Feeds:
Entrades

Entrevista a Núria Jàvega, candidata al Parlament de Catalunya per Reagrupament.

1. En què s’assembla i en què es diferencia Reagrupament dels altres partits independentistes?

Suposadament, ens assemblem perquè somiem una fita comuna, que és la independència de Catalunya. La diferència és que nosaltres, a part d’això, volem una regeneració democràtica, és a dir, una pàtria, a més de lliure, justa i neta.

2. Quins són els eixos fonamentals del vostre programa?

Independència, que és un dels eixos bàsics i principals i, com hem dit, el que tenim en comú amb altres formacions.
Regeneració democràtica, que vol dir que els governants actuïn a favor del poble.
Treball, que significa recuperar l’esperit d’esforç i estalvi.

3. Quan es farà el referèndum?

Quan es faci una declaració unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya o d’alguna altra instància.

4. Qui el guanyarà i per quant?

És difícil de dir, però el que sí que és evident a hores d’ara és que això és un procés sense aturador.  A Croàcia, pe exemple, poc abans d’independitzar-se, només tenien un 20% de suport a favor del sí.

5. Faríeu una coalició per una majoria catalanista?

Si es donessin les bases sí. La condició seria no pactar amb els unionistes.

6. Qui és el vostre enemic?

No ho plantegem en aquests termes, sinó en termes d’adversaris. Els nostres adversaris són els unionistes.

7. Per què hi ha desafecció?

Fonamentalment, per la corrupció, perquè avui en dia es veu i es viu la política com una manera de lucrar-se en lloc de treballar pel bé comú. Precisament per això, lluitarem per la regeneració de la vida política.

L’u de novembre vam publicar la primera part de l’entrevista que vam fer a l’actor nordamericà Kellan Lutz, durant la 43 edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el 9 d’octubre d’enguany.

A continuació segueix la segona part de l’entrevista, que inclou les qüestions de caràcter personal que vam fer a l’actor.

Kellan Lutz, a l'acte de promoció d'Eclipse (Sitges, 9-10-2010)

Mar Santacana: Passem ara a algunes preguntes més personals. Si poguessis viatjar enrere en el temps, quin moment t’agradaria viure?

Kellan Lutz: L’època de Jesucrist (respon conveçut i sense dubtar-ho ni un segon). M’encantaria poder veure les accions que va dur a terme i també ser al Jerusalem d’aquella època. M’agradaria poder experimentar aquella època històrica i veure Jesucrist durant els sermons que recitava.

M. S.: I per què ho trobes interessant?

K. L.: Bé, perquè sóc creient. I fa molt poc he estat a Jerusalem visitant la ciutat. Vaig tornar-ne fascinat per la història, fascinat per la Bíblia. És una qüestió personal, per les meves creences. És com creure en el Pare Noel i poder anar al Pol Nord, veure com treballen els elfs… és com el somni de tots els infants!

M. S.: Així que el teu somni era ser a Jerusalem i ara ja ho has aconseguit.

K. L.: Sí, és increïble! Ara ja hi he estat i ho he vist, he vist que tot això existeix, que no és només un relat de la Bíblia. Imagina’t: com seria si poguessis transportar-te enrere en el temps, fins el moment en què tot allò va succeir? Seria fascinant, perquè en aquella època no tenien la Bíblia encara i no sabien què succeïria. I personalment, m’apassionaria viure les històries que s’expliquen a la Bíblia. Seria brutal! Imagina’t poder veure Jesucrist caminant sobre les aigües, increïble! (comenta apassionat).

M. S.: Et volia fer una pregunta sobre llibres, com ara quin llibre havies llegit darrerament o recomanaries, però ja he sentit aquest matí que la lectura no és precisament el teu passatemps. Potser podries doncs parlar sobre la Bíblia, com a llibre que et fascina?

K. L.: En realitat, ara sí que m’agrada llegir. Durant la infància i l’adolescència és cert que no m’agradava. No em puc estar mai quiet, així que això de seure davant d’un ordinador o llegir un llibre o bé fa que m’adormi o que em comenci a posar nerviós. Però ara que sóc actor, he de llegir guions constantment i cada guió és una nova història, de més o menys un centenar de pàgines. Llegir és una activitat molt creativa a nivell mental, fa que un s’imagini una gran diversitat d’escenaris i situacions.

Pel que fa a la Bíblia, és un gran llibre. És cert que no incita gaire a la lectura, ja que es tracta d’un llibre molt extens. Però ara realment gaudeixo llegint-la i les històries que relata m’apassionen. De fet ara sí que gaudeixo amb la lectura en general, puc llegir qualsevol cosa. I en el meu dia a dia conec força seguidors que llegeixen novel·les apassionants, que frisen per recomanar-les… Per tant, rebo recomanacions literàries contínuament.

M. S.: Ara sí que et puc preguntar quin és el darrer llibre que has llegit.

K. L.: I tant. El darrer llibre que he llegit és The Screwtape Letters (de l’autor de Les Cròniques de Nàrnia) i The Shak (ambdós volums, relacionats amb la religió). I ara estic llegint The Squirrell and the Chipmunk (en demana la confirmació a un amic que ha vingut amb ell des dels Estats Units, i que és a la sala d’entrevistes amb nosaltres), d’en David Sedaris; un llibre molt divertit.

(no aconsegueixo localitzar The Squirrel and the Chipmunk, sinó Squirrel Seeks Chipmunk, del mateix autor que esmenta; per tant, suposaré que el darrer llibre que està llegint és el segon…)

M. S.: Per tant ara ets un lector actiu.

K. L.: Sí, totalment. A més, saps què? Tinc un Kindle i hi tinc arxivats ben bé quaranta llibres, perquè hi ha molta gent que em recomana bons llibres per llegir. Així que constantment em trobo en estats mentals diferents. Per exemple, llegeixo amb el Kindle al gimnàs, caminant damunt de la cinta o quan sóc dalt d’un avió. Amb el Kindle puc llegir humor si em ve de gust, o alguna cosa més seriosa, com ara John Grisham, si tinc ganes de fer-ho. Parlant d’en John Grisham: vaig llegir-ne un munt de llibres a l’Àfrica. Vaig estar-hi filmant una minisèrie durant set mesos, fent un paper de membre de la marina, i amb la pila d’hores mortes que tenia vaig llegir les novel·les d’en John Grisham. M’encanten les novel·les d’intriga com les seves, els llibres que em fan pensar, saps? Com ara L’Alquimista. És increïble, L’Alquimista! Un gran llibre. (després de totes les apassionades respostes que ens ha donat sobre la lectura, podem dir que sí: en Kellan Lutz llegeix, malgrat els comentaris que va fer durant la sessió del migdia a Sitges).

M. S.: Tornant al terreny “espiritual”, quina és la persona que més t’influeix, a la vida?

K. L.: (dubta força) …Possiblement la meva mare (acaba dient). Vaig créixer amb ella, els meus pares estaven separats; així que la meva mare va representar una influència considerable. La meva mare no va tenir una vida fàcil, va passar per força dificultats. Però va donar-ho tot per la família i li estic molt agraït; agraït per tot el que em va proporcionar durant la meva infància i l’adolescència. A més, és una de les meves millors amigues, i poder ser amic de la mare d’un és un gran què, suposo.

M. S.: Estic segura que la teva mare estaria contenta de poder sentir això.

K. L.: Sí (riu)

M. S.: Quines són “les teves causes”?

K. L.: Sóc un gran amant dels animals i també dels nens. Suposo que estimo la humanitat en general. Així que recolzo l’activitat que l’organització PETA duu a terme. PETA és una organització famosa a pràcticament tot el món i té com a objectiu aturar la crueltat contra els animals. Personalment, penso que els animals són un tresor del món. És fantàstic que puguem tenir-ne cura, i hauríem de tractar-los amb amor i tendresa. Com ara els gossos, per exemple. M’estimo molt els meus gossos, en tinc dos i són els meus millors amics. A més vaig créixer envoltat de gossos. En definitiva, penso que els animals són increïbles.

M. S.: Aquesta actitud té relació, suposo, amb el teu origen, ja que la infància i  l’adolescència les vas passar en una granja de l’Oest, als Estats Units.

K. L.: Sí, sense cap mena de dubte. La meva infància i adolescència van transcórrer entre golden retrievers, en tenia un munt. Recordo un dels meus gossos, en Rocky, amb qui jugava a llançar i recollir roques; força grans, no creguis! Senzillament, m’agraden molt els animals.

Pel que fa a d’altres “causes”, també estic involucrat en el projecte Saint Bernard, que té com a objectiu refer la vida de les víctimes i comunitats colpides per l’huracà Katrina. A més, recolzo el Royal Family Kids’ Camp, que treballa amb infants provinents de centres d’acollida que han estat sotmesos a abusos sexuals, així com el Boys and Girls Club, on es tracta de fer de “germà gran” i proporcionar als nois un lloc on puguin sentir-se segurs, a banda d’aprendre. De fet, existeixen moltes organitzacions sense ànim de lucre que duen a terme tasques molt positives per a la societat; jo recomano a qualsevol persona que dediqui una part del seu temps a ajudar. I ajudar et fa sentir aquesta escalfor al cor, sabent que has fet feliç algú, que has fet que tingui un dia millor.

M. S.: En Kellan té un costat “geek”/“nerd”?

K. L.: Totalment (em talla; s’està engrescant).

M. S.: Què en penses, de la sèrie The Big Bang Theory?

K. L.: M’encanta. Conec dos dels actors que hi participen i crec que és una sèrie brillant.

I pel que fa a la pregunta sobre mi, m’apassiona aprendre. M’interessa molt la química, en sóc un fanàtic. En realitat havia de ser un enginyer químic, abans de ser actor. Ja saps, havia d’anar a la universitat per formar-me com a enginyer químic i tota la pesca. Inventar és una de les coses que més m’agrada fer i, sobretot, investigar en el terreny dels impossibles. Perquè no hi ha res d’impossible (diu amb to misteriós). El primer pas, i el més important, és preguntar-se “què passaria si…?”. Després, només es tracta de provar coses noves. I em passo el diar somniant en el “Per què no…?”. No hi ha res que sigui impossible.

M. S.: Creus que t’agradaria seguir amb la teva formació com a enginyer químic més endavant?

K. L.: De fet segueixo aprenent. No cal anar a la universitat per a aprendre, el que faig és treballar amb diferents persones. Ara mateix estic treballant amb un expert xinès, que em dóna mil voltes pel que fa a la formació en química, física, etc. I només el fet de parlar amb ell ja m’aporta nous coneixements. És el mateix que amb l’aprenentatge d’una llengua estrangera. Fins que no vas o vius al lloc on es parla, no aprens realment la llengua, ja que a l’escola només t’ensenyen les normes i després la gent no parla com t’han ensenyat. Així que la millor educació per a mi és submergir-me en els ambients específics en què té lloc allò que vull aprendre, allà on es desenvolupen els nous coneixements.

M. S.: Quin és el teu lloc preferit del món, un lloc on ja hagis estat?

K. L.: (li costa molt trobar una resposta) No ho sé (respon, després de pensar-s’ho una bona estona). He estat viatjant moltíssim, últimament. Crec que potser Ciutat del Cap ha estat el lloc més màgic per a mi. No havia estat mai abans a cap indret del món que desprengués energia. A Ciutat del Cap em vaig sentir totalment viu. No tenia la necessitat de dormir, i això, independentment del que fes. Ciutat del Cap és d’una bellesa extraordinària, especialment el mont Table. Si hagués de triar un lloc on casar-me, seria el mont Table, allà al capdamunt, tot contemplant la bellesa de l’entorn. Però encara hi ha molts indrets al món on no he estat, com ara el Machu Picchu. Tinc moltíssimes ganes d’anar a Sudamèrica, i tot i que és aprop dels Estats Units, encara no hi he pogut anar. Espero poder-ho fer aviat.

Expliquem a en Kellan que l’entrevista inclou preguntes de dues comunitats de seguidores de Crepuscle, a qui envia salutacions.

Finalment, ens acomiadem tot rebent (nosaltres) felicitacions per l’entrevista: ens diu que li ha agradat molt. Gràcies, Kellan, el plaer ha estat nostre i esperem tornar-te a veure l’abril de l’any vinent.

1. Què significa Unai Siset? Qui sou i què preteneu?

Unai Siset és el pseudònim que hem elegit set escriptors que residim al País Valencià. Som un col·lectiu, un grup d’autors que ens hem ajuntat per fer un llibre de relats. Un llibre que no té vocació d’altra cosa que no sigui fer literatura. Als set autors que formem el col·lectiu ens uneix el respecte mutu per l’obra ja feta, les ganes de participar en un joc literari, el compromís per la literatura. I amb aquestes premisses ens vam decidir a fer un llibre a catorze mans. Un llibre que té una certa unitat i que es pot llegir quasi com una novel·la.

2. Què significa “Subsòl”?

Subsòl és el títol del llibre. Després de reflexionar i intercanviar idees i criteris vam prendre la decisió d’agafar una foto per a bastir els relats. La fotografia elegida és la que il·lustra la portada i està feta en un vagó de la línia 4 del metro de París, al subsòl de la ciutat. Subsòl és el fruit d’un joc literari que ha donat com a fruit el llibre, però que continua al FBK i en el blog.

3. Per què set personatges i set esciptors?

Set escriptors perquè som els que vam contestar afirmativament a un correu electrònic que algú, un membre del col·lectiu, segurament, va anar enviant als altres autors. Som set, però no hauria passat res si haguéssim estat vuit o sis. Els set personatges vénen donats per la fotografia que hem elegit com a punt de partida per començar a escriure.

4. Què hi té a veure París i el seu metro?

El mateix que et contestava abans. La fotografia està feta al metro de París.

1. Per què subsòl?
Subsòl fa referència al metro de París, que es on Peter Turnley, l’any 1979, va fer la fotografia de la qual hem partit per fer els relats. Com totes les decisions fonamentals del projecte va ser el fruit d’una pluja de propostes que vam madurar durant un temps fins que vam decidir quina ens abellia més.
2. Què tenen en comú les narracions del recull?
Moltes coses. D’entrada, l’atmosfera que els encomana la pròpia fotografia, que ja els dóna un perfil molt acusat a tots els personatges que hi surten. Però a més una tasca mol intensa de complicitat entre els autors, forjada a partir d’una implicació decidida en el projecte i de moltes reflexions sobre què volíem fer i com  ho volíem fer. Finalment, alguns retocs -els mínims- per a travar encara més les narracions, amb compte sempre de no traure-li frescor. Per això diem que, sense ser una novel·la, sí que participa d’una característica bàsica d’aquesta: el fet que totes les narracionsremeten a un mateix món, de manera que el lector no té la sensació que cada conte li explica una cosa diferent, sinó, al contrari, que uns complementen el que es diu en els altres.
3. Què us uneix com a grup? Qui sou, què feu i què voleu fer?
Ens uneix la passió per la literatura i les ganes de formar part d’un projecte que ens permetia participar en una aventura sense renunciar a fer bona literatura. Som set escriptors amb una trajectòria pròpia ja llarga que hem constituït un grup format de manera arbitrària a partir d’un correu electrònic anònim que ens invitava a sumar-nos a un projecte encara aleshores indefinit. Alguns no ens coneixíem abans (encara que ens havíem llegit els uns als altres), altres sí. Sobre el futur, encara que no tanquem portes a res, és aviat per decidir-ho.
4. Què es pot trobar en aquest llibre? I al seu bloc?
Subsòl pensem que és un projecte insòlit en el panorama actual, un producte fresc en un àmbit on massa coses estan ja programades. Un text divertit, apassionat i juganer, que vol fer-se còmplice del lector i convidar-lo a participar en el joc que nosaltres plantegem. Un joc que continua i s’eixampla al bloc d’Unai Siset i al perfil de facebook.

El 9 d’octubre, l’actor nordamericà Kellan Lutz, “el germà gran” dels vampirs vegetarians a la saga de Crepuscle va ser a Sitges en el marc de la 43a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Era el convidat especial en un acte de promoció que es va dur a terme sobre la pel·lícula The Twilight Saga: Eclipse, el tercer lliurament cinematogràfic del món creat per Stephenie Meyer, amb milions de seguidors a tot el món.

Vàrem tenir la sort de poder dur a terme una entrevista més llarga del que és habitual. Així doncs, vam parlar no només de qüestions sobre la nova pel·lícula de la saga, Crepuscle en general i el món de les fans, sinó també de força qüestions personals desconegudes sobre l’actor. Hem decidit doncs de dividir l’entrevista en dues parts: la primera, sobre els aspectes relacionats amb Crepuscle. La segona, les qüestions personals entorn de l’actor. A continuació segueix la primera part de l’entrevista.

Una multitud de fans rep Kellan Lutz a Sitges

Mar Santacana: Crèiem que vivies als Estats Units, però tot d’una apareixes a Sitges i tornes a Barcelona el mes d’abril. Hi ha rumors que et traslladis a viure aquí aviat?

Kellan Lutz: (riu) M’encantaria viure aquí.

M. S.: Anomena algun aspecte que t’agradi d’aquí.

K. L.: La cultura, la gent!

M. S.: Has estat mai abans a Catalunya? A Sitges o a Barcelona, per exemple?

K. L.: No, és el primer cop que sóc aquí. Mai no havia estat ni a Sitges, ni a Barcelona. Barcelona és plena de bellesa i art; i l’arquitectura m’interessa especialment, així que és un lloc fantàstic per a mi. Tant de bo Los Angeles tingués tanta riquesa arquitectònica i artística com Barcelona.

M. S.: Sobre el nou film “Breaking Dawn I” (la primera part de la novel·la A Trenc d’Alba): quins detalls sucosos ens pots donar i, específicament, sobre el teu personatge Emmett?

K. L.: Bé, bàsicament seguirem els llibres de manera fidel, així que si voleu la millor font sobre els detalls i què és el que passarà al film, aconsello que consulteu la novel·la amb atenció. Pel que fa al meu personatge, la seva història no farà més que ampliar-se i evolucionar. Podreu veure més la dimensió de personatge compromès i protector de l’Emmett.

M. S.: I sobre la pel·lícula en general, alguna qüestió especialment interessant?

K. L.: Encara no he llegit el guió (confessa), així que no ho sé.

M. S.: Però comenceu a filmar la nova pel·lícula d’aquí a 2 setmanes, oi?

K. L.: La setmana següent, si no m’equivoco. En realitat suposo que començarem primer amb els assaigs, no crec que iniciem el rodatge fins el novembre.

M. S.: Una pregunta amb una certa profunditat sobre el teu personatge: Hi ha un passatge de Crepuscle en què l’Emmett expressa que l’infern no és tant terrible si un pot tenir un àngel al seu costat. Als “vampirs bons” de Crepuscle els obsessiona el fet de no tenir ànima, el fet que aniran a l’infern. Què creus tu personalment que l’Emmett va fer durant la seva vida com a ésser humà per fer-lo pensar que aniria a l’infern?

K. L.: Bé, no crec que això tingui res a veure amb què va fer o deixar de fer l’Emmett durant la vida com a ésser humà. La meva interpretació sobre el personatge és que la qüestió de l’infern no va amb l’Emmett. Personalment, no crec que l’Emmett pensi en els conceptes d’ànima i infern, com sí que ho fa l’Edward, que creu que un esdevé un ésser sense ànima quan es transforma en vampir. Com jo veig el personatge de l’Emmett, es tracta d’una qüestió d’amor, en el seu cas. És a dir, mentre pugui tenir l’amor de la seva vida amb ell, aquest àngel que és la Rosalie, el personatge salvador, no hi ha infern en aquesta vida vampírica que s’estén de manera contínua i que dura per sempre. Sense la Rosalie, sense aquest àngel, la vida és un infern; i amb ella, és el cel. No significa doncs, necessàriament, que l’Emmett hagi d’anar a parar a l’infern. Així que la meva interpretació d’aquest fet no té res a veure amb què el personatge de l’Emmett tingui ànima o no en tingui.

M. S.: Les seguidores de Crepuscle es polaritzen entre l’Edward i en Jacob (“Team Edward” i “Team Jacob”). Et volia preguntar si també hi ha un “Team Emmett”, però avui a Sitges s’ha fet evident que existeix un “Team Emmett”.

K. L.: Sí, és entranyable i fantàstic saber que hi ha grups de seguidors específics pel personatge de l’Emmett o “Teams Emmetts”. Jo sóc aquí com a prova! De fet, sóc l’únic de Crepuscle que és aquí, així que això deu voler dir alguna cosa (riu). Hi ha d’haver un sector específic i prou gran de seguidor(e)s de l’Emmett, si m’han fet venir a Sitges des de Los Angeles, l’altra punta del món!

M. S.: I als Estats Units, quina és la dimensió del fenomen “Team Emmett”? En comparació amb els “Team Edward” i “Team Jacob”, creus que el fenomen encara es decanta entre aquests dos?

K. L.: És evident que tothom s’estima principalment els personatges de l’Edward i en Jacob. Jo tan sols provo d’aconseguir esgarrapar un seguidor o seguidora més per al personatge de l’Emmett! (riu, tot i que després es posa seriós)

Però el nombre de seguidors que tingui el meu personatge no té cap mena d’importància. No es tracta una competició, senzillament estic molt agraït de tenir seguidors (o seguidores).

M. S.: Parlant de seguidor(e)s: quina ha estat la situació més boja que has viscut fins ara, pel que fa als fans?

K. L.: Va ser durant una convenció, en què estava signant autògrafs. Normalment, pregunto als seguidors com es diuen i els escric una dedicatòria personalitzada; així és com es desenvolupen normalment les convencions. Però en una d’aquestes convencions, una fan em va preguntar si podia emmanillar-me. Jo li vaig respondre que sí, tot fent broma, però la noia va treure unes manilles de veritat i seguretat va haver-se-la d’endur (diu rient; l’experiència no li va ser traumàtica, com és evident). La història no s’acaba aquí, però. Més endavant, en una altra convenció, vaig explicar el que m’havia passat amb la noia de les manilles. I en una tercera convenció, una altra noia va venir amb unes manilles de pèl, d’aquestes amb caràcter sexual (riu, és evident que s’ho passa bé), i em va preguntar “puc endur-te’m a casa amb aquestes manilles?”. Les seguidores són molt educades i encantadores; pobres, són inofensives. M’ho passo bomba en aquests entorns.

M. S.: Com reacciones davant d’aquestes situacions? Són una càrrega per a tu?

K. L.: En absolut! No són mai una càrrega per a mi, crec que són situacions entranyables. Les fans estan enamorades del personatge. Poder ser allà i fer-les contentes és fantàstic. A més, jo m’ho passo molt bé fent-ho, i si em trobés en el seu cas, m’encantaria que fessin el mateix amb mi. Jo no he estat mai fanàtic de cap personatge al llarg de la meva infància o adolescència, però si ho hagués estat, m’hauria posat molt content si aquest algú m’hagués dedicat el seu temps per fer-me feliç durant uns moments, donant vida al personatge en qüestió. No sé, és com si algú es vestís de Pare Noel per a tu, és fantàstic i realment gaudeixo fent-ho.

M. S.: Passem ara a algunes preguntes més personals. Si poguessis viatjar enrere en el temps, quin moment t’agradaria viure?

(la resposta, la setmana vinent, amb la segona part de l’entrevista)

Matthew Tree és escriptor i acaba da publicar el llibre “Negre de merda”, editat per Columna Edicions.

1. Per què aquest llibre? Per què aquest títol?

Perquè des de fa 32 anys he inclòs el racisme en la meva llista d’anacronismes inexplicables; i el títol, perquè fa 32 anys un company de feina va ser insultat gratuïtament al carrer amb aquest insult (Traduït: ‘you black bastard’) davant de les meves orelles.

2. Qui rep més acituds racistes, les dones o els extracomunitaris?

Les dones reben actituds masclistes, no pas racistes (o bé les dues coses, tot i que són diferents). Sembla que els extracomunitaris de fenotip no europeu són els que més insults reben. Els argentins o els canadencs, però, sent majoritàriament de fenotip europeu, no en pateixen tant.

3. Què diries al president Sarkozy respecte al tema dels gitanos?

Que demostra fins a quin punt el concepte identitari francès no s’ha pogut desencastar-se de les actituds racistes tan acceptables en aquell país – i bona part d’Europa – abans de la Segona Guerra; que el que importa d’un delinqüent és que delinqueix, no pas el fet que sigui d’una determinada ètnia; que és dolent, però molt dolent, compilar llistes de persones segons la seva ètnia. Obvietats, vaja.

4. Com és “Negre de merda”? Què hi podem trobar?

Hi trobareu una brevíssima història dels orígens del racisme; una descripció encara més breu de què és; unes quantes mostres de cap on ha portat, històricament; la seva trajectòria a Catalunya; i una demostració dels últims descobriments històrics i genètics sobre el desenvolupament de la humanitat, que demostren clarament que el racisme té tants fonaments científics com les flors de Bach.

5. Els blaugranes en cadira de rodes estan discriminats?

Sí. El Camp Nou és un dels camps de futbol més coneguts del món. I no hi ha accessos viables per a la gent que va amb cadires de rodes. Això fa que sigui únic.

6. Quins altres col·lectius ho estan?

Els anarquistes pels periodistes, els romanesos gitanos pels romanesos paios, tots els romanesos per Sarkozy i Sánchez-Camacho, els africans pels saudites…La llista és interminable, però només en uns quants casos hi ha un contingut racista i per tant, eliminacionista, mortal.

7. És veritat que els europeus ens sentim superiors? Per què?

Jo diria que tots els europeus són ENTRENATS per sentir-se superiors, ni que sigui subliminarment: que sí els invents, la tecnologia, els ‘descobriments’ dels altres continents… Els europeus viuen embolcallats en una història inventada per ells mateixos que creuen que és netament objectiva. Aquest és el problema, aquest peix que es mossega la cua: som els millors perquè som europeus, som europeus perquè som els millors…Per això, al llibre, resumeixo un llibre de Jared Diamond que explica exactament perquè els europeus som com som.

Antonio Robles (Zamora, 1954) va ser designat fa menys d’un mes per encapçalar la llista d’UPyD per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya. Robles va abandonar Ciutadans i la seva acta de diputat tant bon punt es va formalitzar un acord de coalició amb la plataforma ultradretana Libertas. Ara aspira tornar al Parlament.

Pol Cruz-Corominas: Senyor Robles, quin és el principal problema de Catalunya?

Antonio Robles: Catalunya no és cap problema. És una societat meravellosa en la qual vivim 7 milions i mig de persones.

P.C-C: Li preguntava sobre el principal problema que té Catalunya, i com seria la solució que vostè hi aplicaria.

A.R: Bé, és evident que, com en totes les societats, a Catalunya també hi ha problemes, però ella en si no n’és cap. Per exemple, a Catalunya actualment estem sobrepassant els 600.000 aturats i la cobertura pels desocupació comença a esgotar-se, per la qual cosa l’únic que quedarà a molta gent són 400 euros. És un problema gravíssim per a aquestes persones i per a la societat productiva catalana. Però repeteixo: Catalunya no és cap problema.

P.C-C: UPyD es defineix moltes vegades com un partit frontissa entre PP i PSOE. Això què significa, que són de centre o que són transversals?

A.R: Jo no he intervingut en l’elaboració de l’ideari d’UPyD; no obstant això, crec que està bastant clar que es tracta d’un partit transversal. Això vol dir que ja ha quedat antiquat aferrar-se a unes sigles determinades per defensar una posició concreta. L’important és fer polítiques actives per solucionar els problemes de la gent: algunes vegades la solució pot venir de la tradició de l’esquerra, mentre que en d’altres pot fer-ho de la liberal… El que ha fet UPyD fins a ara és votar aquelles propostes que poden ser útils per a la gent corrent.

P.C-C: Això significa que vostès estan integrats per gent de sensibilitat liberal i socialdemòcrata indistintament?

A.R: Sí, per descomptat. No es demana el carnet ideològic a ningú, l’única cosa que se’ls demana és honestedat, idees clares i defensar la transversalitat de UPyD.

P.C-C: Però a l’hora de definir les seves propostes en matèria econòmica, com ho fan per a satisfer a ambdues sensibilitats?

A.R: No és que hi hagi dues sensibilitats, ni tres, ni quatre. És, simplement, que davant d’un problema concret la solució que es dóna és sempre en benefici de la igualtat, de la llibertat i de la felicitat de la gent. No hi ha més, jo no intentaré situar-me en un punt ideològic perquè la solució es troba en el que, en un moment determinat, considerem que és bo per a la gent.

P.C-C: El castellà està perseguit a Catalunya?

A.R: No, el castellà no està perseguit a Catalunya. En tot cas, no estan suficientment defensats els drets de ciutadans concrets; unes vegades per raons de llengua, altres per raons de treball, altres vegades per raons de cultura… Però el castellà no té cap problema. Els que sí que poden tenir problemes són els ciutadans concrets els quals a vegades no se’ls respecten els drets, com quan se’ls multa per posar rètols en castellà. En aquests casos s’estan lesionant els drets que qualsevol ciutadà té. I és que quan parlo de ciutadà faig referència a un subjecte amb drets, no a un súbdit que només té deures…

P.C-C: En alguns mitjans de comunicació de fora de Catalunya s’ha dit i es diu que el castellà està perseguit, aquí… Treballaran per a explicar que no és així?

A.R: Clar, ho estem fent i ho hem fet sempre. El que passa és que a vegades es vol distorsionar el problema. Hi ha gent interessada en magnificar una persecució que no existeix. En els dos sentits! Jo no crec que el castellà estigui perseguit, però el que sí que veig és que, de vegades, determinats polítics, no respecten certs drets de la gent. I, repeteixo, no és només un problema de llengua. Quan a un gitano, per robar, se’l converteix en una ètnia robant, com està passant a França, no s’estan respectant els drets de molts altres gitanos.

P.C-C: Arriba la campanya electoral i als partits extraparlamentaris els costa visualitzar-se. Com ho va a enfocarà UPyD? Tenen pensat fer una campanya impactant, a l’estil de la que va dur a terme Ciutadans el 2006?

A.R: No… Rosa Díez va dir en el seu moment que ella no necessitava despullar-se perquè tenia idees al cap, frase que ens va agradar molt. Hi ha una cosa en la qual UPyD posarà molta èmfasi que és remarcar el que tots els espanyols tenim en comú. Últimament es tendeix a furgar en les diferències i fins i tot a inventar-les on no n’hi ha. Nosaltres donarem importància als interessos i sentiments en comú que tots tenim; la qual cosa, per cert, no està fent ningú.

P.C-C: Vostè nota una espècie de silenciamient o boicot cap a la seva formació per part dels mitjans de comunicació de Catalunya? Últimament Ciutadans deia haver percebut una millora de tracte cap a ells per part dels mitjans públics…

A.R: Jo crec que els mitjans de comunicació públics han d’estar al servei de tots i, per tant, celebro que als altres els treguin més… Malauradament, nosaltres hem de denunciar que no hem sortit en cap enquesta d’intenció de vot, aquí a Catalunya. Curiosament, sí que hem sortit en enquestes fetes a la resta d’Espanya, en les quals UPyD sempre va a l’alça i la nostra líder, Rosa Díez, sol ser la més ben valorada per l’opinió pública.

P.C-C: Potser no surten perquè la seva intenció de vot no arriba al 3% mínim com perquè se’ls pugui atorgar algun escó.

A.R: No, això ja ens ho sabem. El que passa, simplement, és que no s’inclou l’opció d’UPyD a les enquestes. Crec que, en cas d’incloure’s, es podria saber la intenció de vot que tenim, encara que fos mínima. No és lògic que el senyor Laporta, que tampoc té representació, aparegui en les enquestes quan tot just fa dos dies que va fundar el seu partit; o la senyora Nebrera, que també. Però és que, a més, nosaltres sí que tenim representació fora de Catalunya: un diputat al Congrés, un altre al Parlament Europeu i un últim al Parlament Basc.

P.C-C: Vostè va deixar Ciutadans quan es va formalitzar la coalició a les eleccions europees amb Libertas, una plataforma considerada d’ultradreta. Allò va ser la gota que va fer vessar el vas o va ser un únic fet determinant?

A.R: La causa i l’efecte en aquell moment va ser realitzar una coalició amb la qual no vam estar d’acord molts militants, entre ells jo, i que era incoherent amb el que jo penso de la política i de com exercir-la. No hi ha més.

P.C-C: En aquest sentit, quina justificació se li va donar a vostè per formar aquesta coalició? Perquè si Ciutadans diu ser una formació de centreesquerra… Com li ho van justificar?

A.R: El dia que vaig decidir deixar l’acta de diputat va ser quan vaig tancar la meva etapa en aquest partit. Guardo un gran record de tots els meus excompanys i ara, a mi, aquest tipus de coses ja no m’interessen. La única cosa que m’interessa és què puc aportar jo a partir d’ara a UPyD per solucionar problemes concrets de la societat d’avui. Els historiadors ja escriuran el que vulguin, jo ara miro al futur.

P.C-C: Fa unes setmanes, al programa 59 segons, Albert Rivera va dir que els havien ofert fins a 3 vegades a anar en coalició amb vostès en aquestes eleccions. Això és així?

A.R: No en tinc ni idea. Jo vaig entrar a UPyD just el dia després d’haver-se fet el congrés de la formació, i ho vaig fer per dedicar-me a qüestions de comunicació, no d’organització, per la qual cosa no tinc coneixement del que va passar fins llavors en aquest sentit, i tampoc m’interessa.

P.C-C: I si jo li ho pregunto ara: vostè hauria estat partidari d’anar en coalició?

A.R: No tinc res a dir al respecte. Això ho decideixen els responsables del partit.

El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneixcom un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenomde Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar aconèixer ara portant la seva intensa història al cinema.

foto lluïsos

1. La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?

A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.

2. Hem començat pel final, però com neix Caracremada?

No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.

3. O sigui que no és una declaració de principis?

No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.

4. Doncs?

Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.

5. I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?

És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.

6. És un leit motive a la vida d’ell també?

Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva

7. Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?

Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.

8. I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?

No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.

9. experimental?

Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.

10. Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?

És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes.

11. O sigui que és ficció?

Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.

12. Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?

Em semblaven més versemblants.

13. Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?

Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.

14. Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?

Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.

15. Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?

No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.

El cantautor acaba de publicar “En directe al BarnaSants”
Albert Fibla - Concert Barnasants'10
1. Què esperes d’aquest disc en directe? Quina és la resposta del públic i de la crítica?
Estic disfrutant d’aquest projecte des de fa molt de temps: buscant còmplices per tirar-lo endevant, donant-li forma, triant les cançons, assajant-les, fent el concert que va servir per la gravació, mesclant… Les fotos, la portada, el videoclip… He treballat de valent, i en tot el procès, més que mai. Així que, abans d’existir, aquest disc ja m’ha donat molt.
Quant a la resposta del públic i de la crítica, no la conec, ja que ‘En directe al Barnasants’ acaba d’aparèixer.
2. Estudi o directe?
Fa un any i mig, quan vaig engegar el projecte d’aquest disc, t’hauria dit que em venia molt de gust enregistrar en directe. Ara et dic que tornaré a l’estudi, segur. En qualsevol cas, no puc triar només una opció.
3. Llach o Raimon?
Llach i Raimon. I també Paolo Conte, Santiago Auserón, Ovidi Montllor, Sting, Paul McCartney, Joan Manuel Serrat, Vinicio Caposella, Luis Eduardo Aute, Fito Páez, Sílvio Rodríguez, Bob Dylan… I tants i tants d’altres. Perquè triar-ne només un? No cometré aquest error.
4. Recital petit o concert en un estadi?
El dia que actui en un estadi podré respondre’t aquesta pregunta.
5. Nova Cançó Catalana o Rock Català?
Sento ser incapaç de triar un altre cop. Aquests dos movients musicals em semblen igualment importants i respectables.
6. Et sents a l’inici de la teva carrera o la veus molt avançada?
Sento que començo de zero cada dia.
7. Què ofereixes de nou i què t’agradaria descobrir?
M’agradaria descobrir que ofereixo alguna cosa. M’és igual si és una cosa nova o no.
8. Creus que existeix una nova Nova Cançó Catalana?
Si. Tot i que bona part de la premsa especialtzada assenyala només en una direcció. Crec que hi ha propostes renovadores de la Cançó, la meva entre elles, que no tenen la mateixa visibilitat que altres.
9. A quina generació pertanys, a la de Roger Mas o la de Cesk Freixas? I a quina escola pertanys?
No sento que formi part de cap moviment generacional, ni de cap escola. En qualsevol cas, aquestes coses es veuen amb el temps.
10. Com tracta la premsa els cantautors catalans?
La premsa és un concepte tan ampli que no permet generalitzar. I el mateix passa amb els cantautors. Si parlo des de la meva experiència personal, a mí hi ha una part de la premsa que em tracta molt bé, una altra que no tant i una altra que, directament, no em tracta.

L’escriptor barceloní publica “Dicciomàrius”, un recull de 700 enigmes que ell mateix ha creat per a la ràdio. L’edita La butxaca.
Màrius Serra

1. Quants enigmàrius conté el libre? Com els has escollit? Són de diversos nivells? Són per a tots els públics?

En conté 700, triats segons el nivell de dificultat. En principi tots han passat per la ràdio, tot i que de vegades després n’he afinat l’enunciat. Segons el percentatge d’encertants que han aconseguit els he dividit en tres nivells de dificultat: júnior, sénior i expert. Els júnior no només són més senzills, sinó que no contenen referents adults i, per tant, són per a totes les edats. Sovint el nivell de dificultat és subjectiu, però els referents necessaris per arribar a alguna resposta és més fàcil d’objectivar.

2. Quin enigma de l’antiguitat t’ha captivat més?

Des de sempre, m’ha fascinat el palíndrom per la seva simètrica bellesa. En general, diria que és l’artefacte verbal més captivador, tot i que, en principi, no sigui un enigma pròpiament dit, atès que no oculta res.

3. Com crees enigmàrius? El mètode és semblant al dels mots encreuats?

Els invento durant el procés de definició dels mots encreuats de la setmana, normalment. De tant en tant, alguna definició té unes característiques determinades que la fan radiofònica i llavors anoto aquella paraula en un fitxer-sala-d’espera. Després, els trio de cinc en cinc, per setmanes, i els afino molt més que amb les definicions dels mots encreuats. Aquí hi ha altres elements que compten: no hi ha paraules que s’encreuin, hi pot haver més d’una solució, hi pot haver joc homofònic en funció del dialecte del parlant…

4. Podríem dir que els enigmàrius són els mots encreuats de la ràdio?

Van partir d’aquesta premissa, quan l’Antoni Bassas em va encarregar de fer mots encreuats a la ràdio, però han evolucionat. Són enigmes basats en el doble: doble sentit, doble grafia, doble so… Són calamburs enigmístics.

5. Un altre llibre de consulta. Quants n’has publicat i quins? Quin valor té aquest per a tu?

He publicat, ja, un munt de llibres sobre ludolingüística. Començant pel “Manual d’enigmística” i pel “Verbàlia”, és clar. Després, el “verbalia.com” amb propostes de joc i sis reculls de mots encreuats, dos fa molts anys amb el Miquel Sesé de l’Avui i quatre més recentment amb el Pau Vidal d’El País.

6. Lèxic o enigmes? Lletres o números?

Són falses dicotomies. Ho vull tot, que és palíndrom. L’èxit del lèxic és no ser mai xic. Els números tenen noms que s’escriuen amb lletres i la gematria permet atorgar valor numèric a les lletres.

7. El millor anagrama de la teva vida.

Màrius Serra: Res us rimarà (me’l va regalar l’amic Jaume Subirana), però jo vaig replicar: Res us amarri!

8. El millor palíndrom.

Se n’és o no se n’és. Diria que és l’únic que he inventat, sobretot perquè els palíndroms no s’inventen: es descobreixen.

9. Pot un escriptor descansar?

I tant! Però primer cal que es cansi.

10. Creus que l’humor semàntic està de moda?

Diria que l’enginy verbal està poblant, de vegades d’una manera inquietant, els nous mitjans de comunicació. Quin percentatge dels missatges que circulen per Twitter no podrien ser definits com “humor semàntic”? En tot cas, prefereixo l’humor semàntic al bricolatge emocional.