ESQUIROLS XXI

1. Per què Scirus?

El nom real és SCIURUS, que vol dir esquirol en llatí (la C sona com una K). De fet, el nom científic d’aquest animaló és SCIURUS VULGARIS. Buscàvem un nom que referenciés els Esquirols, que tingués algun sentit i una relació directa amb el que volíem fer. Així va sorgir Sciurus com a nom del grup, i ESQUIROLS XXI com a nom de l’espectacle.

2. D’on sorgeix la idea dels Esquirols del segle XXI?

Lo del “segle” és una etiqueta que ens va posar un presentador de Tv3, probablement influenciat per un programa que es fèia aleshores a TV3 de “La Trinca del segle XXI”. El nom de l’espectacle és “ESQUIROLS XXI”, a seques. La idea sorgeix com a resposta al “no retorn” del grup als escenaris. Cap a l’any 2006, el col.lectiu l’ateneu.org va engengar una campanya perquè el grup tornés als escenaris i perquè la seva obra fos reeditada. Picap va reeditar la seva obra (avui novament disponible a través de la seva web: picap.com), però ells van deixar ben clar que NO tornarien als escenaris. Davant d’això, i davant les ganes que hi havia de tornar a sentir la seva música en viu, un grup de gent de Vallirana -músics admiradors d’Esquirols- va decidir engegar aquest projecte, a mode d’homenatge i per recuperar les seves cançons i reivindicar el seu llegat.

3. Dotze músics de diferents generacions i punts geogràfics. Com us trobeu i us endinseu al projecte?

Som 15, no 12. El nucli central del grup és de Vallirana i de poblacions del Baix Llobregat en general. La resta de músics són amics o coneguts directes dels músics del nucli inicial de Vallirana. Es proposen assajos els dissabtes al matí que es comencen a desenvolupar el primer semester de l’any 2009.

4. Com heu viscut al llarg de les vostres vides les cançons d’Esquirols?

Cadascú de forma diferent, però coincidim en el fet que el missatge que porten és un missatge perenne i vàlid encara avui. La majoria de les cançons, seràn vàlides tota la vida, i això és el que permet que gent de diferents generacions se les pugui fer seves.

5. 20 de novembre, espectacle al CAT. Pura coincidència amb l’emblemàtica data?

De coincidència cap ni una. Els que van assistir a l’espectacle ja van saber el per què 😉

“Tota la banda tenim moltes ganes de treballar”

Fa uns dies vam entrevistar al cantant del grup Samitier que acaben de treure el disc ‘Missatges de l’aigua’ (Nómada 57, 2010). Un primer treball on ens demostren que es pot fer pop amb molta elegància i sense caure en la trampa d’una superproducció. L’Adrià González ens va desvetllar alguns dels secrets del disc. Samitier, no només és ell, son quatre persones al grup, i tal com ens va dir, amb moltes ganes de treballar i fer-se un lloc en el móns de la música.

 

Ignasi Arauz (I.A.) ( El Demà.cat) : Perquè Samitier, pel jugador o pel poble?

Adrià González (A.G.) : Per les dues coses i per cap a l’hora, perquè el jugador ens recordava uns anys 20, uns anys 30, uns moments bastant heroics i amb molta elegància. I a la vegada, gran part de la meva família provenen de l’alt Aragó i anant en cotxe, vaig trobar-me amb aquest poble, que està mig abandonat, i fins i tot et diria que  hi ha alguna llegenda negra. A part de les tres síl·labes i del joc sonor. Per a nosaltres és bastant evocador.

I.A.: Tots els missatges que transmeteu en el disc són clars com l’aigua? O tenen un rerefons amagat?

A.G. : La idea de la unitat cançó, cada una té un missatge, una textura, una manera de dir les coses o una sensació pròpies. Dintre d’aquestes sensacions ens valem de metàfores, de tot el que tinguem a mà. En cada una, pot haver-hi coses contradictòries, temes que no estan clars, però d’alguna manera a favor de la cançó, ens ajuden a construir-la. Ens explica les contrarietats que té la vida.

I.A.: Quins són aquests missatges? De què ens parlen?

A.G.: En aquest disc parlem del descobriment personal, de l’autoafirmació, reivindicar-se amb un món en que tenim pressions cap a totes bandes, a on sembla que la ètica sigui la última de les coses. Són missatges d’optimisme i de reivindicació personal.

I.A.: Amb “Porter-davanter” que ens voleu explicar? En quina posició jugaríeu vosaltres?

A.G.: És una paràbola del la posició que té cadascú en la vida. Dir que has d’anar a per totes, que t’has de saber imposar i a l’hora has de saber defensar-te, des del punt de vista d’integritat i del que representes. És una posició en la que ens veuríem bastant representats, aquella imatge de petits, del camp, que no hi ha suficients jugadors i algú ha d’ocupar aquesta posició tan curiosa. És la re-lectura de tota la infància.

I.A.: Al final de la cançó ens dius: “Tenim la còpia de les claus”.

A.G.: Vindria a dir que ja sabem cap a on està el camí per a no patir tant, per a poder desenvolupar-nos nosaltres mateixos. M’han arribat a dir si és que tenim les còpies de les claus del patí de l’escola! No va per aquí. Tot i que parla una mica de tot això, és una metàfora de tenir el comandament de la teva vida.

I.A.: Què ens expliques del teu doble?

A.G.: Aquesta cançó és de les que més m’agraden, i que explica les situacions en les que a vegades ens trobem, o que jo m’hi trobo. Has de fer coses que ja es pressuposen com les faràs, ja que les fas d’una certa maner manera i saps que les has de fer per a que les coses rutllin, encara que en aquell moment tu no en tinguis ganes. “El meu doble” són les vegades que has de fer coses, com tota la vida, que no estàs del tot d’acord.

I.A.: Sou crítics en certes ocasions, però esteu segurs que són “9 de cada 10″ els que estan preparats per a la vida?

A.G.: Ni de conya, això era una manera d’introduir la cançó, fins i tot semblava un lema publicitari: “9 de cada 10 no se que, utilitzen el que sigui”. Va ser un intent de fer una cançó política amb tots els ets i uts, però va acabar essent una mica difusa i dispersa, però ja amb una entitat pròpia. És una cançó crítica que parla de les actituds de molta gent i va molt lligada a la pregunta anterior, la del “Soc el meu doble”, però en aquest cas, des de fora, mirant a al societat i a la gent en general.

I.A.: “Les coses van canviant, és llei de vida”, a vosaltres us han canviat molt des de que heu tret aquest primer disc?

A.G.: La frase fa referència a estar preparat i a entendre que la vida és mutable, i que a vegades creus que has de tenir una lleialtat amb tu mateix, però veus que estàs equivocat. Des del disc, a part que tots tenim una llarga trajectòria musical i tots hem fet altres coses, de moment no ens ha canviat gaire la vida. El que si que hem fet amb el disc, és plasmar els moments en que ara estàvem.

I.A.: El canvi de passar d’una imatge molt més industrial a una imatge més clàssica, és que volíeu fer-ho tot de forma més elegant?

A.G.: Seguíem una mica la idea de les línies rectes, de l’arquitectura, que és el que ens lliga amb l’anterior. En aquest cas, quan vam veure que teniem unes idees on hi havia violins i molta orquestració, vam pensar que seria bo passar cap a alguna cosa més barroca i més lluminosa.

I.A.: La vostra música és molt clara, plena de llum i de petits detalls que la fan molt humil. Ja teníeu aquesta idea a l’hora de començar a treballar en el disc?

A.G.: Quan estàs a la teva habitació i treus els acords, no saps cap a on creixerà la cançó. La cançó té molts estadis, l’altre és portar-la al local d’assaig i veure que és el que cadascú aporta, veure com cadascú fa créixer la llavor. La premissa amb la que anàvem a l’estudi era donar la oportunitat a les cançons que, si necessitaven o vèiem que era una via possible de fer-les créixer, no tallar-nos. Quan vam veure que això funcionava, que la fórmula lligava, segurament influits per grups molt anglesos com els Hidden Cameras o els Fanfarlo, vam trobar la possibilitat d’utilitzar l’orquestració i vam tirar pel dret. En alguns concerts que vindran en la gira del 2011, ja ens acompanyaran a l’escenari violí i viola, per a donar una mica més de potència a les cançons.

I.A.: La col·laboració d’Òscar Dalmau com va sorgir?

A.G.: Necessitàvem una veu molt greu en alguna cançó per tal que fes un efecte de psicofonia, una veu d’autoritat i que ens parlés des de l’experiència. El baixista, el Raül, el coneixia i li va preguntar, i a la mateixa tarda el teniem allà. També hi ha psicofonies posades al revés fetes per ell també, que si s’edités en vinil es podrien sentir.

I.A.: Tu dius que “les pors corren per la sang“, realment teniu por de la reacció de la gent, por de la situació de la música actualment?

A.G.: Amb la música mai hem tingut por, si tenim confiança en el que fem, anem treballant i fent concerts, sabem que les coses van arribant, no tenim una pressa excessiva. A vegades quan comença a sonar el disc, tothom vol que vagi bé, i tens una mena de neguit, però que no ens treu la son. I de la situació de la música, al contrari, estem veient que cada cop hi ha més grups, més qualitat, que el públic està més receptiu, i és una situació immillorable per l’escena en català.

I.A.: Dius en una cançó: “He descobert a partir d’un indici el que sóc i el que no“. Que sou Samitier?

A.G.: A vegades jo m’ho plantejo, preguntant-me que què intentes amb la música, què és el que busques, que t’escoltin, expressar-te, èxit, què és el que vols… A vegades és un mix de moltes coses, però amb el que coincidim tota la banda són les ganes de treballar, som molt amants de la música i el que ens agrada és tocar i estar orgullosos de gravar coses que ens agradin. Som músics que volem fer cançons i deixar empremta, aportant el nostre punt de vista. M’agrada molt veure que estàs fent alguna cosa que tot just està començant.

I.A.: Algú que no us coneix, què pot trobar en el disc i en un directe vostre?

A.G.: En el disc tenim dotze cançons posades en un ordre que nosaltres creiem que explica tota una història, que es poden escoltar individualment o totes com si fos una novel·la. El directe és on hi ha la cançó més crua, on es nota si de veritat aquell grup s’aguanta. En aquest cas trobareu un grup de pop, amb la potència del rock i amb ganes de que la gent gaudeixi, que és el que ens agrada a nosaltres quan escoltem música en directe.

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Internet

 

“Si em truquen no dic que no!”

Una petita entrevista que li vam fer al Josep Thió per saber una mica més dels seus projectes actualment.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Que et consideres poeta o músic?

Josep Thió (J.T.) : Vaig ser primer músic, això de la poesia va venir molt més tard.

I.A. : Estàs treballant en un nou disc? Per quan en tindrem un?

J.T.: No, ara estic estudiant a la universitat i no em deixa temps lliure, potser quan hagi acabat els estudis faré un disc nou.

I.A.: A on has deixat el rock que feies anys enrere? El fet de fer un pop relaxat, ple de detalls, ve donat pel pas del temps?

J.T.: Jo no he sigut mai massa rockero, o almenys sempre m’he desenvolupat millor al pop, amb el temps canvia el ritme i les emocions que fan sortir la música són diferents.

I.A.: A què és deguda l’absència de concerts teus?

J.T.: Ara ja ho saps, una pausa professional, de fet no en pensava fer cap. Tot i això, si em truquen no dic que no.

I.A.: I una pregunta que segur que t’han fet varis cops: Per quan un concert de Sopa de Cabra?

J.T.: Doncs no ho sé, alguna vegada n’hem parlat però no hem concretat mai res, però tampoc ho descartem.

TEXT i FOTO: Ignasi Arauz

“Començarem a guanyar quan omplim sales”

Aquesta és la segona entrevista dels grups premiats al Sona 9 de l’edició del 2010.

Els Pulpopop ens van demostrar com afecta la tramuntana a les ribes del Ter, i és que són un grup de Ter en Ter, de la Cellera i de Sarrià de Ter. Van aconseguir arribar a la final i endur-se el segon premi del concurs, el premi Joventut. Una proposta molt original, atrevida i que amaga moltes coses darrera d’un “Pulpo” i d’un Pop.  Tot és deixar-se endur i descobrir qui són i cap a on ens porten!

Ignasi Arauz (I.A.): Qui és el “Pulpo” i qui el Pop? D’on surt aquest nom?

Pau Boïgues (“Pop”) (P.B.) : Doncs l’Edgar és el “Pulpo” i en Pau és el Pop. El nom surt d’una anècdota, ja que un dia estàvem tocant a Fornells amb un trio de jazz, i l’Edgar, com que és molt inventor i sempre treu sons nous, va voler treure un so nou de la bateria i va connectar uns tubs al tomb i al goliat, i mentre bufava i picava, feia un efecte de glissando. I clar, tenim una foto d’això, dels tubs, i semblava més un “pulpo” que no pas l’Edgar, i la gent va començar a dir-li així.

Edgar Massegú (“Pulpo“) (E.M.) : Val a dir, que l’anècdota no va funcionar del tot ja que això funcionava amb membranes de pell perquè son més sensibles a que es puguin inflar i desinflar, i aquell dia com estaven fetes malbé, les vaig canviar per unes de plàstic però no va funcionar. L’espectacle visual hi era, però l’espectacle sonor era més aviat patètic. Llavors al Pau com li agrada l’estil de música pop, vam ajuntar-ho i d’aquí va sorgir el Pulpopop, un joc de paraules, aquesta diglòssia, aquest bilingüisme, ja dóna pista del que passa en les lletres del grup, que hi ha tot aquest món juganer amb les paraules. I també fa referència a l’estil, tot i que ens han dit coses molt diferents. A més, tal i com ell diu que jo sóc el “Pulpo” i ell el Pop, però hi ha nits que es gira la truita i la cosa es torna calamar.

I.A.: Què us va dur a fer música?

P.B.: És una pregunta que no ens havien fet mai, és complicat de contestar.

E.M.: Doncs diria que és una cosa causal i alhora casual, que coincideix amb els gens que tens a dins que es desperten quan neixes i ballen una sardana.

I.A.: L’estil propi que heu creat té referents en alguns grups? Quins?

E.M.: Tot el que sona ens influència.

P.B.: Tot el que ens envolta, exacte.

I.A.: El fet que sigueu de Girona fa que estigueu tocats per la tramuntana?

E.M.: Això té una explicació molt ferma, fins i tot científica. El Pau està ben bé al peu del Puigdefrou, que és la muntanya de la Cellera de Ter, de la Selva, que a dalt hi ha un vent que  només hi és allà, el Coll de grilles, i aquest vent el fan servir per a fer parapent, és perillós segons com gira, i fa que els àtoms i les neurones que volten pel cervell estiguin més moguts. Llavors a Sarrià de Ter tenim la Pedrera d’en Robau, que és una muntanya que separa Sarrià de l’Empordà, i com que l’estan foradant, se l’estan menjant per la pedrera, casi la muntanya ja no hi és. Per això, cada dia, s’escola més la tramuntana cap al poble. Josep Pla ja ho afirmava, que es una cosa científica, i està comprovat que les neurones es desperten més. Degut a aquesta geografia d’on som estem tocats pel Coll de grilles i la Tramuntana.

I.A.: De què ens parlen les vostres cançons?

E.M.: La realitat supera la ficció, i parlen de la realitat. A vegades no expliquem del tot la realitat, si no dirien: “deu ni do quin parell!”. Creiem que son molt quotidianes, però com que juguem amb les paraules semblem qui sap què. Per exemple quan diem: “en les forces de la memòria, oblidat d’opinar si ets viu“, aquí darrera hi ha moltes coses amagades, tot el que està passant amb les forces del passat. O quan diem en una cançó: “no podràs si jeus al tron desfer el meu son que dorm a l’entresòl“; és un joc de paraules que està dient que el poder no pot amb la llibertat d’un que jeu a l’entresòl, d’una persona qualsevol. Si grates creiem que hi ha substància, encara que s’ha de deixar obert el significat a la gent. Per exemple el “Cuit, ben cuit”, no és cap apologia a consumir drogues ni molt menys, en canvi, una nit de festa a Girona, ens vam trobar que molts col·legues que anaven cuits d’aquestes substàncies ens cantaven eufòricament la cançó. I nosaltres no sabíem com reaccionar, ja que no és una apologia de les drogues, però has d’estar preparat a qualsevol cosa, obert a tot.

I.A.: Com valoreu el vostre pas pel Sona 9?

P.B.: El pas pel Sona 9 ha estat una experiència molt bonica, tant a nivell personal com pel grup. Estem molt agraïts a tota la gent que ens ha fet costat i tot el públic que ens ha pogut venir a veure als concerts.

E.M.: Hi ha hagut moltes emocions i no serem capaços de pair-les encara, i tot i que si que em guanyat alguna cosa, el premi Joventut, en el fons no em guanyat res. Guanyarem alguna cosa quan fem un concert i la gent vingui i s’ho passi bé, quan omplim sales, serà molt maco. Ara tot just Pulpopop comença, encara que fa molts anys que ens dediquem a la música i amb el grup ja en fa dos.

I.A.: Que hi podrem trobar en un disc vostre?

E.M.: Tenim la idea de fer un disc d’aplaudiments. Estem treballant amb Jorge Wagensberg, el director del Cosmocaixa, i amb l’Eduard Punset, en aquesta proposta que no s’ha fet mai a nivell mundial, tot i que necessita molts mitjans, ja que hem d’omplir una sala, volem omplir un Liceu, muntar un estudi ambulant, molts micròfons, … i és fer un disc només d’aplaudiments de les cançons. Les cançons no hi serien, només hi serien els aplaudiments. Els científics s’estan encarregant d’estudiar que passa quan una cançó és més ràpida, com aplaudeix la gent; com aplaudeix la gent després d’una balada; si la cançó acaba en sec; perquè aplaudeix més estona si la cançó és més llarga o al revés; o perquè les primeres files d’un teatre aplaudeixen d’una manera i les de darrera d’un altra; amb quin ritme aplaudeix la gent respecte el de la cançó; amb quina força o intensitat….; és intentar trobar un ordre en el caos d’aplaudiments. Intentarem plasmar en aquest disc que el públic és el més important.

I.A.: Quin és l’horitzó dels Pulpopop a curt – mitjà termini?

E.M.: Treballar amb constància i amb tenacitat, partint del Ter que és ultra local. L’horitzó, com deia en Dalí, vol ser universal, si ho aconseguirem…

P.B.: Si ho aconseguirem, no ho sabem, però nosaltres treballarem dur.

E.M.: Però passant-nos ho bé!

I.A.: Com us definiríeu per a la gent que no us ha vist mai?

E.M.: Pulpopop és un grup de vuit potes, en el seu format més de concert, d’escenari gran, de plaça de braus rehabilitada per a l’ocasió, on a cada pota hi ha un component: quatre són la secció de vents, i les altres quatre potes el bateria, el baix, el “Pulpo” i el Pop. Per altres ocasions tenim el Pulpopop Quartet, amb musics de gran rodatge en l’escena jazzística del principat com Manel Fortià i Marc Bòdalo. I per a ocasions més íntimes, en espais tancats i teatrals tenim Pulpopop, en un format de duet amb el “Pulpo” i el Pop, que amb els seus tentacles ho remen una mica tot, des d’un piano fins a una flauta, utilitzant els loops, les veus i els crits. L’objectiu bàsic és fer passar un bon “rato” a la gent. Ens prenem la llicència d’utilitzar aquest mot, que està mal dit, ja que ‘estona’ sembla que s’adormi, que hagi d’anar al banc a jeure. Així tot sona més festiu, que és el que volem transmetre.

TEXT i FOTO: Ignasi Arauz

 

Un cafè amb els 4t 1a

Un dels grups que apunta fort dins del panorama de la música feta en català, els 4t 1a, ens concedeix una entrevista. Amb el seu primer disc sota el braç, ‘El món en un cafè’ (Satélite k, 2010), el grup de Barcelona ens explica algun dels secrets del disc, i aprofiten per a opinar sobre com veuen ells la situació musical.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Què us va conduir a començar en el món de la música?

Lluís de Nadal (Ll.N.) : Nosaltres de fet havíem tocat en altres grups, de música més ballable. Després vam decidir provar de fer alguna cosa en català en un rotllo més tranquil.

Pere Jou (P.J.) : Així com havia estat amb les altres bandes de rebentar-ho tot, en aquest cas ens va sortir de dins les ganes de fer alguna cosa més tranquil·la. El fet de voler continuar va ser fruit d’una pulsió interna, ja que teniem ganes de fer-ho, som amics que toquem junts i teniem ganes d’expressar-nos amb la nostra pròpia llengua, amb la que parlem.

Aleix Perdigó (A.P.) : Tornant a l’arrel de la pregunta, crec que tots vàrem estudiar música de nens, vàrem fer música ja que els pares volien. Una obligació que et pot venir de gust o no, i que després a l’institut et porta a tocar per la teva compta en una banda. Així és com vam començar en el món de la música.

Ll.N. : Aquesta ja no seria la banda d’institut.

P.J. : És la que està feta amb més tranquil·litat, amb menys intencions de transcendència.

I.A. : El vostre inici com a grup està marcat en menjadors de cases, aquesta idea com va sorgir?

P.J. : Va sorgir d’una manera molt natural, de la necessitat de no poder, i no voler, pagar locals d’assaig, i assajar a casa. Vam veure que sonava molt bé, i un ‘colega’ ens va dir que perquè no tocàvem al saló de casa seva, i convidaven els amics i així fèiem una festeta. Això ens va dur a tocar a cases d’amics i fins i tot, a cases de gent que no coneixíem de res.

Ll.N.: A un periodista li va agradar i ens va fer sonar a la ràdio, i gràcies a això, gent que no ens coneixia de res va demanar si podíem tocar a casa seva. En principi només era tocar a casa d’aquest amic, per a compartit una mica el que fèiem, i mica en mica va anar creixent.

I.A.: D’aquí és on trobem l’origen i el significat del vostre nom?

P.J.: L’origen del nom del grup no te res a veure, i és una anècdota graciosa. La sonoritat de certes paraules ens agradaven, i ens van dur a fer que el nom de Quart Primera ens sonés bé. Va sortit a l’inici del grup, quan començàvem a tocar, tot agafant una mena de sentit i coherència amb el que fèiem.

A.P.: Nosaltres a vegades diem que amb aquest grup, hi ha coses que han anat quadrant, i aquesta és una de les que ho ha fet a posteriori. I sembla que sigui com tu ho has dit, el fet previ a tocar en menjadors de cases. Les coincidències és com si fossin una cosa mística.

Ll.N.: El que buscàvem era un nom que no donés connotacions, que quan s’escoltés, la gent no digués que fem punk, que som anti-sistema.

A.P.: Un nom que fos diferent, sorprenent, que no portés a pensar en una imatge que la gent ja tingués. Després de molt de temps sense nom, finalment va sortir.

I.A.: Jugant amb la idea de pisos, en el vostre disc veiem imatges íntimes de cases diferents, podríeu explicar una mica aquest disseny?

P.J.: Aquesta idea va sorgir parlant amb el dissenyador, amb en Rafa Roses, i vam acabar arribant a la conclusió que seria interessant que tot l’imaginari que hi hagués en el disc, fos tot al voltant de la quotidianitat i dels espais íntims. Com havíem tocat en salons, volíem que tot girés al voltant d’aquests espais propis, que un els significa, un li investeix uns significats i unes intencions ja que és a on passes gran part de la teva vida, i per a tu és molt important aquell espai. Així va sorgir la idea de demanar-ho a la gent i que ens enviessin fotografies dels seus espais.

Ll.N.: El que ens va sorprendre molt és la qualitat de les fotografies, no ens esperàvem que la gent, per una banda tinguessin aquests racons tan especials, i després que fotografiessin tan bé. El llibret del disc en si funciona bastant bé com a llibre de fotografies.

A.P.: A més són fotos bastant concretes ja que són detalls sobre coses quotidianes, i tothom ha entès molt bé la idea, el fet de parlar de coses domèstiques, poc fotografiades.

I.A.: Les cançons esdevenen petites històries de gent, trobem un doctor jubilat, un noi que espera una noia, una història de desamor amagada rere un piròman, amor i desamor, … Amb que us heu inspirat?

P.J.: Suposo que amb nosaltres mateixos principalment. Per a no semblar un monstre, li poses un altre nom en aquest jo, i el fas passar per una altra persona, abans de que la gent et consideri un bipolar o un piròman.

A.P.: De totes les històries sempre s’agafa l’experiència pròpia. No sempre parlem de coses quotidianes, hi ha lletres que són de caire més psicoanalític, algunes que són de ficció i que tenen un punt de surrealisme. Fins i tot alguna que sembla més costumista, té un punt de realisme màgic. En el disc hi ha diferents colors i hem tocat el costumisme com d’altres temàtiques.

I.A. : Són gent que veieu des de la vostra finestra d’aquest 4t 1a? De cara a l’interior o de cara a l’exterior?

P.J.: És bidireccional, si 4t 1a són els nostre ulls, és la doble mirada, mirada interior – mirada exterior. Moltes vegades comprens a l’altre miran-te a tu, si  mires a l’altre i reconeixes alguna cosa teva en aquella persona. No saps mai en quina direcció es troba en cada moment.

I.A. : En el disc només hi ha una història que té un principi i un final, una continuïtat. El Capità Poc qui és?

P.J.: Això és el que deia l’Aleix abans, és un d’aquells personatges que són ficcions màgiques, històries surrealistes. Jo sempre he pensat que és un personatge de dibuixos animats, i es que els dibuixos animats molen molt ja que pots fer el que et roti. Et pots passar les lleis de la gravetat i de la realitat ‘pel forro‘ i no passa absolutament res i és tot versemblant. El capità poc està englobat una mica en aquest espai, un tio que està fastiguejat del món, i que en el món real seria alcohòlic, i decideix immolar-se. En la segona part esta tan avorrit en el cel, on no li deixen fer unes copes, i decideix tornar a la terra per a trobar-se amb la seva dona.

I.A.: Doctor o senyor? Cal mantenir el reconeixement a la gent gran?

P.J.: El que passa és que la societat ens força a identificar-nos tant amb la professió que fem, que quan ens jubilem, sentim una espècie de buit de que ja no som ningú. La idea era dir que sí segueixes sent algú, però ara és ell qui decideix si vol continuar sent el doctor o un senyor anònim.

A.P.: En aquest cas és bastant proper. Lo del doctor ens va bé per a il·lustrar això, ja que a ells ja no se’ls hi diu senyors quan són doctors, i en realitat tothom hauria de poder mantenir el seu càrrec, el seu llegat professional.

Ll.N.: Lamentablement, en la societat que vivim se’ns valora pel que tenim o per la posició que ocupem i no pel que som. Això és el que intentem reivindicar amb la cançó.

I.A.: Hi ha molts Jordis de segona mà, com si fossin un segon plat. Us sentiu identificats?

Ll.N.: Jo crec que cadascú de nosaltres s’hi sent identificat, des de qualsevol 4t 1a ho pots veure. Tothom ha viscut un plantón en la seva vida, però en aquest cas està portat fins a l’extrem del patetisme i del looser. Aquesta cançó és una escena molt descrita, però on tothom s’hi pot sentir identificat.

I.A.: Dieu que proveu d’entendre el món en un cafè, fingint llegir un diari com si res. Feu una petita visió a la situació actual en que ens trobem, no us heu plantejat fer cançons cap a aquesta vesant?

P.J.: Sí, de fet és que si. Aquesta juntament amb la cançó “100 anys” que són les que vam fer més tard, són les que tenen un component més de crítica social. Hi ha un interès en fer-ne, però sense fer cançó de protesta ja que no és la nostra tessitura, ja que des del lloc on estem hi ha coses que podríem dir i que a la gent li semblarien interessants.

I.A.: Seguint amb aquestes noticies dels diaris, com veieu el panorama actual de la música feta en català?

A.P.: Crec que és evident que hi ha una nova fornada de grups. Tinc la imatge, i crec que més o menys tots, que els pioners van ser Antònia Font, fent un estil més desenfadat, més vinculat a una música més internacional. Es van atrevir a sortir de la onada del rock català. Després tota aquesta filosofia s’ha anat cristal·litzant i ha donat grups com els Manel, Mishima, els Amics de les Arts, i moltes més bandes que estan sortint. Així ara podríem dir que tenim una llibertat musical més ampla.

Ll.N.: Ara la llengua catalana s’utilitza en la música com a vehicle per a expressar el que ens passa per dins. El públic, crec que ho percep així, i ja no va als concerts a reivindicar la nació catalana, va a escoltar música cantada en català igual que podria fer-ho si fos en anglès. Ara la gent valora la música per la música, el que si que passa és que els hi és molt més proper ja que entenen totes les lletres.

A.P.: Aquest cop ens ho vam plantejar de forma molt natural, ja que teníem grups que cantàvem en anglès, i quan vam decidir fer el grup, ens vam plantejar perquè no ho fèiem en català, ja que entre nosaltres i els amics parlem en català. A més intentem fer les lletres igual que parlem, si t’hi fixes hi ha algun barbarisme, nosaltres som de Barcelona i parlem així el dia a dia, i per això volíem que així sortís.

I.A.: Quines són les vostres cançons preferides del disc?

P.J.: A mi sincerament, seria com a un pare preguntar-li quin és el seu fill preferit. Jo no em puc pronunciar. Jo a cada una li veig el seu què, i la seva vellesa.

Ll.N.: Cada cançó té el seu moment, és difícil dir si una t’agrada o no. Poder hi ha alguna cançó que no t’entra gens bé, però que un moment determinat et ve de gust escoltar-la. Crec que totes les cançons tenen el seu moment per a agradar.

A.P.: És el que diu en Pere, que les estimem molt a totes i no volem destacar l’una per l’altra. És com si tens 13 fills, si que saps que un és una mica més espavilat que l’altre, però te l’estimes igual. És la gent qui ha de dir això, nosaltres ja hem fet el que havíem de fer.

I.A.: Parleu d’històries quotidianes amb un llenguatge actual, trobeu paral·lelismes amb formacions com Els Amics de les Arts o Manel?

P.J.: En el sentit del que es diu casolanisme sí, però és el que dèiem abans, aquí ningú està inventant la sopa d’all, tots estan parlant de situacions quotidianes, però fa anys Els Pets i Gossos ja ho feien. D’alguna manera la cançó pop, que és més de trobador, de persona que va pels pobles explicant historietes, però en aquest cas, de coses que a la gent li importen en el seu dia a dia, més pròximes. El pop, en la seva naturalesa de naixement, ja porta aquesta naturalesa del trobador.

A.P.: Anant al pop antic: “Baixant de la font del gat, una noia, una noia, baixant de la Font del gat, una noia i un soldat“; típica cançó tradicional català, en el seu moment deuria ser costumista ja que hi deuria haver una noia i un soldat, i algú en va fer la cançó. Totes les bandes  tenen cançons així, i a nosaltres ens ha agafat ara que és com la nova tendència. Per exemple, els Antònia Font si que fan cançons molt surrealistes, però per altra banda també tenen la part molt costumista, com “el termo espatllat”.

P.J.: Jo sóc molt fan de’n Roger Mas, de’n Jaume Sisa, i nosaltres també tenim punts de surrealisme en les nostres lletres. Ni la meitat de les cançons arriba a ser una història narrativa, la resta són de caire més introspectiu, més surrealista. El que passa, que el títol del disc i del grup, van en una direcció.

A.P.: No estem obsessionats en fer lletres on es reflecteixi només el nostre entorn proper, crec que el Pere, que és qui les escriu, fa lletres del que vol i utilitza tot el ventall de possibilitats.

I.A.: Vosaltres descriviu la realitat d’una forma més crua, a diferència de la ironia que tenen els Amics de les Arts. Hi esteu d’acord?

Ll.N.: Jo hi estic d’acord, no busquem la ironia, més enllà de la que té ja la vida pròpia.

P.J.: No m’ho havia plantejat mai, la perspectiva  que un té de les coses és difícil analitzar-la des d’un mateix, un narra com narra i com veu la vida. Jo he pensat que son cançons tirant cap a melancòliques, tirant cap a la nostàlgia de certes coses. La ironia no està dins del sac, no som gaire ‘guasons‘ en aquest sentit.

I.A.: M’agradaria que us definisiu, què és 4t 1a, que podem descobrir en aquest disc, i que podrem trobar en els vostres directes?

P.J.: 4t 1a és una banda que fa pop, que intenta fer-ho de la millor manera possible, som  conscients que no inventem la pólvora, però ho fem de la manera més personal possible. Es trobaran un disc que respira i que està molt viu, i en els directes la defensa d’aquestes cançons i fer-les més vives que mai, de forma molt propera.

A.P.: Ens agrada molt cuidar els detalls, les coses petites, i suposo que això ens ve de tocar en les cases, que la gent es senti partícip del concert, que pugui veure el detall. En el disc també ho hem volgut tenir, al teclista quan tocava el piano li grinyolava la cadira, i aquest grinyol el volíem, i tenia dret a estar al dic, ja que no havíem de canviar la cadira. Hi ha una tendència estètica cap això, cap a les coses que a vegades s’han deixat de banda, coses casuals o fruits de l’error.

P.J.: La perfecció és impossible, anem a treure-li el màxim profit a la impuresa, fer d’aquest porus una virtut.

TEXT: Ignasi Arauz

Francesc Pijuan: “Aconseguim que el català sigui la llengua comuna de tothom”

Entrevista a Francesc Pijuan, candidat d’Esquerra al Parlament de Catalunya.

1. Creu que el canvi de lider, amb en Puigcercós, ha afectat a ERC, o bé ha estat el tripartit?

Evidentment tot canvi de lideratge afecta a qualsevol organització, aquest cas no ha estat una excepció, amb tot, una vegada s’ha clarificat la situació, ERC està més unida que mai amb una direccio forta. També resulta evident que la decisió de formar un Govern de Catalunya amb el PSC i IC-EUiA era dificil d’entendre per molta gent i això també ha suposat un gran desgast, però un cop passada la legislatura i analitzant els resultats, no hi ha cap dubte que era una decisió valenta i molt encertada perquè ha suposat un gran avenç pel País tant des del punt de vista social com nacional i no tinc cap dubte que si no hagués estat per Esquerra Republicana, Catalunya hauria anat enrrera.

2. Quan serà el referèndum oficial i què guanyarà?

Amb la legislació actual no pot haver-hi un referèndum oficial, ja que l’última paraula sempre la tindrà el Govern de l’Estat espanyol i com ja sabem, el seu concepte de la democràcia és molt limitat. Això vol dir que si volem fer un referèndum ens haurem de saltar les normes vigents. ERC està preparada i disposada a fer-ho però no pot fer-ho sola, d’aquí que la condició més important que posarà a qui vulgui pactar per formar Govern serà la convocatòria del referèndum i per això és important que tinguem el màxim recolçament, per poder ser decisius i així arrossegar a les altres forces polítiques que donin la paraula al poble de Catalunya perquè pugui decidir el seu futur. En referència a què guanyara, crec que en primer lloc qui guanyara serà el poble de Catalunya que podrà donar el seu parer en un tema tant trascendental com és si vol ser un nou Estat d’Europa. Pel que fa al meu desig i tenint en compte les últimes estadísques serioses que s’han fet, sembla ser que hi hauria una majoria clara en favor de tenir un estat propi.

3. Per què pensa que el PP es manté malgrat tot (portar l’Estatut al tribunal…)?

El vot del PP és molt fidel i constant, això fa que sempre tregui uns resultats molt semblants que corresponen a aquelles persones que vivint entre nosaltres no han sabut i/o no han volgut mai integrar-se i formar un sol poble, sense adonar-se que amb aquesta actitud surten perjudicats ells i les seves famílies, perquè el seu futur i el benestar dels seus fill està intimament lligat a la prosperitat de Catalunya.

4. Com veu el futur legal del catalè després de tots els atacs a les lleis que en regulen la normalització?

El futur legal del català hauria de ser molt positiu, perquè una part important de la molta feina que ha fet ERC durant aquest mandat ha consistit en promulgar una sèrie de lleis (al cinema, a la universitat, per la immigracio, al comerç, …) que l’haurien de fer més fort que mai. Ara tot això dependrà de la fermesa del nou Govern de la Generalitat perquè no es deixi intimidar per l’Estat Espanyol ni per les demandes que ja estan presentant i que presentaran tant el PP com Ciutadans. Per això torno a insistir en que cal que Esquerra Republicana de Catalunya sigui forta per tal que el Govern de la Generalitat no s’arronsi enfront de l’ofensiva espanyolista i aconseguim que el català sigui la llengua comuna de tots els ciutadans dels Països Catalans.

“Sortim a l’escenari, disfrutem i quan ens avorrim, marxem”

Amb aquesta entrevista als barcelonins Bläue encetem el seguit d’entrevistes als grups premiats en el concurs de maquetes Sona9 d’aquest any.

Van arribar a la final del Sona 9 2010 amb una proposta innovadora i visualment espectacular, això però no va ser suficient per convèncer al jurat del concurs. De totes maneres, ells no ès donen per vençuts i creuen, amb fermesa, que la seva música té un lloc dins el panorama actual, i no en tenen prou amb arrelar-se a la terra, sinó que els horitzons van molt més enllà…

 

Quim Masferrer (Q.M.) (El Demà.cat) : Com i perquè decidiu fer el grup?

Bläue (B) : Els Bläue ens coneixem de petits, però el fet de crear el grup bé donat per què el nostre cantant, l’Adrià, va marxar a viure a Cadis, allà ell omplia el seu temps tocant al carrer. Uns mesos mes tard, la resta del grup el vam anar a veure, i després de parlar-ho tots junts, vam decidir tornar a Barcelona i muntar el grup.

Q.M.: Quins són els vostres referents musicals?

B: La gran sort del nostre grup és que, les cinc persones que el formem, ens agraden molts estils de música, i això fa que la riquesa musical i la font d’on bevem sigui molt àmplia.

Q.M.: Com valoreu el fet que sorgeixin, en aquest moment, tantes i variades propostes musicals?

B: En el fons es bo, el problema ve donat quan es creen tendències o còpies decadents, que no aporten res de nou, falta esperit innovador.

Q.M.: Què podeu aportar vosaltres a l’escena musical català?

B: Podem i volem aportar una música entretinguda, espectacular, a certa distància de les propostes aparegudes últimament, nosaltres volem ser lliures, que el món sigui igual, tenim ambició, som apassionats de la música, intentem reproduir les nostres emocions i que la gent participi activament.

Q.M.: Si us arribés l’oportunitat de gravar un disc, quin missatge us agradaria transmetre-hi?

B: El més important és ser nosaltres mateixos, a partir d’aquí amb el que ens sentim més còmodes és fent rock, amb totes les seves variants, pop, referències jazzístiques, electròniques…, no volem que ens pengin cap etiqueta, això ens fa posar nerviosos.

Q.M.: Podríem dir que els vostres concerts són, a més d’un espectacle musical, un espectacle visual?

B: El que intentem als concerts és que la gent balli, i es diverteixi. A la majoria de concerts la gent esta en standby, i nosaltres no anem a fer música patxanguera, hem de pensar que hi ha vida a la música, que és expressiva, la música exposa molts sentiments no és només evasió.

Q.M.: Com valoreu el pas pel concurs Sona 9?

B: Una bona experiència, la gent de la organització ha estat impecable en el tracte amb nosaltres. Pel que fa al concurs en si, esperàvem guanyar, lògicament, però la falta de coneixement i de rodatge en aquestes situacions van poder influir en l’actuació que vam fer a la sala Bikini, de totes maneres vam actuar en funció de l’escenari i de les circumstancies del moment.

Q.M.: Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini dels Bläue?

B: Tocar en directe, buscar bolos fora de Barcelona, intentar obrir-nos les portes als mercats francès, anglès… Creiem que Bläue pot funcionar a qualsevol part del món. Som un grup que no ens compliquem la vida, sortim a l’escenari, disfrutem i quan ens aburrim, marxem.

 

TEXT : Quim Masferrer

FOTO: Ignasi Arauz

 

Alfons López-Tena: “Volem aconseguir la independència en aquesta legislatura”

López-Tena és candidat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la Independència (SI).

1. Quan es farà el referèndum?

La independència es pot assolir no només a través d’un referèndum, sinó també mitjançant una declaració del Parlament. Habitualment, si hi ha una majoria clara no cal referèndum.  Quan no n’hi ha, sí que es fa. En funció d’aquests paràmetres, s’aniria cap a un cantó o cap a l’altre.

2. Faríeu una coalició sobiranista?

Sí, nosaltres entraríem al govern en coalició per aconseguir la independència en aquesta legislatura. O bé faríem oposició al govern autonomista de torn.

3. Et veus al Parlament de Catalunya?

Sí.

4. Què intentaràs solucionar?

Intentarem aconseguir la independència, o bé farem oposició en aquest sentit.

5. Ajudareu la plataforma Barcelona Decideix?

Estem a la seva disposició, evidentment. Però les decisions les ha de prendre la pròpia organització. Sense comptar amb ells, no prendrem cap iniciativa unilateralment.

6. Després de la independència, cal que els altres països ho reconeguin?

Això és previ. Primer, cal una majoria parlamentària. Segon, cal organitzar el govern, tant amb contactes internacionals com amb la creació d’un moviment social. En darrer terme, es fa la declaració d’independència, que és el moment final.

Evidentment, sí que depenem dels altres països, però això es tracta abans.

Joan Laporta: “No em plantejo tornar-me a presentar a la Presidència del Barça”

Joan Laporta és advocat, expresident del Barça, i candidat a la Presidència de la Generalitat per Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).

Pol Cruz-Corominas: Se senten silenciats en aquesta campanya?

Joan Laporta: No, perquè tenim la força de la il·lusió, del poble. I, a més, a través d’internet, estem rebent moltíssims suports d’arreu del país. Per tant, ara ens sentim bé, forts, i seguirem treballant en aquest sentit per fer arribar el nostre missatge a tota la ciutadania.

P.C-C: De fet, fa poc temps sortia que el perfil de Solidaritat Catalana per la Independència a Facebook és el tercer de l’Estat espanyol en nombre de fans…

J.L: La veritat és que no coneixia aquesta dada però és una molt bona notícia.

P.C-C: Com encararan la campanya per tal de visualitzar-se i donar a conèixer el seu projecte?

J.L: Aquests 7 dies que queden, diàriament, anirem als mercats de Catalunya, tindrem presència a les Universitats, farem reunions sectorials amb empresaris, associacions, col·lectius, treballadors, pensionistes de les zones i comarques que anem visitant al llarg dels propers dies… I, en definitiva, ens donarem a conèixer més i millor a tots els sectors socials del país.

P.C-C: Vostè també creu que a Andalusia es paguen pocs impostos?

J.L: Nosaltres estem centrant la campanya en els interessos de Catalunya, i a favor de Catalunya. I el nostre objectiu és explicar a la ciutadania els avantatges de la independència de Catalunya. Quedar-nos enrocats al greuge i la queixa permanent no és el camí a seguir. El camí a seguir és explicar als ciutadans que si som un Estat les nostres empreses seran competitives, els nostres treballadors tindran salaris més dignes, els pensionistes rebran més ajudes… En definitiva, explicar que tots viuríem millor si Catalunya fos un Estat més que no pas enfrontar-nos amb altres territoris de l’Estat. Aquesta ha de ser, per nosaltres, una campanya a favor nostre i no en contra de ningú.

P.C-C: El darrer Racòmetre els donaven segurs un diputat a Girona i un altre a Tarragona però, en canvi, una forquilla de 0 a 2 diputats per Barcelona. Com gestionaria Solidaritat Catalana si acabessin entrant els dos diputats per Girona i Tarragona però en canvi no ho fessin vostè mateix i el senyor López Tena?

J.L: El que és important és tenir representació parlamentària el més àmplia possible. El projecte de país està per damunt de les persones que liderin aquesta proposta.

P.C-C: Vostè sempre ha dit que es presenta per ser President, però tot sembla que no tindrà aquesta majoria per ser-ho. Què faria Joan Laporta de diputat?

J.L: Doncs divulgar els avantatges que té pels ciutadans de Catalunya el fet d’esdevenir un Estat, posar en evidència que la via autonomista ens ha dut a l’empobriment econòmic, nacional i democràtic i, per altra banda, intentar evitar des del meu escó que es segueixi practicant el corporativisme polític i lluitar contra l’actitud acomodada dels polítics d’avui en dia. I, siguem els que siguem, treballarem des de Solidaritat per assolir la majoria democràtica necessària per proclamar la independència de Catalunya.

P.C-C: Suposem un escenari, d’aquí a 7 anys, en el que vostè ja no es dedica a la política. Contemplaria la possibilitat de tornar-se a presentar a la Presidència del Barça?

J.L: Això no ho tinc previst ara, tinc un repte prou important que és el de proclamar la independència de Catalunya la propera legislatura.

P.C-C: Però, en qualsevol cas, a vostè li faria il·lusió ?

J.L : Però és que ja li estic dient que en aquests moments no m’ho plantejo justament per això, perquè al llarg dels propers anys vull dedicar tots els esforços en el gran repte que és, per Catalunya i pels catalans, la construcció d’un Estat al si de la Unió Europea.

Silvestre Vilaplana: “A l’epoca medieval érem la gran nació”

Silvestre Vilaplana acaba de publicar amb Bromera “L’estany de foc”, una novel·la medieval que narra la persecució de la Bíblia en català per part de la Inquisició.

1. T’agraden els cavallers? Quins t’agraden més?

El món cavaller i els seus paràmetres és molt atractiu, pel rigor moral. Fan allò que creuen que han de fer. M’atrau el seu estil de vida.

2. Quines vides o històries has novel·lat? Per què?

Primer, vaig novel·lar la vida de Joanot Martorell, perquè creia que s’havia de rescatar. Després també la d’Anselm Turmeda, que és molt interessant perquè canvia de religió i es fa musulmà. Ara, en aquest últim, he novel·lat la persecució per part de la Inquisició de la Bíblia Valenciana. També vaig fer una novel·la juvenil sobre Arnau de Vilanova.

3. Tens una intenció didàctica?

No conscientment, però el fet de ser professor em porta a voler mostrar sempre alguna cosa.

4. Què suposa aquest llibre?

Encara que ho semble, no hi ha cap vocació de fer novel·les medievals. Simplement, va eixir perquè en tenia ganes.

5. Les teves novel·les poden arribar al cinema?

No estan pensades per fer-ho, però sí que hi ha vides que són cinematogràfiques.  De fet, en alguna ocasió n’hem parlat, concretament amb la meua novel·la juvenil “Els dimonis de Pandora”.

6. Has fet còmics?

No.

7. Ets fan del Quixot?

No especialment, tot i que m’agrada. En canvi, del Tirant lo Blanc sí, més aviat per deformació professional.

8. Com seria el Tirant actual?

Vols dir que el Tirant trobaria alguna cosa per la qual lluitar? És molt complicat.

9. On t’agradaria viure aventures?

A mi ja em va bé la vida que porte. M’agrada fer classe, escriure llibres, imaginar i transmetre accions i situacions i estar amb la meua família. Què més vull? Eixa és la millor aventura que puc tenir.

10. Quin personatge real mereix ser novel·lat?

Com a dolents n’hi ha molts. Qualsevol polític o gran empresari serien grans personatges de novel·la negra.