Feeds:
Entrades
Comentaris

Nuar ens expliquen com hem de Respirar per entendre la vida i el que ens envolta, com entendre les situacions quotidianes. Entre concerts acústics vam aprofitar, tot sopant, per a fer-los-hi unes preguntes sobre aquest nou disc, un disc que com bé diuen, costa en sortir i veure la llum.

Optimistes i sempre mirant el present abans que deixar-se guiar pels somnis, ens confessen que estan molt contents d’estar en aquest moment malgrat les dificultats que hi ha actualment.

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : D’on neix Nuar? Què és Nuar?

Albert Carbonell (Alb.C.) : Nuar té una llarga trajectòria com a grup, una formació que es va iniciar a l’institut, d’una manera molt natural però per a passar-s’ho bé. Amb el pas dels anys cadascú va anar seguint i completant la seva trajectòria individual, i al final la formació es va establir tal i com és ara. Nuar és un projecte en comú, on s’intenten unir tot d’influències diferents per part dels components del grup, en una visió de conjunt on es pretén donar una solidesa, ja que tots tenim influències diferents.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest disc?

Pol Cruells (P.C.) : És una barreja, un disc que és molt eclèctic, on hi ha temes que sonen més a jazz, o a soul, o a funck, i alguns més d’estètica pop, tot i que utilitzem harmonies diferents. És un disc dels que són realment variats i diversos.

I.A. : Podríem associar aquest “Respirar” amb el fet d’entendre la vida tal com és, sense necessitat de vestir-la de ficció, i anar avançant en ella com es pugui?

Àlex Carballo (A.C.) : Sí, de fet les lletres parlem una mica de tot, però el fet de dir-li respirar al disc, té a veure amb que és la primera cosa que fas al néixer, i per a nosaltres era el primer disc, la nostra primera criatura, aquella que triga molt en sortir, que costa molt, però al final veu la llum. Parlant del respirar i de les lletres en general, parlem des de la crítica social, temes d’amor, i una mica tot allò que ens preocupa. La cançó que he tingut l’oportunitat d’escriure i que es troba en el disc para de temes quotidians i del teu dia a dia.

I.A. : “Ella se sent en un món fràgil invisible”, creieu que malauradament ens trobem en una societat que dóna l’esquena a molta gent?

Alb. C. : Sí, és una societat que està establerta bàsicament sobre uns esquemes molt rígids, tant pel sistema econòmic com per altres àmbits. El qui no s’hi encaixa, no hi té cabuda, queda com arraconat. Va en relació amb el que deies tu, és una societat que és bastant estricta i bastant tancada a tenir plantejaments diferents, que no siguin els estipulats ni considerats normals. Per això diem un món fràgil, un món que segurament no es basa en les lleis de la raó, perquè parlem d’una persona que no estaria del tot en el seu seny. Es basa en unes altres normes per viure, i potser per aquesta raó és arraconada.

I.A. : En “La ciutat” ens descriviu una visió real i crua de com és la vida en una gran ciutat. Per a vosaltres com seria una ciutat perfecte? O això són dos termes contradictoris, ciutat i perfecció?

P.C. : La ciutat no és una cosa a la que renunciem. Al que si que renunciem és a la manera de viure, a aquest aïllament. És a dir, és la manera de viure a la ciutat el que critiquem. No tothom es comporta de la mateixa manera, no és la ciutat el que crea aquest aïllament, sinó les relacions que s’hi estableixen. D’alguna manera és un demanar a la gent que no s’aïlli, que es comuniqui, que no es  posin falses màscares, que no visquin aïllats paral·lelament convivint en el mateix lloc. Una ciutat perfecte, els tres hem coincidit en que Barcelona seria el lloc que triaríem per viure, de tots els que poguéssim escollir. Aquí on vivim ja ens agrada, però això no treu que puguem criticar aquest model de vida d’incomunicació i individualisme.

I.A. : Sents el fred de somiar despert i oblides un present“, que és el que fa molta gent, però vosaltres teniu clar el present i cap a on voleu anar? Quines són les vostres fites?

A.C. : Nosaltres una de les característiques que tenim com a grup, parlant dels tres personalment, és que toquem molt de peus a terra. Ens ha costat molt arribar a on estem, sabem que és un camí molt llarg i difícil, i el futur el veiem amb optimisme, sense plantejar-nos grans metes a llarg plaç. Tot i això som conscients que hem tingut la sort que algú confiés en nosaltres, que creiés en el projecte, ja que per molt que nosaltres ho fem, si no tens algú darrera que et recolza, doncs és pràcticament impossible. Estem farts de veure bandes i bandes boníssimes que no tenen la possibilitat de treure un disc. Volem donar les gràcies a la nostra discogràfica, Gorvijac Music, per tot el que fan per nosaltres. El futur ja el veurem, ja que som conscients que el món de la música està com està. Per exemple, el format CD li queden pocs dies de vida. Fa poc vaig llegir a la premsa que l’itunes acaparava el 80% de ventes de música. Estem davant d’un futur incert.

I.A. : Què té d’especial Formentera per vosaltres?

P.C. : Per a cada persona que visita l’illa, Formentera significa una cosa especial. És un d’aquells racons naturals que marca a la gent. Per a cada persona té un significat diferent. Per a mi significa contacte total i sense cap mena de filtre amb la natura, amb el mar, amb la costa, el Mediterrani. És una comunió absoluta amb l’entorn, les persones, la sal, la sorra, … Quan estàs allà, vius les relacions sense totes aquelles capes de falsedats i de caretes que ens posem per a semblar unes altres persones. Despullats en el sentit literal i metafísic de la paraula, de contacte total.

I.A. : Com veieu la situació actual de la música feta a casa nostra?

Alb.C. : Per una banda està molt bé, ja que hi ha una gran fornada de grups que estan sortint amb molta força, a més cal sumar-hi que no només es distribueix la música a nivell físic, sinó que Internet està obrint la porta a molts grups que tindrien més problemes per a donar-se a conèixer. grups amb molt de talent i que poden aportar moltes coses, de fet nosaltres en podem aprendre molt d’ells. Per altra banda, tot i això, de tenir una gran varietat en quant a nivell estilístic, si que és una pena que a nivell d’indústria, això no es vegi recolzat. És un sector que està molt al ralentí i amb la crisi general encara més. Nosaltres estem contents d’estar en aquest moment tot i les dificultats.

P.C. : Crec que el fet que la indústria musical no estigui vivint el seu millor moment, fa que ressorgeixi el que es podria dir l’artesania musical, ja que el grup pot participar en tot el procés de creació, fabricació i distribució del disc. Hem passat del món de la indústria musical, al món de l’artesania musical. També crec que això serà un filtre d’aquí un temps, de tots aquells que s’anomenaven artistes, però que després a l’escenari no ho reflectien. Em refereixo a aquells productes més prefabricats, que era un producte molt ben acabat molt ben fet.

I.A. : Com us definiríeu per a que la gent que no us coneix sàpiga qui sou?

Alb. C. : Jo crec que Nuar és una barreja d’estils, ja que és el resultat de la suma d’influències molt diferents perquè cap dels tres escolta exactament el mateix. El que la gent es pot trobar, més enllà del que es pot sentir pels mitjans de comunicació, són diferents colors i matisos musicals en un mateix concepte que és el disc. En un concert, el que es pot trobar la gent, són temes que van molt més encaminats cap al soul, cap al pop comercial, d’altres que caminen per si sols i que són una mica més progressius i van guanyant intensitat i dinamisme. Potser és aquesta barreja la que ens fa una mica diferents d’altres grups, que són més estàndards a nivell de plantejament musical.

A.C. : Així com l’Albert ha definit molt bé el que et pots trobar en el disc, a mi m’agradaria remarcar el que et pots trobar en directe. Ara mateix estem combinant tant el format elèctric com el format acústic. L’elèctric és el més semblant al que es pot trobar en el disc, i en l’acústic, intentem donar-li un toc molt més personal. Aquest és un format més proper, el públic el tens a mig metre, interactúes molt amb ell, i jo com a bateria experimento amb nous instruments de percussió. Ens agrada molt a nosaltres i està agradant també a la gent.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Aquesta és la darrera entrevista dels grups premiats en l’edició del 2010 del Sona 9.

Tot fent un café, mentre esperàvem que arribés l’Axel Pi (un dels tipus d’interès), en Joan Dausà ens explica una part de la seva vida tan moguda. Com s’ha envoltat d’aquests grans musics, d’aquests tipus d’interès. Tal i com ell els defineix al seu Facebook :

Tipus d’Interès: persona indiscutiblement interessant que acompanya a Joan Dausà ja sigui com a músic, productor, assessor o qualsevol altra col·laboració que fa créixer el projecte.

 

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Què et va dur a fer música? Ja ve de lluny aquesta proposta com a cantant?

Joan Dausà (J.D.) : Instint, l’escoltar música a casa, cançons que m’agradaven quan era petit. Vaig fer piano i tenia que expressar-me, deixar-me anar. Primer va ser una cosa molt interna, però després ja va ser per compartir-ho amb l’altra gent. Això ja ve de molt lluny, des de l’esplai amb la guitarra que em dedicava a tocar i cantar.

I.A. : Tens una gran pluralitat de facetes, amb quina et quedes?

J.D. : Va a moments, ara amb la música ja que és la novetat i l’estic disfrutant molt. Amb la faceta d’actor també estic en un moment molt xulo, ja que estic amb el grup de La Perla 29. I com a locutor també ho estem disfrutant moltíssim amb l’Arròs Covat,  que hem guanyat un Ondas. Estic gaudint de tot una mica.

I.A. : Treballar al Club Super 3 encarnant un personatge molt estimat per la gent què t’ha aportat?

J.D. : Doncs treballar al Club Super 3 em va aportar conèixer el mitjà televisiu, on de tant en tant hi torno. Però més enllà d’això, ser un personatge estimat m’aportava molt sobretot en les Festes dels Súpers. Era quan veies el feed-back amb els nanos, ja que tu estàs treballant a plató amb el croma i no veus ningú, no saps on arriba la teva feina. Quan estàs hores i hores, signant autògrafs, parlant, fen-te fotos i abraçant als nens, veus fins on arriba la feina que estàs fent, i és molt gratificant.

I.A. : Amb aquesta proposta t’has envoltat de grans músics, com els has “enredat”?

J.D. : Els he “enredat” al voltant d’una barbacoa. Tenia l’opció de tocar a la Luz de Gas per a un concert benèfic, i vaig pensar que enlloc d’anar-hi sol amb cançons meves, vaig pensar que seria una bona excusa per a fer una banda per aquell concert. L’objectiu era fer aquell concert i fer un disc que és el que farem. La manera d’explicar-los-hi el projecte va ser aquesta, convidant-los a una barbacoa a casa. Era gent que jo coneixia o amics de Sant Feliu, o que hi tenen relació, o perquè havíem coincidit al llarg de la trajectòria professional. Els hi vaig ensenyar les cançons després de dinar i vam comentar la jugada. Ells em van dir que les veien molt cançó d’autor, i per això mateix els hi vaig dir que els convidava a entrar en el projecte. Ells havien de convertir la cançó d’autor en cançó pop. Entorn sempre d’un bon dinar o d’un bon sopar és com decidim les coses amb els Tipus d’interès.

I.A. : Perquè la formació que t’acompanya es diu els Tipus d’interès?

J.D. : Té un paral·lelisme amb els tipus d’interès econòmics, però en aquest cas fa referència a gent interessant. Gent que sempre he admirat per la feina que feia, i per tant era una descripció perfecte d’englobar-los.

I.A. : De què ens parlen les teves cançons?

J.D. : Parlen, o intenten parlar d’històries properes, que la gent se les pugui fer seves o que com a mínim convidin a la gent a cantar-les. Més que del que parlen, és com conviden a participar a la gent. Quan faig una cançó sempre m’imagino la gent cantant-la. A vegades són històries més o menys properes, més o menys quotidianes, però sempre hi ha una complicitat o una comunicació amb el públic.

I.A. : Et consideres més aviat cantautor o cantant d’un grup de música?

J.D. : Em considero cantautor per la dinàmica de composició, perquè composo en solitud, a casa, i quan ha nascut la cançó, és llavors que la comparteixo amb la banda i el grup. Tot i això, cada vegada més, també disfruto molt al ser cantant d’un grup, perquè és quan realment el producte es multiplica.

I.A. : Què t’ha aportat el pas pel Sona 9?

J.D. : Ens ha aportat poder connectar amb més gent, establir un repertori inicial, fer concerts en llocs potents com el Razzmataz i el Mercat de Música Viva de Vic, i contactar una mica amb la gent del món de la música. Com a resum ha estat una empenta.

I.A. : T’esperaves arribar fins a on has arribat?

J.D. : Sí i no. No m’ho esperava a priori, ja que s’hi presenten molts grups i tampoc saps la qualitat d’aquests, a part que depèn de molts factors. Quan fèiem els concert teniem la sensació que estàvem fent una cosa que funcionava i que connectava amb el públic, i per tanta  cada concert, ens refermàvem amb la idea que podíem arribar lluny en el concurs.

I.A. : I la rebuda del públic t’ha sorprès?

J.D. : Sí, tot i que hi havia una part de públic que eren amics, i ja no em sorprenen, si que hi havia gent que passava pel carrer o gent que anava passejant per Vic, i ens vam trobar que el dia següent hi havia gent que es posava en contacte amb nosaltres felicitant-nos o demanant-nos el disc. La rebuda del públic ha estat molt bona, de començar a crear complicitats que no existien.

I.A. : Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini de Joan Dausà i / o Joan Dausà i els tipus d’interès? Què podrem trobar a partir d’ara?

J.D. : Doncs com a Joan Dausà seguir intentant treballar amb les altres propostes o històries, com ser actor o locutor sobretot. I com a Joan Dausà i els tipus d’interès, plasmar en un disc tot aquest projecte, que és l’objectiu prioritari i pel qual vam néixer. Aquest projecte que s’ha creat amb en David Romero (Hans Laguna), la Carol Duran (La Carrau), el Toni Llacuna (Hans Laguna), l’Eloi Isern (La banda del coche rojo), l’Axel Pi (Sidonie) i en Martí Maymó (Manel i The Seihos), pretén fer un disc molt cuidat, fer un gran disc d’entrada i després ja decidirem si continuem amb la música. És fer-nos un regal i compartir-lo.

I.A. : Com et definiries, com explicaries a la gent que són Joan Dausà i els tipus d’interès?

J.D. : Som un grup que comunica i transmet molt, les històries que expliquem, en els concerts es converteixen en converses amb el públic. Quan et saps les cançons, intueixo que el concert el disfrutes més. Són ganes de compartir i de disfrutar en complicitat.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

 

La tercera entrevista dels grups premiats al Sona 9 de l’edició del 2010. La iaia va viatjar de la plana de Vic fins a la “gran capital” amb el primer premi sota el braç, molt contenta i feliç.

L’Ernest Crusats, el cantant de la iaia, ens va explicar quins son els plans futurs del grup, que els ha suposat aquest primer premi, i ens va explicar qui és aquesta iaia tant estimada per tots.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Dius que vols ser la teva iaia, és un homenatge a elles o la de tots en general?

Ernest Crusats (E.C.) : El “Jo vull ser la meva iaia” agafat d’una forma literal, és un evident homenatge, en aquest cas, a la meva iaia, i a la imatge de les iaies en general. Buscant-li un contrapunt més aviat metafòric, el “Jo vull ser la meva iaia” és un crit contra el que hauríem de ser en aquesta societat, que apunta cap als valors més aviat moderns i desprestigia lo tradicional. És una espècie de renúncia cap a certes obligacions, on cadascú té les seves. Vindria a ser una crítica social.

I.A. : Un estil pop-folk tranquil que agrada a tothom. D’on ve, quins són els vostres referents?

E.C. : Nosaltres ens identifiquem amb influències anglosaxones, per citar grups diria els Herman Düne, Jonathan Richman, The Wave Pictures i Beirut. Fins ara La iaia si que és un pop-folk tranquil, però el que passa, és que la música va evolucionant, i cap a on anirà és una incertesa. A vegades sembla que la gent ens vulgui ‘encasillar’ quan encara has de començar pràcticament a fer música.

I.A. : Ja teniu un disc-maqueta, però amb el premi fareu noves cançons o reeditareu les mateixes?

E.C. : El que tenim fins ara no és exactament un disc, és un disc-maqueta com dius, ja que no té la qualitat sonora ni el nivell per a ser considerat disc. El que farem ara serà reeditar alguna de les cançons que estan en aquest treball i sumar-li de noves. Esperem que més del cinquanta per cent siguin noves.

I.A. : De què ens parlen les vostres cançons?

E.C. : Bàsicament són experiències meves, experiències que per ser viscudes en el segle XXI ja tenen una certa contemporaneïtat. Moltes cançons d’amor i de temes clàssics, sentimentals, però sense oblidar el punt de vista irònic de la realitat. Espero que els temes vagin madurant, vagin esdevenint més durs amb les lletres i el màxim de sincers i d’honests possibles.

I.A. : A l’àlbum de fotos qui hi surt reflectit?

E.C. : Aquest àlbum de fotos és una cançó sobre el passat, sobre la meva infantessa. És pràcticament literal, ja que les imatges que es van presentant són la meva vida, on la meva iaia va tenir un paper destacat, ja que els pares treballaven les seves hores. Tornar a mirar records passats i experiències passades, l’àlbum de fotos de la meva infància.

I.A. : Ens dius: “Benvinguts passeu passeu … a ca la iaia hi haurà un altre lloc”, en el vostre vaixell cap a les vostres vivències pot acollir-nos a tots nosaltres? El públic per a vosaltres sempre és partícip dels vostres concerts?

E.C. : Aquesta cançó que cites, hi van arribant les cançons i els instruments, fins que al final també es presenta la persona que escolta el disc. La última persona que arriba en aquesta festa és l’oient. El paper del públic és molt curiós, ja que quan fas música hi ha una mena de tensions internes entre el que et ve de gust fer a tu, i el que creus que li vindrà de gust sentir a la gent, i a vegades una cosa comporta l’altra. Això passa en qualsevol procés creatiu. És molt difícil no situar-se en els ulls de l’espectador i intentar transformar-te en ell.

I.A. : En els vostres concerts qui es transforma més aviat, és el públic en iaies.

E.C. : A la Bikini hi havia uns col·legues disfressats de iaies, però és una simple anècdota.

I.A. : Com valoreu el vostre pas pel Sona 9?

E.C. : El Sona 9 ens ha fet créixer, reflexionar sobre el que anàvem a fer i el fet d’haver-lo guanyat fa que ens obligui a professionalitzar-nos una mica més. Tot això que he dit és molt positiu, però segurament que té moltes coses negatives. Estem parlant d’un concurs i en aquest cas, un no fa el que li ve de gust, ja que hi ha unes normes, unes regles i uns objectius que s’han de complir. És una mica limitat i això és difícil de portar.

I.A. : Com veus el panorama musical català actualment?

E.C. : El panorama musical català és extensíssim, tot i que a vegades sembla que és redueixi només a Manel i els Amics de les Arts, cosa que és fruit d’una forta dolència. En Jazz, nosaltres som pioners en molts aspectes, amb propostes com la de Raynald Colom, Raül Reverter, propostes de primeríssim nivell. A part també tenim les músiques tradicionals i populars. El panorama és molt ample, ara, parlant de pop en català, actualment és una tendència que ha agafat un cert impuls i que la gent té ganes d’escoltar, i hi ha un mercat que és capaç d’absorbir en certa part aquesta música. Tot i això, la música en català té un problema greu, ja que és molt complicat exportar-la a l’estranger.

I.A. : Com veieu encabida la proposta de la iaia dins d’aquest panorama musical?

E.C. : La iaia, primer ha de gravar el disc i veure com s’accepta. Però crec que ja hi té un cert lloc, pel sol fet d’haver guanyat el Sona 9 ja és simptomàtic d’alguna cosa. Crec que la iaia pot arribar a formar part del catàleg de grups, entre cometes, actuals i de moda, de Catalunya.

I.A. : Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini de la iaia?

E.C. : Ara mateix l’horitzó és artístic i creatiu, d’assolir noves sonoritats, de trobar-nos estilísticament, de parlar de coses que resultin interessants, d’estar satisfets amb la pròpia música, … Parlar si la iaia funcionarà comercialment o no, de si farem negoci o no, ja no és cosa nostra parlar-ne, és cosa de la gent.

I.A. : Com definiries La iaia per a que la gent que no sap qui sou us conegui?

E.C. : La iaia, pel que es pot escoltar pel myspace, que és una manera bastant lògica d’existir, fa música d’autor o pop-folk influenciada artísticament amb la música anglosaxona, però que té unes arrels mediterrànies. De fet, definir-se a un mateix és complicadíssim, amb la música nosaltres estem en al línia de la certesa i de la incertesa, costa tenir les coses clares de com volem ser. La iaia, crec, que al menys a mi, encara m’ha d’ensenyar moltes coses. Una bona manera de definir-ho és que és bastant ambigu, des del meu punt de vista, des de dins, que tinc una percepció molt distorsionada.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

ESQUIROLS XXI

1. Per què Scirus?

El nom real és SCIURUS, que vol dir esquirol en llatí (la C sona com una K). De fet, el nom científic d’aquest animaló és SCIURUS VULGARIS. Buscàvem un nom que referenciés els Esquirols, que tingués algun sentit i una relació directa amb el que volíem fer. Així va sorgir Sciurus com a nom del grup, i ESQUIROLS XXI com a nom de l’espectacle.

2. D’on sorgeix la idea dels Esquirols del segle XXI?

Lo del “segle” és una etiqueta que ens va posar un presentador de Tv3, probablement influenciat per un programa que es fèia aleshores a TV3 de “La Trinca del segle XXI”. El nom de l’espectacle és “ESQUIROLS XXI”, a seques. La idea sorgeix com a resposta al “no retorn” del grup als escenaris. Cap a l’any 2006, el col.lectiu l’ateneu.org va engengar una campanya perquè el grup tornés als escenaris i perquè la seva obra fos reeditada. Picap va reeditar la seva obra (avui novament disponible a través de la seva web: picap.com), però ells van deixar ben clar que NO tornarien als escenaris. Davant d’això, i davant les ganes que hi havia de tornar a sentir la seva música en viu, un grup de gent de Vallirana -músics admiradors d’Esquirols- va decidir engegar aquest projecte, a mode d’homenatge i per recuperar les seves cançons i reivindicar el seu llegat.

3. Dotze músics de diferents generacions i punts geogràfics. Com us trobeu i us endinseu al projecte?

Som 15, no 12. El nucli central del grup és de Vallirana i de poblacions del Baix Llobregat en general. La resta de músics són amics o coneguts directes dels músics del nucli inicial de Vallirana. Es proposen assajos els dissabtes al matí que es comencen a desenvolupar el primer semester de l’any 2009.

4. Com heu viscut al llarg de les vostres vides les cançons d’Esquirols?

Cadascú de forma diferent, però coincidim en el fet que el missatge que porten és un missatge perenne i vàlid encara avui. La majoria de les cançons, seràn vàlides tota la vida, i això és el que permet que gent de diferents generacions se les pugui fer seves.

5. 20 de novembre, espectacle al CAT. Pura coincidència amb l’emblemàtica data?

De coincidència cap ni una. Els que van assistir a l’espectacle ja van saber el per què 😉

Fa uns dies vam entrevistar al cantant del grup Samitier que acaben de treure el disc ‘Missatges de l’aigua’ (Nómada 57, 2010). Un primer treball on ens demostren que es pot fer pop amb molta elegància i sense caure en la trampa d’una superproducció. L’Adrià González ens va desvetllar alguns dels secrets del disc. Samitier, no només és ell, son quatre persones al grup, i tal com ens va dir, amb moltes ganes de treballar i fer-se un lloc en el móns de la música.

 

Ignasi Arauz (I.A.) ( El Demà.cat) : Perquè Samitier, pel jugador o pel poble?

Adrià González (A.G.) : Per les dues coses i per cap a l’hora, perquè el jugador ens recordava uns anys 20, uns anys 30, uns moments bastant heroics i amb molta elegància. I a la vegada, gran part de la meva família provenen de l’alt Aragó i anant en cotxe, vaig trobar-me amb aquest poble, que està mig abandonat, i fins i tot et diria que  hi ha alguna llegenda negra. A part de les tres síl·labes i del joc sonor. Per a nosaltres és bastant evocador.

I.A.: Tots els missatges que transmeteu en el disc són clars com l’aigua? O tenen un rerefons amagat?

A.G. : La idea de la unitat cançó, cada una té un missatge, una textura, una manera de dir les coses o una sensació pròpies. Dintre d’aquestes sensacions ens valem de metàfores, de tot el que tinguem a mà. En cada una, pot haver-hi coses contradictòries, temes que no estan clars, però d’alguna manera a favor de la cançó, ens ajuden a construir-la. Ens explica les contrarietats que té la vida.

I.A.: Quins són aquests missatges? De què ens parlen?

A.G.: En aquest disc parlem del descobriment personal, de l’autoafirmació, reivindicar-se amb un món en que tenim pressions cap a totes bandes, a on sembla que la ètica sigui la última de les coses. Són missatges d’optimisme i de reivindicació personal.

I.A.: Amb “Porter-davanter” que ens voleu explicar? En quina posició jugaríeu vosaltres?

A.G.: És una paràbola del la posició que té cadascú en la vida. Dir que has d’anar a per totes, que t’has de saber imposar i a l’hora has de saber defensar-te, des del punt de vista d’integritat i del que representes. És una posició en la que ens veuríem bastant representats, aquella imatge de petits, del camp, que no hi ha suficients jugadors i algú ha d’ocupar aquesta posició tan curiosa. És la re-lectura de tota la infància.

I.A.: Al final de la cançó ens dius: “Tenim la còpia de les claus”.

A.G.: Vindria a dir que ja sabem cap a on està el camí per a no patir tant, per a poder desenvolupar-nos nosaltres mateixos. M’han arribat a dir si és que tenim les còpies de les claus del patí de l’escola! No va per aquí. Tot i que parla una mica de tot això, és una metàfora de tenir el comandament de la teva vida.

I.A.: Què ens expliques del teu doble?

A.G.: Aquesta cançó és de les que més m’agraden, i que explica les situacions en les que a vegades ens trobem, o que jo m’hi trobo. Has de fer coses que ja es pressuposen com les faràs, ja que les fas d’una certa maner manera i saps que les has de fer per a que les coses rutllin, encara que en aquell moment tu no en tinguis ganes. “El meu doble” són les vegades que has de fer coses, com tota la vida, que no estàs del tot d’acord.

I.A.: Sou crítics en certes ocasions, però esteu segurs que són “9 de cada 10″ els que estan preparats per a la vida?

A.G.: Ni de conya, això era una manera d’introduir la cançó, fins i tot semblava un lema publicitari: “9 de cada 10 no se que, utilitzen el que sigui”. Va ser un intent de fer una cançó política amb tots els ets i uts, però va acabar essent una mica difusa i dispersa, però ja amb una entitat pròpia. És una cançó crítica que parla de les actituds de molta gent i va molt lligada a la pregunta anterior, la del “Soc el meu doble”, però en aquest cas, des de fora, mirant a al societat i a la gent en general.

I.A.: “Les coses van canviant, és llei de vida”, a vosaltres us han canviat molt des de que heu tret aquest primer disc?

A.G.: La frase fa referència a estar preparat i a entendre que la vida és mutable, i que a vegades creus que has de tenir una lleialtat amb tu mateix, però veus que estàs equivocat. Des del disc, a part que tots tenim una llarga trajectòria musical i tots hem fet altres coses, de moment no ens ha canviat gaire la vida. El que si que hem fet amb el disc, és plasmar els moments en que ara estàvem.

I.A.: El canvi de passar d’una imatge molt més industrial a una imatge més clàssica, és que volíeu fer-ho tot de forma més elegant?

A.G.: Seguíem una mica la idea de les línies rectes, de l’arquitectura, que és el que ens lliga amb l’anterior. En aquest cas, quan vam veure que teniem unes idees on hi havia violins i molta orquestració, vam pensar que seria bo passar cap a alguna cosa més barroca i més lluminosa.

I.A.: La vostra música és molt clara, plena de llum i de petits detalls que la fan molt humil. Ja teníeu aquesta idea a l’hora de començar a treballar en el disc?

A.G.: Quan estàs a la teva habitació i treus els acords, no saps cap a on creixerà la cançó. La cançó té molts estadis, l’altre és portar-la al local d’assaig i veure que és el que cadascú aporta, veure com cadascú fa créixer la llavor. La premissa amb la que anàvem a l’estudi era donar la oportunitat a les cançons que, si necessitaven o vèiem que era una via possible de fer-les créixer, no tallar-nos. Quan vam veure que això funcionava, que la fórmula lligava, segurament influits per grups molt anglesos com els Hidden Cameras o els Fanfarlo, vam trobar la possibilitat d’utilitzar l’orquestració i vam tirar pel dret. En alguns concerts que vindran en la gira del 2011, ja ens acompanyaran a l’escenari violí i viola, per a donar una mica més de potència a les cançons.

I.A.: La col·laboració d’Òscar Dalmau com va sorgir?

A.G.: Necessitàvem una veu molt greu en alguna cançó per tal que fes un efecte de psicofonia, una veu d’autoritat i que ens parlés des de l’experiència. El baixista, el Raül, el coneixia i li va preguntar, i a la mateixa tarda el teniem allà. També hi ha psicofonies posades al revés fetes per ell també, que si s’edités en vinil es podrien sentir.

I.A.: Tu dius que “les pors corren per la sang“, realment teniu por de la reacció de la gent, por de la situació de la música actualment?

A.G.: Amb la música mai hem tingut por, si tenim confiança en el que fem, anem treballant i fent concerts, sabem que les coses van arribant, no tenim una pressa excessiva. A vegades quan comença a sonar el disc, tothom vol que vagi bé, i tens una mena de neguit, però que no ens treu la son. I de la situació de la música, al contrari, estem veient que cada cop hi ha més grups, més qualitat, que el públic està més receptiu, i és una situació immillorable per l’escena en català.

I.A.: Dius en una cançó: “He descobert a partir d’un indici el que sóc i el que no“. Que sou Samitier?

A.G.: A vegades jo m’ho plantejo, preguntant-me que què intentes amb la música, què és el que busques, que t’escoltin, expressar-te, èxit, què és el que vols… A vegades és un mix de moltes coses, però amb el que coincidim tota la banda són les ganes de treballar, som molt amants de la música i el que ens agrada és tocar i estar orgullosos de gravar coses que ens agradin. Som músics que volem fer cançons i deixar empremta, aportant el nostre punt de vista. M’agrada molt veure que estàs fent alguna cosa que tot just està començant.

I.A.: Algú que no us coneix, què pot trobar en el disc i en un directe vostre?

A.G.: En el disc tenim dotze cançons posades en un ordre que nosaltres creiem que explica tota una història, que es poden escoltar individualment o totes com si fos una novel·la. El directe és on hi ha la cançó més crua, on es nota si de veritat aquell grup s’aguanta. En aquest cas trobareu un grup de pop, amb la potència del rock i amb ganes de que la gent gaudeixi, que és el que ens agrada a nosaltres quan escoltem música en directe.

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Internet

 

Una petita entrevista que li vam fer al Josep Thió per saber una mica més dels seus projectes actualment.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Que et consideres poeta o músic?

Josep Thió (J.T.) : Vaig ser primer músic, això de la poesia va venir molt més tard.

I.A. : Estàs treballant en un nou disc? Per quan en tindrem un?

J.T.: No, ara estic estudiant a la universitat i no em deixa temps lliure, potser quan hagi acabat els estudis faré un disc nou.

I.A.: A on has deixat el rock que feies anys enrere? El fet de fer un pop relaxat, ple de detalls, ve donat pel pas del temps?

J.T.: Jo no he sigut mai massa rockero, o almenys sempre m’he desenvolupat millor al pop, amb el temps canvia el ritme i les emocions que fan sortir la música són diferents.

I.A.: A què és deguda l’absència de concerts teus?

J.T.: Ara ja ho saps, una pausa professional, de fet no en pensava fer cap. Tot i això, si em truquen no dic que no.

I.A.: I una pregunta que segur que t’han fet varis cops: Per quan un concert de Sopa de Cabra?

J.T.: Doncs no ho sé, alguna vegada n’hem parlat però no hem concretat mai res, però tampoc ho descartem.

TEXT i FOTO: Ignasi Arauz

Aquesta és la segona entrevista dels grups premiats al Sona 9 de l’edició del 2010.

Els Pulpopop ens van demostrar com afecta la tramuntana a les ribes del Ter, i és que són un grup de Ter en Ter, de la Cellera i de Sarrià de Ter. Van aconseguir arribar a la final i endur-se el segon premi del concurs, el premi Joventut. Una proposta molt original, atrevida i que amaga moltes coses darrera d’un “Pulpo” i d’un Pop.  Tot és deixar-se endur i descobrir qui són i cap a on ens porten!

Ignasi Arauz (I.A.): Qui és el “Pulpo” i qui el Pop? D’on surt aquest nom?

Pau Boïgues (“Pop”) (P.B.) : Doncs l’Edgar és el “Pulpo” i en Pau és el Pop. El nom surt d’una anècdota, ja que un dia estàvem tocant a Fornells amb un trio de jazz, i l’Edgar, com que és molt inventor i sempre treu sons nous, va voler treure un so nou de la bateria i va connectar uns tubs al tomb i al goliat, i mentre bufava i picava, feia un efecte de glissando. I clar, tenim una foto d’això, dels tubs, i semblava més un “pulpo” que no pas l’Edgar, i la gent va començar a dir-li així.

Edgar Massegú (“Pulpo“) (E.M.) : Val a dir, que l’anècdota no va funcionar del tot ja que això funcionava amb membranes de pell perquè son més sensibles a que es puguin inflar i desinflar, i aquell dia com estaven fetes malbé, les vaig canviar per unes de plàstic però no va funcionar. L’espectacle visual hi era, però l’espectacle sonor era més aviat patètic. Llavors al Pau com li agrada l’estil de música pop, vam ajuntar-ho i d’aquí va sorgir el Pulpopop, un joc de paraules, aquesta diglòssia, aquest bilingüisme, ja dóna pista del que passa en les lletres del grup, que hi ha tot aquest món juganer amb les paraules. I també fa referència a l’estil, tot i que ens han dit coses molt diferents. A més, tal i com ell diu que jo sóc el “Pulpo” i ell el Pop, però hi ha nits que es gira la truita i la cosa es torna calamar.

I.A.: Què us va dur a fer música?

P.B.: És una pregunta que no ens havien fet mai, és complicat de contestar.

E.M.: Doncs diria que és una cosa causal i alhora casual, que coincideix amb els gens que tens a dins que es desperten quan neixes i ballen una sardana.

I.A.: L’estil propi que heu creat té referents en alguns grups? Quins?

E.M.: Tot el que sona ens influència.

P.B.: Tot el que ens envolta, exacte.

I.A.: El fet que sigueu de Girona fa que estigueu tocats per la tramuntana?

E.M.: Això té una explicació molt ferma, fins i tot científica. El Pau està ben bé al peu del Puigdefrou, que és la muntanya de la Cellera de Ter, de la Selva, que a dalt hi ha un vent que  només hi és allà, el Coll de grilles, i aquest vent el fan servir per a fer parapent, és perillós segons com gira, i fa que els àtoms i les neurones que volten pel cervell estiguin més moguts. Llavors a Sarrià de Ter tenim la Pedrera d’en Robau, que és una muntanya que separa Sarrià de l’Empordà, i com que l’estan foradant, se l’estan menjant per la pedrera, casi la muntanya ja no hi és. Per això, cada dia, s’escola més la tramuntana cap al poble. Josep Pla ja ho afirmava, que es una cosa científica, i està comprovat que les neurones es desperten més. Degut a aquesta geografia d’on som estem tocats pel Coll de grilles i la Tramuntana.

I.A.: De què ens parlen les vostres cançons?

E.M.: La realitat supera la ficció, i parlen de la realitat. A vegades no expliquem del tot la realitat, si no dirien: “deu ni do quin parell!”. Creiem que son molt quotidianes, però com que juguem amb les paraules semblem qui sap què. Per exemple quan diem: “en les forces de la memòria, oblidat d’opinar si ets viu“, aquí darrera hi ha moltes coses amagades, tot el que està passant amb les forces del passat. O quan diem en una cançó: “no podràs si jeus al tron desfer el meu son que dorm a l’entresòl“; és un joc de paraules que està dient que el poder no pot amb la llibertat d’un que jeu a l’entresòl, d’una persona qualsevol. Si grates creiem que hi ha substància, encara que s’ha de deixar obert el significat a la gent. Per exemple el “Cuit, ben cuit”, no és cap apologia a consumir drogues ni molt menys, en canvi, una nit de festa a Girona, ens vam trobar que molts col·legues que anaven cuits d’aquestes substàncies ens cantaven eufòricament la cançó. I nosaltres no sabíem com reaccionar, ja que no és una apologia de les drogues, però has d’estar preparat a qualsevol cosa, obert a tot.

I.A.: Com valoreu el vostre pas pel Sona 9?

P.B.: El pas pel Sona 9 ha estat una experiència molt bonica, tant a nivell personal com pel grup. Estem molt agraïts a tota la gent que ens ha fet costat i tot el públic que ens ha pogut venir a veure als concerts.

E.M.: Hi ha hagut moltes emocions i no serem capaços de pair-les encara, i tot i que si que em guanyat alguna cosa, el premi Joventut, en el fons no em guanyat res. Guanyarem alguna cosa quan fem un concert i la gent vingui i s’ho passi bé, quan omplim sales, serà molt maco. Ara tot just Pulpopop comença, encara que fa molts anys que ens dediquem a la música i amb el grup ja en fa dos.

I.A.: Que hi podrem trobar en un disc vostre?

E.M.: Tenim la idea de fer un disc d’aplaudiments. Estem treballant amb Jorge Wagensberg, el director del Cosmocaixa, i amb l’Eduard Punset, en aquesta proposta que no s’ha fet mai a nivell mundial, tot i que necessita molts mitjans, ja que hem d’omplir una sala, volem omplir un Liceu, muntar un estudi ambulant, molts micròfons, … i és fer un disc només d’aplaudiments de les cançons. Les cançons no hi serien, només hi serien els aplaudiments. Els científics s’estan encarregant d’estudiar que passa quan una cançó és més ràpida, com aplaudeix la gent; com aplaudeix la gent després d’una balada; si la cançó acaba en sec; perquè aplaudeix més estona si la cançó és més llarga o al revés; o perquè les primeres files d’un teatre aplaudeixen d’una manera i les de darrera d’un altra; amb quin ritme aplaudeix la gent respecte el de la cançó; amb quina força o intensitat….; és intentar trobar un ordre en el caos d’aplaudiments. Intentarem plasmar en aquest disc que el públic és el més important.

I.A.: Quin és l’horitzó dels Pulpopop a curt – mitjà termini?

E.M.: Treballar amb constància i amb tenacitat, partint del Ter que és ultra local. L’horitzó, com deia en Dalí, vol ser universal, si ho aconseguirem…

P.B.: Si ho aconseguirem, no ho sabem, però nosaltres treballarem dur.

E.M.: Però passant-nos ho bé!

I.A.: Com us definiríeu per a la gent que no us ha vist mai?

E.M.: Pulpopop és un grup de vuit potes, en el seu format més de concert, d’escenari gran, de plaça de braus rehabilitada per a l’ocasió, on a cada pota hi ha un component: quatre són la secció de vents, i les altres quatre potes el bateria, el baix, el “Pulpo” i el Pop. Per altres ocasions tenim el Pulpopop Quartet, amb musics de gran rodatge en l’escena jazzística del principat com Manel Fortià i Marc Bòdalo. I per a ocasions més íntimes, en espais tancats i teatrals tenim Pulpopop, en un format de duet amb el “Pulpo” i el Pop, que amb els seus tentacles ho remen una mica tot, des d’un piano fins a una flauta, utilitzant els loops, les veus i els crits. L’objectiu bàsic és fer passar un bon “rato” a la gent. Ens prenem la llicència d’utilitzar aquest mot, que està mal dit, ja que ‘estona’ sembla que s’adormi, que hagi d’anar al banc a jeure. Així tot sona més festiu, que és el que volem transmetre.

TEXT i FOTO: Ignasi Arauz