treure’n de 2 a 4 cada any. Com es pot veure a les portades, són traduccions de les guies que edita AA Publishing (Automobile Association Publishing); el disseny de dins és seu i el de les cobertes l’hem canviat.

Les següents sortiran al febrer.

5. On es poden trobar? On es presentaran?

Es presentaran a Barcelona, a Vic i a Girona. Es poden trobar -i demanar- a les llibreries, no pas als quioscos. Cada tres anys s’actualitzaran. Intentarem arribar a un mínim de 20 títols, que tindran aparadors especials en algunes llibreries.

6. Sorprèn aquest preu tan baix, només 12, 50 €.

Renunciem a possibles guanys perquè pretenem que funcioni. A part, el preu d’impressió és barat pel fet d’aliar-se amb un grup fort.

Read Full Post »

Raquel Estrada Roig: “La poesia es troba en totes les coses que et fan emocionar”

La poestessa tarragonina, guanyadora del Premi Gabriel Ferrater de poesia, publica Pedregam o pedreria, un recull poètic editat per Cossetània.

1. Es pot viure de la poesia?

Crec que no, si et refereixes a què et pugui mantenir econòmicament. La poesia es troba en totes les coses que et fan emocionar, si ho vols veure així, i per a alguns és una manera necessària d’expressar el que sentim i el que percebem de l’exterior. Potser és una manera d’entendre les coses, i això ja és molt.

2. Què se sent guanyant premis literaris?

Presentar-se a un premi literari requereix, a vegades, molt de treball previ, i també passió per allò que es fa. Que et premiïn satisfà. És un copet a l’esquena per seguir amb més seguretat.

3. Et satisfà publicar llibres?

He publicat diversos treballs en llibres col·lectius de relats curts i de poesia, alguns dels quals han estat premiats en certàmens literaris. Satisfà molt. Però també és bo tenir en compte que no n’hi ha prou en fer-ho bé per publicar: també hi ha el factor sort, les influències… en el fons, si t’agrada escriure, el millor de que et publiquin un llibre deu ser el fet que molts et podran llegir.

4. Com és la teva poesia? Quines característiques té?

Fins ara – i no sé si això va a favor o en contra meu- em penso que he escrit el que he volgut i el que m’agrada. “Versos lliures”, com va dir l’escriptor Magí Sunyer fa poc…però és que ara mateix no sabria obligar-me a rimar els poemes, tot i que sí que vull que tinguin una bona sonoritat. No he volgut pensar en estructures preestablertes, les he vist com una cotilla, tot i que començo a pensar en com m’hi podria familiaritzar.

L’actualitat, allò que és notícia, per mi és una font d’inspiració inesgotable, de la mateixa manera que ho és el meu entorn més proper. No puc deixar de voler entendre comportaments i maneres de pensar, és apassionant. M’agradaria poder lligar poesia i periodisme: en tots dos àmbits em penso que l’empatia és essencial.

5. Alguns blocs et recomanen, què en penses?

M’agrada que entre blocaires ens enllacem. És una manera de promocionar el que fem individualment i també com a comunitat de gent a qui li agrada escriure. Crec que el en el conjunt de blocs literaris en català que hi ha ara mateix hi ha una gran quantitat de material que d’aquesta manera té la possibilitat de trobar una sortida per fer-se visible.

Read Full Post »

Yiyun Li: “Hi ha massa llibres publicats”

Bromera publica “Les portes del paradís” de Yiyun Li.

1. És veritat que alguna de les teves històries parlen amb històries d’altres escriptors?

Sí. Penso que és per això que escric, no pas per als lectors, sinó per als mestres. Sovint pensem que escrivim per als lectors, però no estem parlant amb ells. Algunes línies que he escrit parlen amb altres escriptors. Algunes línies que escric poden parlar amb línies de llibres de Tolstoi, Txekhov… No et sents sola quan escrius, d’aquesta manera, sents que estàs parlant amb algú. I ells no se’n riuran de tu. Parlo sovint a través de les meves obres amb un escriptor irlandès amic meu que viu a Anglaterra. Realment, m’agrada la seva feina, som amics i ell em coneix i reconeix quan hi ha aquesta interacció. Ara, ell té al voltant de 80 anys.
Així és com funciona per a mi. Aquestes coses succeeixen.

2. Què penses de la Xina actual?

Xina ha canviat molt en els últims 20 anys. Evidentment, quan hi viatjo ara veig que el país sembla diferent, es veu més nou, molt més modern, els edificis i els carrers són diferents, estan correctes; però això és només la superfície, la gent no ha canviat tant. Per tant, quan començo a parlar amb veïns, amics i gent del carrer ells també s’adonen d’unes quantes similituds. Ells reaccionen davant de les coses d’una manera similar a abans.
En certa manera, no penso que senti un gran canvi, per bé que crec que Xina està canviant cap a millor, va en la bona direcció, però com a escriptora estic interessada en la naturalesa humana, i la naturalesa humana no canvia tant i no evoluciona tan ràpidament.
El tema de la llibertat és millor que el 1979, tot i que encara existeix la censura, encara és un país comunista, governat per un sol partit; això no ha canviat massa però ara és molt més relaxat.

3. Vols ajudar a canviar el món?

No és el meu objectiu canviar les coses. Si tens aquest propòsit, la teva literatura esdevé propaganda. Per tant, crec que el paper de l’escriptor és presentar el món i deixar que els lectors aprenguin les lliçons o, en tot cas, treguin les seves conclusions, per tant si escric aquest llibre és només per mostrar uns personatges i presentar un món i els lectors diran “aquest món és massa fosc” o “hi ha una manca de llibertat” i és bo per a ells treure’n una conclusió.

4. Què llegeixes normalment?

Llegeixo moltes novel·les russes, en anglès. Llegeixo molts escriptors del segle XX, des dew principis de segle fins a mitjans, la majoria d’ells ja morts. També escriptors britànics i americans, però no gaure literatura contemporània. No llegeixo els contemporanis tant com ho hauria de fer.
Hi ha massa llibres publicats i no tots són massa bons, el temps farà la selecció per tu. Dels últims 25 anys ençà, només alguns pocs llibres són llegits per avui per la gent del futur. Llegeixo llibres publicats en els últims 100 anys i sé que el temps ja va fer una tria per a mi. No llegeixo poesia, normalment.

Read Full Post »

Isabel-Clara Simó: “Sóc laportista”

Bromera publica Homes, d’Isabel-Clara Simó, que serà presentat el dia 11 de març a Barcelona, amb la presència de Joan Laporta.

1. Escrius per a adults o per a tots els públics?

Això no ho miro mai, ni escric per a homes ni per a dones ni per a joves ni per a vells. Escric per a un públic que no sé qui és i que prefereixo que no tingui cara ni ulls perquè em condicionaria a l’hora d’escriure. Homes l’he escrit per a tothom.

2. Un consell per als homes?

Sóc incapaç de donar consells, en tinc prou d’aconsellar-me a mi mateixa.

3. Quants tipus d’homes has trobat? Quins són?

Al llibre n’hi ha vint-i-dos. Hi ha el que pega, hi ha el que se sent maltractat per la dona, el que és escrupolós, el que és un bleda, el que se sent poc lliure en la seva relació amb la dona i, per tant, només troba llibertat amb els seus amics. Una mica he intentat agafar una característica especial de cadascun, però la varietat d’homes és molt més gran.

4. Quin home no convidaries mai a sopar?

N’hi ha molts que no m’agraden gens, tant d’homes com de dones, i no hi soparia. Per exemple, els fatxes, els nazis, els racistes em molesten extremadament; no m’agraden gens i no els convidaria per a res. Però no els odio, em desagraden les idees, no pas les persones.

No em trobaria gens a gust amb aquest que es diu Miguel Ángel Rodríguez, que ha escrit una biografia de l’Aznar i l’altre dia el vaig sentir a dir per televisió que “el nazisme es troba en els partits nacionalistes”. Això és, com diuen els psicòlegs, el sentiment de projecció: el que ells són ho projecten cap als altres. Això ho trobo molt incòmode de tractar. Però si em veiés en la situació menjaria i intentaria ser amable.

5. Amb aquest llibre pretens criticar, fer riure o simplement plasmar la realitat?

Les tres coses i més encara. Pretenc posar el dit a l’ull dels homes. Però pretenc també comprendre’ls i ensenyar que són molt variats. I pretenc també veure que moltes vegades en som víctimes tant homes com dones, d’una situació visceral que es pugui produir en les nostres relacions. I una mica denunciar que l’anomenada guerra dels sexes continua estant viva quan això és una bestiesa.

6. Quin és el teu nou repte literari?

Tinc l’ambició de tocar tot el ventall dels registres literaris. El que passa és que la literatura és molt gran i jo molt limitada. Amb el teatre estic encuriosida perquè jo sóc molt espectadora de teatre i molt exigent com a espectadora; en canvi, respecte a mi em falten eines i hi estic treballant. També he escrit poemes, tot i que no tinc estómac de poeta. El truc per a mi era fer poesia narrativa.

7. Si haguessis de salvar un sol llibre teu, quin escolliries?

Segurament, salvaria Júlia perquè és el primer, però me’ls estimo per igual a tots. El que passa és que Júlia és el primer i per tant li tens un afecte especial.

8. Quines tres escriptores catalanes joves excel·leixen?

A mi m’agraden l’Esperança Camps, l’Encarna Sanceloni i l’Ada Castells. Però n’hi ha moltíssimes més. Perquè m’has dit tres, que sinó te’n diria moltes més.

9. Què no es pot trobar a Homes?

No hi ha receptes per a dones. No m’agrada aquest tipus de literatura, estil Bridget Jones. Però sí que hi poden trobar descrits la seva parella, el seu germà o el seu fill.

Read Full Post »

Joan-Lluís Lluís: “Tota literatura és potencial”

L’escriptor català ha publicat “Xocolata desfeta” a la Magrana.

Cercle de Lectors/Borràs-Muñoz

1. D’on va sortir la idea d’aquest llibre?

Va venir de l’admiració que porto a Raymond Queneau i al seu llibre Exercices de style, que va publicar el 1947 i que vaig descobrir quan era estudiant… He anat seguint, a més, les aventures verbívores de Màrius Serra i de tant en tant he fet alguns exercicis d’aquest tipus a tall d’entrenament mental… I un dia, de sobte, vaig prendre la decisió d’abocar-m’hi. Ho vaig decidir sense reflexió prèvia, prova que probablement el meu inconscient devia saber millor que el meu conscient que estava preparat per començar aquesta excitadíssima aventura lingüística i literària.

2. Vols reivinicar la literatura potencial?

Diria que vull reivindicar la literatura com a forma d’encarar-se a la vida, de penetrar-la i de ser penetrada per ella… Tota literatura és potencial, ja que pot existir o no existir… Escriure aquests exercicis d’estil era doncs una manera de portar aquesta lògica fins a unes certes conseqüències: tot es pot dir de totes les maneres possibles i, per tant, la vida també ha de poder ser viscuda de moltes maneres diferents. Diria que és una bona notícia.

3. Per què un homentatge als escriptors que cites al llibre?

He volgut homenatjar aquests escriptors, és evident, ja que admiro tots aquests que he pastitxat en aquest llibre… Però també he volgut desmitificar-los, esgratinyar una mica les seves estàtues, perquè ningú no és sagrat i, fins i tot, la sacralització literària és nociva, perquè pot conduir a momificar la persona i l’obra admirades… M’agrada pensar que a tots aquests escriptors que he pastitxat els fa plaer ser objecte d’una dolça ironia…

4. Xocolata desfeta relaciona el menjar amb la literatura?

Mai no he establert cap relació precisa entre literatura i gastronomia i potser millor ja que com a vegetarià que sóc, potser que si fes aquesta relació hauria de limitar l’abast de la meva escriptura. I em sembla que no és el cas. Si alguna relació hi ha, deu tenir a veure amb el plaer, amb la necessitat i, és clar, amb la vida.

Read Full Post »

John Connolly: “Un llibre és com una olla que bull”

Edicions Bromera ha publicat Els amants, l’última novel·la negra de l’irlandès John Connolly.

1. En deu anys ha publicat 14 novel·les, contes breus, fa un bloc i encara fa entrevistes. D’on treu el temps?

Tinc disciplina, m’assec per escriure i intento omplir la pàgina en blanc. Em forço a seure i escriure. És art i, per tant, cal esforç, treball i talent. No hi ha pas una fórmula màgica. Els mots no flueixen així com així. Al principi, tecleges i prou, fins que surt quelcom que val la pena i que serveix.

Efectivament, encara faig entrevistes i narracions breus, perquè els llibres s’escriuen en els períodes d’entremig, mentre fas altres coses. Un llibre és com una olla que bull, que es va cuinant i es va escalfant i, mentrestant, fas altres coses. Tot forma part del procés. El periodisme és un bon entrenament.

2. Diria que alguns trets d’ Els amants són autobiogràfics? Per exemple, el fet que l’investigador Parker treballi en un bar?

En Parker, de fet, té el meu gust i la meva perspectiva del món. Tenim tots dos la mateixa versió i visió del món, per tant sí que hi ha trets autobiogràfics. Evidentment, treballar de barman m’ha ajudat, perquè sé com és la pudor de la barra, aquella flaire de cervesa que no marxa mai. M’ha estat útil.

Tanmateix, no sóc  tan aturmentat com en Parker.

3. Li ha agradat visitar la fira BCNegra?

Sí, molt. M’agrada més entrar en contacte amb els lectors que no pas amb altres escriptors. Els escriptors sempre es queixen dels editors. En canvi, m’afalaga molt entrar en una sala on la gent ha vingut per mi. I em parlen i em fan preguntes al voltant dels meus llibres. Els agrada i això porta a la interacció, sempre necessària. Escriure és solitari i tot això m’allibera. No paro de xerrar-hi.

4. Escull la Banda Sonora dels seus films? Quan en podrem veure un altre?

No l’escullo. Normalment, no venc els drets dels llibres. No em fico en la feina tècnica dels que fan les pel·lícules. No és feina meva. Cap al 2010 o 2011 sortirà el film basat en The book of lost things.

5. Què espera d’Els amants? En Parker caducarà?

Sempre espero molt d’una novel·la. Ara en tinc una altra de preparada. Quan demano als lectors quina és la seva preferida molts em diuen que és la primera.

Per ara, en Parker seguirà, perquè si marxés el trobaria a faltar. És el prisma a través del qual miro el món. En una seqüència de novel·les, cada una es basa en l’anterior. Estic ajornant la seva fi, però alhora vull veure com canvia, perquè no em vull repetir. De fet, sóc un fanàtic del control i reescric milers de vegades. Jo mateix faig la recerca.

Read Full Post »

Orhan Pamuk: Per què hauria de llegir una novel·la que tothom llegeix?

L’escriptor turc Orhan Pamuk ha publicat El museu de la innocència a l’editorial Bromera.

1. Per vostè ser innocent és positiu o negatiu?

No jutjo pas la innocència. De fet, al meu llibre no en parlo gaire i no és el tema principal, tot i que es tituli “El museu de la innocència”. Crec que la innocència és contraposada a la vanitat, de la qual he parlat força, i a més a més és quelcom poc atractiu, o més aviat gens.

2. Creu que som una societat innocent perquè el museu més visitat de Catalunya és el Museu del Barça?

Segur que hi ha gent que té el sentit de la distinció per no haver-hi anat.

3. Què se sent llegint una novel·la, vanitat o innocència?

Les novel·les ens proveeixen una autenticitat com a la vida real, a través de sons, olors i imatges, per tant mentre llegim ens trobem al mig de la vida real. Molta gent fa tours d’un país amb una novel·la a les mans. Hi ha un aspecte significant de vanitat: podem transformar mots en imatges.

Tenim un cert sentit de la possessió quan llegim una novel·la, perquè pensem que ha estat escrita per a nosaltres. Pretenem oblidar que és un producte de la imaginació. Tenim l’orgull d’haver imaginat allò que llegim.

4. Què tenen en comú els museus i les novel·les?

L’element comú entre la novel·la i els museus és l’orgull, aquella distinció dels rics i poderosos que van fer els primers museus. Aquest sentit de l’orgull està lligat al sentit de la distinció que notem quan llegim i pensem que l’escriptor s’adreça exclusivament a nosaltres. A vegades, ens agrada una novel·la perquè ens cal molt d’esforç per llegir-la. La gent només abandona llibres que ha llegit sense esforç.

Per què hauria de llegir una novel·la que tothom llegeix? Això és el sentit de la distinció. Per què anar a un museu que es veu massa clarament?

Els museus preserven objectes i les novel·les preserven mots, verbs, llenguatge. El novel·lista penetra la consciència d’un temps diferent, per exemple una conversa d’Istambul del segle XVI. Els novel·listes preserven l’encontre entre objectes i nosaltres, com les famílies que van a un museu i hi veuen coses del seu passat.

Read Full Post »