Feeds:
Entrades

Posts Tagged ‘Adrià González’

Fa uns dies vam entrevistar al cantant del grup Samitier que acaben de treure el disc ‘Missatges de l’aigua’ (Nómada 57, 2010). Un primer treball on ens demostren que es pot fer pop amb molta elegància i sense caure en la trampa d’una superproducció. L’Adrià González ens va desvetllar alguns dels secrets del disc. Samitier, no només és ell, son quatre persones al grup, i tal com ens va dir, amb moltes ganes de treballar i fer-se un lloc en el móns de la música.

 

Ignasi Arauz (I.A.) ( El Demà.cat) : Perquè Samitier, pel jugador o pel poble?

Adrià González (A.G.) : Per les dues coses i per cap a l’hora, perquè el jugador ens recordava uns anys 20, uns anys 30, uns moments bastant heroics i amb molta elegància. I a la vegada, gran part de la meva família provenen de l’alt Aragó i anant en cotxe, vaig trobar-me amb aquest poble, que està mig abandonat, i fins i tot et diria que  hi ha alguna llegenda negra. A part de les tres síl·labes i del joc sonor. Per a nosaltres és bastant evocador.

I.A.: Tots els missatges que transmeteu en el disc són clars com l’aigua? O tenen un rerefons amagat?

A.G. : La idea de la unitat cançó, cada una té un missatge, una textura, una manera de dir les coses o una sensació pròpies. Dintre d’aquestes sensacions ens valem de metàfores, de tot el que tinguem a mà. En cada una, pot haver-hi coses contradictòries, temes que no estan clars, però d’alguna manera a favor de la cançó, ens ajuden a construir-la. Ens explica les contrarietats que té la vida.

I.A.: Quins són aquests missatges? De què ens parlen?

A.G.: En aquest disc parlem del descobriment personal, de l’autoafirmació, reivindicar-se amb un món en que tenim pressions cap a totes bandes, a on sembla que la ètica sigui la última de les coses. Són missatges d’optimisme i de reivindicació personal.

I.A.: Amb “Porter-davanter” que ens voleu explicar? En quina posició jugaríeu vosaltres?

A.G.: És una paràbola del la posició que té cadascú en la vida. Dir que has d’anar a per totes, que t’has de saber imposar i a l’hora has de saber defensar-te, des del punt de vista d’integritat i del que representes. És una posició en la que ens veuríem bastant representats, aquella imatge de petits, del camp, que no hi ha suficients jugadors i algú ha d’ocupar aquesta posició tan curiosa. És la re-lectura de tota la infància.

I.A.: Al final de la cançó ens dius: “Tenim la còpia de les claus”.

A.G.: Vindria a dir que ja sabem cap a on està el camí per a no patir tant, per a poder desenvolupar-nos nosaltres mateixos. M’han arribat a dir si és que tenim les còpies de les claus del patí de l’escola! No va per aquí. Tot i que parla una mica de tot això, és una metàfora de tenir el comandament de la teva vida.

I.A.: Què ens expliques del teu doble?

A.G.: Aquesta cançó és de les que més m’agraden, i que explica les situacions en les que a vegades ens trobem, o que jo m’hi trobo. Has de fer coses que ja es pressuposen com les faràs, ja que les fas d’una certa maner manera i saps que les has de fer per a que les coses rutllin, encara que en aquell moment tu no en tinguis ganes. “El meu doble” són les vegades que has de fer coses, com tota la vida, que no estàs del tot d’acord.

I.A.: Sou crítics en certes ocasions, però esteu segurs que són “9 de cada 10″ els que estan preparats per a la vida?

A.G.: Ni de conya, això era una manera d’introduir la cançó, fins i tot semblava un lema publicitari: “9 de cada 10 no se que, utilitzen el que sigui”. Va ser un intent de fer una cançó política amb tots els ets i uts, però va acabar essent una mica difusa i dispersa, però ja amb una entitat pròpia. És una cançó crítica que parla de les actituds de molta gent i va molt lligada a la pregunta anterior, la del “Soc el meu doble”, però en aquest cas, des de fora, mirant a al societat i a la gent en general.

I.A.: “Les coses van canviant, és llei de vida”, a vosaltres us han canviat molt des de que heu tret aquest primer disc?

A.G.: La frase fa referència a estar preparat i a entendre que la vida és mutable, i que a vegades creus que has de tenir una lleialtat amb tu mateix, però veus que estàs equivocat. Des del disc, a part que tots tenim una llarga trajectòria musical i tots hem fet altres coses, de moment no ens ha canviat gaire la vida. El que si que hem fet amb el disc, és plasmar els moments en que ara estàvem.

I.A.: El canvi de passar d’una imatge molt més industrial a una imatge més clàssica, és que volíeu fer-ho tot de forma més elegant?

A.G.: Seguíem una mica la idea de les línies rectes, de l’arquitectura, que és el que ens lliga amb l’anterior. En aquest cas, quan vam veure que teniem unes idees on hi havia violins i molta orquestració, vam pensar que seria bo passar cap a alguna cosa més barroca i més lluminosa.

I.A.: La vostra música és molt clara, plena de llum i de petits detalls que la fan molt humil. Ja teníeu aquesta idea a l’hora de començar a treballar en el disc?

A.G.: Quan estàs a la teva habitació i treus els acords, no saps cap a on creixerà la cançó. La cançó té molts estadis, l’altre és portar-la al local d’assaig i veure que és el que cadascú aporta, veure com cadascú fa créixer la llavor. La premissa amb la que anàvem a l’estudi era donar la oportunitat a les cançons que, si necessitaven o vèiem que era una via possible de fer-les créixer, no tallar-nos. Quan vam veure que això funcionava, que la fórmula lligava, segurament influits per grups molt anglesos com els Hidden Cameras o els Fanfarlo, vam trobar la possibilitat d’utilitzar l’orquestració i vam tirar pel dret. En alguns concerts que vindran en la gira del 2011, ja ens acompanyaran a l’escenari violí i viola, per a donar una mica més de potència a les cançons.

I.A.: La col·laboració d’Òscar Dalmau com va sorgir?

A.G.: Necessitàvem una veu molt greu en alguna cançó per tal que fes un efecte de psicofonia, una veu d’autoritat i que ens parlés des de l’experiència. El baixista, el Raül, el coneixia i li va preguntar, i a la mateixa tarda el teniem allà. També hi ha psicofonies posades al revés fetes per ell també, que si s’edités en vinil es podrien sentir.

I.A.: Tu dius que “les pors corren per la sang“, realment teniu por de la reacció de la gent, por de la situació de la música actualment?

A.G.: Amb la música mai hem tingut por, si tenim confiança en el que fem, anem treballant i fent concerts, sabem que les coses van arribant, no tenim una pressa excessiva. A vegades quan comença a sonar el disc, tothom vol que vagi bé, i tens una mena de neguit, però que no ens treu la son. I de la situació de la música, al contrari, estem veient que cada cop hi ha més grups, més qualitat, que el públic està més receptiu, i és una situació immillorable per l’escena en català.

I.A.: Dius en una cançó: “He descobert a partir d’un indici el que sóc i el que no“. Que sou Samitier?

A.G.: A vegades jo m’ho plantejo, preguntant-me que què intentes amb la música, què és el que busques, que t’escoltin, expressar-te, èxit, què és el que vols… A vegades és un mix de moltes coses, però amb el que coincidim tota la banda són les ganes de treballar, som molt amants de la música i el que ens agrada és tocar i estar orgullosos de gravar coses que ens agradin. Som músics que volem fer cançons i deixar empremta, aportant el nostre punt de vista. M’agrada molt veure que estàs fent alguna cosa que tot just està començant.

I.A.: Algú que no us coneix, què pot trobar en el disc i en un directe vostre?

A.G.: En el disc tenim dotze cançons posades en un ordre que nosaltres creiem que explica tota una història, que es poden escoltar individualment o totes com si fos una novel·la. El directe és on hi ha la cançó més crua, on es nota si de veritat aquell grup s’aguanta. En aquest cas trobareu un grup de pop, amb la potència del rock i amb ganes de que la gent gaudeixi, que és el que ens agrada a nosaltres quan escoltem música en directe.

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Internet

 

Read Full Post »