Kellan Lutz, 2a part: “M’apassionaria viure les històries que s’expliquen a La Bíblia”

L’u de novembre vam publicar la primera part de l’entrevista que vam fer a l’actor nordamericà Kellan Lutz, durant la 43 edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el 9 d’octubre d’enguany.

A continuació segueix la segona part de l’entrevista, que inclou les qüestions de caràcter personal que vam fer a l’actor.

Kellan Lutz, a l'acte de promoció d'Eclipse (Sitges, 9-10-2010)

Mar Santacana: Passem ara a algunes preguntes més personals. Si poguessis viatjar enrere en el temps, quin moment t’agradaria viure?

Kellan Lutz: L’època de Jesucrist (respon conveçut i sense dubtar-ho ni un segon). M’encantaria poder veure les accions que va dur a terme i també ser al Jerusalem d’aquella època. M’agradaria poder experimentar aquella època històrica i veure Jesucrist durant els sermons que recitava.

M. S.: I per què ho trobes interessant?

K. L.: Bé, perquè sóc creient. I fa molt poc he estat a Jerusalem visitant la ciutat. Vaig tornar-ne fascinat per la història, fascinat per la Bíblia. És una qüestió personal, per les meves creences. És com creure en el Pare Noel i poder anar al Pol Nord, veure com treballen els elfs… és com el somni de tots els infants!

M. S.: Així que el teu somni era ser a Jerusalem i ara ja ho has aconseguit.

K. L.: Sí, és increïble! Ara ja hi he estat i ho he vist, he vist que tot això existeix, que no és només un relat de la Bíblia. Imagina’t: com seria si poguessis transportar-te enrere en el temps, fins el moment en què tot allò va succeir? Seria fascinant, perquè en aquella època no tenien la Bíblia encara i no sabien què succeïria. I personalment, m’apassionaria viure les històries que s’expliquen a la Bíblia. Seria brutal! Imagina’t poder veure Jesucrist caminant sobre les aigües, increïble! (comenta apassionat).

M. S.: Et volia fer una pregunta sobre llibres, com ara quin llibre havies llegit darrerament o recomanaries, però ja he sentit aquest matí que la lectura no és precisament el teu passatemps. Potser podries doncs parlar sobre la Bíblia, com a llibre que et fascina?

K. L.: En realitat, ara sí que m’agrada llegir. Durant la infància i l’adolescència és cert que no m’agradava. No em puc estar mai quiet, així que això de seure davant d’un ordinador o llegir un llibre o bé fa que m’adormi o que em comenci a posar nerviós. Però ara que sóc actor, he de llegir guions constantment i cada guió és una nova història, de més o menys un centenar de pàgines. Llegir és una activitat molt creativa a nivell mental, fa que un s’imagini una gran diversitat d’escenaris i situacions.

Pel que fa a la Bíblia, és un gran llibre. És cert que no incita gaire a la lectura, ja que es tracta d’un llibre molt extens. Però ara realment gaudeixo llegint-la i les històries que relata m’apassionen. De fet ara sí que gaudeixo amb la lectura en general, puc llegir qualsevol cosa. I en el meu dia a dia conec força seguidors que llegeixen novel·les apassionants, que frisen per recomanar-les… Per tant, rebo recomanacions literàries contínuament.

M. S.: Ara sí que et puc preguntar quin és el darrer llibre que has llegit.

K. L.: I tant. El darrer llibre que he llegit és The Screwtape Letters (de l’autor de Les Cròniques de Nàrnia) i The Shak (ambdós volums, relacionats amb la religió). I ara estic llegint The Squirrell and the Chipmunk (en demana la confirmació a un amic que ha vingut amb ell des dels Estats Units, i que és a la sala d’entrevistes amb nosaltres), d’en David Sedaris; un llibre molt divertit.

(no aconsegueixo localitzar The Squirrel and the Chipmunk, sinó Squirrel Seeks Chipmunk, del mateix autor que esmenta; per tant, suposaré que el darrer llibre que està llegint és el segon…)

M. S.: Per tant ara ets un lector actiu.

K. L.: Sí, totalment. A més, saps què? Tinc un Kindle i hi tinc arxivats ben bé quaranta llibres, perquè hi ha molta gent que em recomana bons llibres per llegir. Així que constantment em trobo en estats mentals diferents. Per exemple, llegeixo amb el Kindle al gimnàs, caminant damunt de la cinta o quan sóc dalt d’un avió. Amb el Kindle puc llegir humor si em ve de gust, o alguna cosa més seriosa, com ara John Grisham, si tinc ganes de fer-ho. Parlant d’en John Grisham: vaig llegir-ne un munt de llibres a l’Àfrica. Vaig estar-hi filmant una minisèrie durant set mesos, fent un paper de membre de la marina, i amb la pila d’hores mortes que tenia vaig llegir les novel·les d’en John Grisham. M’encanten les novel·les d’intriga com les seves, els llibres que em fan pensar, saps? Com ara L’Alquimista. És increïble, L’Alquimista! Un gran llibre. (després de totes les apassionades respostes que ens ha donat sobre la lectura, podem dir que sí: en Kellan Lutz llegeix, malgrat els comentaris que va fer durant la sessió del migdia a Sitges).

M. S.: Tornant al terreny “espiritual”, quina és la persona que més t’influeix, a la vida?

K. L.: (dubta força) …Possiblement la meva mare (acaba dient). Vaig créixer amb ella, els meus pares estaven separats; així que la meva mare va representar una influència considerable. La meva mare no va tenir una vida fàcil, va passar per força dificultats. Però va donar-ho tot per la família i li estic molt agraït; agraït per tot el que em va proporcionar durant la meva infància i l’adolescència. A més, és una de les meves millors amigues, i poder ser amic de la mare d’un és un gran què, suposo.

M. S.: Estic segura que la teva mare estaria contenta de poder sentir això.

K. L.: Sí (riu)

M. S.: Quines són “les teves causes”?

K. L.: Sóc un gran amant dels animals i també dels nens. Suposo que estimo la humanitat en general. Així que recolzo l’activitat que l’organització PETA duu a terme. PETA és una organització famosa a pràcticament tot el món i té com a objectiu aturar la crueltat contra els animals. Personalment, penso que els animals són un tresor del món. És fantàstic que puguem tenir-ne cura, i hauríem de tractar-los amb amor i tendresa. Com ara els gossos, per exemple. M’estimo molt els meus gossos, en tinc dos i són els meus millors amics. A més vaig créixer envoltat de gossos. En definitiva, penso que els animals són increïbles.

M. S.: Aquesta actitud té relació, suposo, amb el teu origen, ja que la infància i  l’adolescència les vas passar en una granja de l’Oest, als Estats Units.

K. L.: Sí, sense cap mena de dubte. La meva infància i adolescència van transcórrer entre golden retrievers, en tenia un munt. Recordo un dels meus gossos, en Rocky, amb qui jugava a llançar i recollir roques; força grans, no creguis! Senzillament, m’agraden molt els animals.

Pel que fa a d’altres “causes”, també estic involucrat en el projecte Saint Bernard, que té com a objectiu refer la vida de les víctimes i comunitats colpides per l’huracà Katrina. A més, recolzo el Royal Family Kids’ Camp, que treballa amb infants provinents de centres d’acollida que han estat sotmesos a abusos sexuals, així com el Boys and Girls Club, on es tracta de fer de “germà gran” i proporcionar als nois un lloc on puguin sentir-se segurs, a banda d’aprendre. De fet, existeixen moltes organitzacions sense ànim de lucre que duen a terme tasques molt positives per a la societat; jo recomano a qualsevol persona que dediqui una part del seu temps a ajudar. I ajudar et fa sentir aquesta escalfor al cor, sabent que has fet feliç algú, que has fet que tingui un dia millor.

M. S.: En Kellan té un costat “geek”/“nerd”?

K. L.: Totalment (em talla; s’està engrescant).

M. S.: Què en penses, de la sèrie The Big Bang Theory?

K. L.: M’encanta. Conec dos dels actors que hi participen i crec que és una sèrie brillant.

I pel que fa a la pregunta sobre mi, m’apassiona aprendre. M’interessa molt la química, en sóc un fanàtic. En realitat havia de ser un enginyer químic, abans de ser actor. Ja saps, havia d’anar a la universitat per formar-me com a enginyer químic i tota la pesca. Inventar és una de les coses que més m’agrada fer i, sobretot, investigar en el terreny dels impossibles. Perquè no hi ha res d’impossible (diu amb to misteriós). El primer pas, i el més important, és preguntar-se “què passaria si…?”. Després, només es tracta de provar coses noves. I em passo el diar somniant en el “Per què no…?”. No hi ha res que sigui impossible.

M. S.: Creus que t’agradaria seguir amb la teva formació com a enginyer químic més endavant?

K. L.: De fet segueixo aprenent. No cal anar a la universitat per a aprendre, el que faig és treballar amb diferents persones. Ara mateix estic treballant amb un expert xinès, que em dóna mil voltes pel que fa a la formació en química, física, etc. I només el fet de parlar amb ell ja m’aporta nous coneixements. És el mateix que amb l’aprenentatge d’una llengua estrangera. Fins que no vas o vius al lloc on es parla, no aprens realment la llengua, ja que a l’escola només t’ensenyen les normes i després la gent no parla com t’han ensenyat. Així que la millor educació per a mi és submergir-me en els ambients específics en què té lloc allò que vull aprendre, allà on es desenvolupen els nous coneixements.

M. S.: Quin és el teu lloc preferit del món, un lloc on ja hagis estat?

K. L.: (li costa molt trobar una resposta) No ho sé (respon, després de pensar-s’ho una bona estona). He estat viatjant moltíssim, últimament. Crec que potser Ciutat del Cap ha estat el lloc més màgic per a mi. No havia estat mai abans a cap indret del món que desprengués energia. A Ciutat del Cap em vaig sentir totalment viu. No tenia la necessitat de dormir, i això, independentment del que fes. Ciutat del Cap és d’una bellesa extraordinària, especialment el mont Table. Si hagués de triar un lloc on casar-me, seria el mont Table, allà al capdamunt, tot contemplant la bellesa de l’entorn. Però encara hi ha molts indrets al món on no he estat, com ara el Machu Picchu. Tinc moltíssimes ganes d’anar a Sudamèrica, i tot i que és aprop dels Estats Units, encara no hi he pogut anar. Espero poder-ho fer aviat.

Expliquem a en Kellan que l’entrevista inclou preguntes de dues comunitats de seguidores de Crepuscle, a qui envia salutacions.

Finalment, ens acomiadem tot rebent (nosaltres) felicitacions per l’entrevista: ens diu que li ha agradat molt. Gràcies, Kellan, el plaer ha estat nostre i esperem tornar-te a veure l’abril de l’any vinent.

Read Full Post »

Kellan Lutz, 1a part: “Les seguidores són molt educades i encantadores; pobres, són inofensives”

El 9 d’octubre, l’actor nordamericà Kellan Lutz, “el germà gran” dels vampirs vegetarians a la saga de Crepuscle va ser a Sitges en el marc de la 43a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Era el convidat especial en un acte de promoció que es va dur a terme sobre la pel·lícula The Twilight Saga: Eclipse, el tercer lliurament cinematogràfic del món creat per Stephenie Meyer, amb milions de seguidors a tot el món.

Vàrem tenir la sort de poder dur a terme una entrevista més llarga del que és habitual. Així doncs, vam parlar no només de qüestions sobre la nova pel·lícula de la saga, Crepuscle en general i el món de les fans, sinó també de força qüestions personals desconegudes sobre l’actor. Hem decidit doncs de dividir l’entrevista en dues parts: la primera, sobre els aspectes relacionats amb Crepuscle. La segona, les qüestions personals entorn de l’actor. A continuació segueix la primera part de l’entrevista.

Una multitud de fans rep Kellan Lutz a Sitges

Mar Santacana: Crèiem que vivies als Estats Units, però tot d’una apareixes a Sitges i tornes a Barcelona el mes d’abril. Hi ha rumors que et traslladis a viure aquí aviat?

Kellan Lutz: (riu) M’encantaria viure aquí.

M. S.: Anomena algun aspecte que t’agradi d’aquí.

K. L.: La cultura, la gent!

M. S.: Has estat mai abans a Catalunya? A Sitges o a Barcelona, per exemple?

K. L.: No, és el primer cop que sóc aquí. Mai no havia estat ni a Sitges, ni a Barcelona. Barcelona és plena de bellesa i art; i l’arquitectura m’interessa especialment, així que és un lloc fantàstic per a mi. Tant de bo Los Angeles tingués tanta riquesa arquitectònica i artística com Barcelona.

M. S.: Sobre el nou film “Breaking Dawn I” (la primera part de la novel·la A Trenc d’Alba): quins detalls sucosos ens pots donar i, específicament, sobre el teu personatge Emmett?

K. L.: Bé, bàsicament seguirem els llibres de manera fidel, així que si voleu la millor font sobre els detalls i què és el que passarà al film, aconsello que consulteu la novel·la amb atenció. Pel que fa al meu personatge, la seva història no farà més que ampliar-se i evolucionar. Podreu veure més la dimensió de personatge compromès i protector de l’Emmett.

M. S.: I sobre la pel·lícula en general, alguna qüestió especialment interessant?

K. L.: Encara no he llegit el guió (confessa), així que no ho sé.

M. S.: Però comenceu a filmar la nova pel·lícula d’aquí a 2 setmanes, oi?

K. L.: La setmana següent, si no m’equivoco. En realitat suposo que començarem primer amb els assaigs, no crec que iniciem el rodatge fins el novembre.

M. S.: Una pregunta amb una certa profunditat sobre el teu personatge: Hi ha un passatge de Crepuscle en què l’Emmett expressa que l’infern no és tant terrible si un pot tenir un àngel al seu costat. Als “vampirs bons” de Crepuscle els obsessiona el fet de no tenir ànima, el fet que aniran a l’infern. Què creus tu personalment que l’Emmett va fer durant la seva vida com a ésser humà per fer-lo pensar que aniria a l’infern?

K. L.: Bé, no crec que això tingui res a veure amb què va fer o deixar de fer l’Emmett durant la vida com a ésser humà. La meva interpretació sobre el personatge és que la qüestió de l’infern no va amb l’Emmett. Personalment, no crec que l’Emmett pensi en els conceptes d’ànima i infern, com sí que ho fa l’Edward, que creu que un esdevé un ésser sense ànima quan es transforma en vampir. Com jo veig el personatge de l’Emmett, es tracta d’una qüestió d’amor, en el seu cas. És a dir, mentre pugui tenir l’amor de la seva vida amb ell, aquest àngel que és la Rosalie, el personatge salvador, no hi ha infern en aquesta vida vampírica que s’estén de manera contínua i que dura per sempre. Sense la Rosalie, sense aquest àngel, la vida és un infern; i amb ella, és el cel. No significa doncs, necessàriament, que l’Emmett hagi d’anar a parar a l’infern. Així que la meva interpretació d’aquest fet no té res a veure amb què el personatge de l’Emmett tingui ànima o no en tingui.

M. S.: Les seguidores de Crepuscle es polaritzen entre l’Edward i en Jacob (“Team Edward” i “Team Jacob”). Et volia preguntar si també hi ha un “Team Emmett”, però avui a Sitges s’ha fet evident que existeix un “Team Emmett”.

K. L.: Sí, és entranyable i fantàstic saber que hi ha grups de seguidors específics pel personatge de l’Emmett o “Teams Emmetts”. Jo sóc aquí com a prova! De fet, sóc l’únic de Crepuscle que és aquí, així que això deu voler dir alguna cosa (riu). Hi ha d’haver un sector específic i prou gran de seguidor(e)s de l’Emmett, si m’han fet venir a Sitges des de Los Angeles, l’altra punta del món!

M. S.: I als Estats Units, quina és la dimensió del fenomen “Team Emmett”? En comparació amb els “Team Edward” i “Team Jacob”, creus que el fenomen encara es decanta entre aquests dos?

K. L.: És evident que tothom s’estima principalment els personatges de l’Edward i en Jacob. Jo tan sols provo d’aconseguir esgarrapar un seguidor o seguidora més per al personatge de l’Emmett! (riu, tot i que després es posa seriós)

Però el nombre de seguidors que tingui el meu personatge no té cap mena d’importància. No es tracta una competició, senzillament estic molt agraït de tenir seguidors (o seguidores).

M. S.: Parlant de seguidor(e)s: quina ha estat la situació més boja que has viscut fins ara, pel que fa als fans?

K. L.: Va ser durant una convenció, en què estava signant autògrafs. Normalment, pregunto als seguidors com es diuen i els escric una dedicatòria personalitzada; així és com es desenvolupen normalment les convencions. Però en una d’aquestes convencions, una fan em va preguntar si podia emmanillar-me. Jo li vaig respondre que sí, tot fent broma, però la noia va treure unes manilles de veritat i seguretat va haver-se-la d’endur (diu rient; l’experiència no li va ser traumàtica, com és evident). La història no s’acaba aquí, però. Més endavant, en una altra convenció, vaig explicar el que m’havia passat amb la noia de les manilles. I en una tercera convenció, una altra noia va venir amb unes manilles de pèl, d’aquestes amb caràcter sexual (riu, és evident que s’ho passa bé), i em va preguntar “puc endur-te’m a casa amb aquestes manilles?”. Les seguidores són molt educades i encantadores; pobres, són inofensives. M’ho passo bomba en aquests entorns.

M. S.: Com reacciones davant d’aquestes situacions? Són una càrrega per a tu?

K. L.: En absolut! No són mai una càrrega per a mi, crec que són situacions entranyables. Les fans estan enamorades del personatge. Poder ser allà i fer-les contentes és fantàstic. A més, jo m’ho passo molt bé fent-ho, i si em trobés en el seu cas, m’encantaria que fessin el mateix amb mi. Jo no he estat mai fanàtic de cap personatge al llarg de la meva infància o adolescència, però si ho hagués estat, m’hauria posat molt content si aquest algú m’hagués dedicat el seu temps per fer-me feliç durant uns moments, donant vida al personatge en qüestió. No sé, és com si algú es vestís de Pare Noel per a tu, és fantàstic i realment gaudeixo fent-ho.

M. S.: Passem ara a algunes preguntes més personals. Si poguessis viatjar enrere en el temps, quin moment t’agradaria viure?

(la resposta, la setmana vinent, amb la segona part de l’entrevista)

Read Full Post »

Lluís Galter: “Les pel·lícules que recreen els espais em semblen postisses, disfressades”

El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneixcom un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenomde Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar aconèixer ara portant la seva intensa història al cinema.

1. La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?

A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.

2. Hem començat pel final, però com neix Caracremada?

No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.

3. O sigui que no és una declaració de principis?

No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.

4. Doncs?

Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.

5. I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?

És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.

6. És un leit motive a la vida d’ell també?

Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva

7. Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?

Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.

8. I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?

No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.

9. experimental?

Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.

10. Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?

És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes.

11. O sigui que és ficció?

Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.

12. Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?

Em semblaven més versemblants.

13. Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?

Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.

14. Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?

Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.

15. Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?

No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.

Read Full Post »

La Porta dels Somnis: “Els diaris haurien de recolzar la música tant com l’esport”

El grup de pop-rock La Porta dels Somnis va publicar el disc “5 anys” el 2009.

1. Quina és la porta que du als vostres somnis?

Professionalment parlant, la música. Personalment cadascú té una porta, mil coses. La pregunta està molt bé. Aquesta porta del somnis són els objectius, no el que somies a la nit, els somnis com a fita.

2. Un somni complert? Un per complir?

Complerts, uns quants. Dedicar-nos a la música professionalment ja és un somni, sentir una cançó nostra a la ràdio, cada disc editat, fer un concert acústic. Tens idees i aconsegueixes que algunes es facin realitat. Un somni per complir, a nivell personal, que la gent seguís el grup igual que el Barça, que els mitjans de comunicació recolzessin la música tant com l’esport. Actualment és desproporcionat.

3. Quines són les vostres influències?

De les versions que hem fet, com Queen, Frankilin, Tina Turner, Bryan Adams, Joe Cocker…

4. De quina pel·lícula us agradaria fer la banda sonora?

D’alguna d’aquestes “pelis” de dibuixets, 20th Century Fox… Les pel·lícules de dibuixos no són per a nens, són familiars. Tenen ritme, a les de nens no els pot faltar ritme, no només en sentit musical.

5. Us veieu aviat en un festival gran?

Hauríem de veure quin, n’hi ha molts. La Virgínia ja va estar a l’Acústica de Figueres amb versions de Sau, al Festival de Guitarra, que només és de guitarra, a l’Insomni, nosaltres som o se’ns considera un grup de pop-rock més comercial, els festivals són més temàtics. Al Mercat de Música Viva de Vic ja hi vam ser. Ens veiem a tot arreu.

6. Creieu que es promociona prou la música en català?

Part de les ràdios comercials que es critiquen més en aquest sentit, com Los 40 Principales o RAC 105, molt més que TV3. Qui falta més és la corporació Catalunya Ràdio i TV3, els mitjans de comunicació que haurien de donar més cobertura… iCat-fm, per exemple, unes músiques hi entren i d’altres no, esdevé poc plural. A Andalusia, hi ha el Canal Fiesta andalús, un canal musical escoltat per 500.000 oients, més que Los 40 Principales, i hi punxen tots els estils de música fets a Andalusia, això a Catalunya no ho tenim. Els mitjans de comunicació públics acaben punxant música independent, que no interessa al gran públic. Tenim el món musical partit en dos, la música independent i la música més per a tothom. I en comptes de sumar, els mitjans que promocionen la música independent no volen sumar esforços. El pop-rock sempre ha estat l’estil més majoritari en general a tots els països del món. I mitjans que defensen la llengua promocionen propostes musicals per a molt pocs, com si ens avergonyíssim de l’època daurada del rock en català, és com si diguéssim que allò no val res.

Read Full Post »

John Connolly: “Un llibre és com una olla que bull”

Edicions Bromera ha publicat Els amants, l’última novel·la negra de l’irlandès John Connolly.

1. En deu anys ha publicat 14 novel·les, contes breus, fa un bloc i encara fa entrevistes. D’on treu el temps?

Tinc disciplina, m’assec per escriure i intento omplir la pàgina en blanc. Em forço a seure i escriure. És art i, per tant, cal esforç, treball i talent. No hi ha pas una fórmula màgica. Els mots no flueixen així com així. Al principi, tecleges i prou, fins que surt quelcom que val la pena i que serveix.

Efectivament, encara faig entrevistes i narracions breus, perquè els llibres s’escriuen en els períodes d’entremig, mentre fas altres coses. Un llibre és com una olla que bull, que es va cuinant i es va escalfant i, mentrestant, fas altres coses. Tot forma part del procés. El periodisme és un bon entrenament.

2. Diria que alguns trets d’ Els amants són autobiogràfics? Per exemple, el fet que l’investigador Parker treballi en un bar?

En Parker, de fet, té el meu gust i la meva perspectiva del món. Tenim tots dos la mateixa versió i visió del món, per tant sí que hi ha trets autobiogràfics. Evidentment, treballar de barman m’ha ajudat, perquè sé com és la pudor de la barra, aquella flaire de cervesa que no marxa mai. M’ha estat útil.

Tanmateix, no sóc  tan aturmentat com en Parker.

3. Li ha agradat visitar la fira BCNegra?

Sí, molt. M’agrada més entrar en contacte amb els lectors que no pas amb altres escriptors. Els escriptors sempre es queixen dels editors. En canvi, m’afalaga molt entrar en una sala on la gent ha vingut per mi. I em parlen i em fan preguntes al voltant dels meus llibres. Els agrada i això porta a la interacció, sempre necessària. Escriure és solitari i tot això m’allibera. No paro de xerrar-hi.

4. Escull la Banda Sonora dels seus films? Quan en podrem veure un altre?

No l’escullo. Normalment, no venc els drets dels llibres. No em fico en la feina tècnica dels que fan les pel·lícules. No és feina meva. Cap al 2010 o 2011 sortirà el film basat en The book of lost things.

5. Què espera d’Els amants? En Parker caducarà?

Sempre espero molt d’una novel·la. Ara en tinc una altra de preparada. Quan demano als lectors quina és la seva preferida molts em diuen que és la primera.

Per ara, en Parker seguirà, perquè si marxés el trobaria a faltar. És el prisma a través del qual miro el món. En una seqüència de novel·les, cada una es basa en l’anterior. Estic ajornant la seva fi, però alhora vull veure com canvia, perquè no em vull repetir. De fet, sóc un fanàtic del control i reescric milers de vegades. Jo mateix faig la recerca.

Read Full Post »

Martí Gasull: “Cal treballar per la música en català també a les discoteques i fils musicals”

Entrevista a Martí Gasull, portaveu de la Plataforma per la Llengua

1. Què et sembla la nova llei del cinema català?

Creiem que és una llei fonamental que cal tirar endavant, i valorem positivament el projecte de llei. Demanem ara valentia, als nostres parlamentaris. Com la Plataforma per la Llengua demostra a l’estudi que trobareu al web, http://www.plataforma-llengua.cat/estudis_i_publicacions/interior/59 , les llengües amb un nombre de parlants comparables al català d’Europa i el Quebec, inclús amb menys parlants, tenen assegurada la seva presència al cinema, l’única excepció és el català , que està a la cua. La situació actual de la llengua catalana en el sector és conseqüència d’un decret franquista, de tal manera que, avui dia, l’oferta de cinema en català se situa a l’entorn d’un 3%, percentatge realment escandalós. Estem segurs, com alguns estudis demostren, i com han corroborat les poques pel·lícules estrenades en català en condicions de normalitat, com Doraimon i Shin Shan, que el cinema doblat o subtitulat al català és rendible, i que justament el que cal fer és crear oferta. És per això que ens cal aquesta llei, per despenalitzar els espectadors catalans perquè puguin veure cinema en la seva llengua, amb els mateixos drets que els altres espectadors europeus. Caldrà vetllar perquè la llei es desenvolupi reglamentàriament, i a part de les quotes de distribució, s’assegurin també les quotes d’exhibició.

2. Creus que les emissores de ràdio compleixen el 25% de música en català?

Creiem sincerament que aquest 25% no es compleix en la majoria de mitjans radiofònics. Encara vivim dels prejudicis negatius que encara pesen sobre la música en català, segurament productes de l’autoodi encara existent, quan realment s’ha demostrat que la música feta en català és bona i existeix en totes les modalitats. En aquest aspecte, veiem fonamental vetllar per al desenvolupament de la llei 1/1998 de Política Lingüística, que assenyala aquestes quotes, i treballar perquè la música en català es vagi normalitzant arreu, també a les discoteques i fils musicals.

3. Com ha anat la campanya de les joguines del Nadal 2009?

Aquest any des de la Plataforma per la Llengua estem molt satisfets de la campanya per la joguina en català, i estem convençuts que hem fet un pas endavant en la sensibilització de la nostra llengua en un àmbit tan fonamental com el joc i la joguina, davant la insatisfacció constada de la demanda. Com podeu veure al web http://www.plataforma-llengua.cat/joguines, la Plataforma per la Llengua ha difós un llistat de més de 500 joguines en català i de més de 150 establiments que les distribueixen, a més de col·laborar amb el Consorci per a la Normalització lingüística en l’edició del seu catàleg. A més hem enviat als empresaris la guia de sensibilització  i les teves joguines, ja incorporen el català? en català i anglès, i ha editat un nou tríptic per sensibilitzar-ne el consum. Cal esmentar també, i especialment, la festa del joc i la joguina en català celebrada el passat 28 de novembre conjuntament amb la campanya El català suma a les joguines. Creiem que hem contribuït a portar la qüestió a l’opinió pública, i que de cara el 2010 continuarem augmentant el percentatge de joguines en català, que, d’acord amb els mateixos estudis de la Plataforma per la Llengua, el 2009 estava a l’entorn d’un 6%.

 

Read Full Post »

Ramon Sangles: “amb la sobirania, el cinema en català serà un fet que ens cuinarem nosaltres”

Entrevista a Ramon Sangles, director de la revista Llengua Nacional

1. Què et sembla la nova llei del cinema català?

No l’he llegida, la nova llei del cinema. No vull perdre temps a llegir lleis i propostes que mai no es compleixen. Són una pastanaga davant el nas. Per una banda no tenim fermesa i per l’altra ens tenen les mans lligades ja sabeu a on. He sentit a parlar d’un 50% i he sentit a dir que la gent no va al cinema si és en català. El 50% em sembla ridícul; com sempre no apostem per al cent per cent, i, si la gent no va al cinema en català és perquè en català poca cosa hi ha que valgui la pena. Llavors dic: (a) totes les pel·lícules han de ser en català; si no hi poden ser en original català o doblades, que siguin en la llengua original d’on han estat fetes i que vagin subtitulades en català, i (b) que en català hi hagi, per començar, doblades les millors pel·lícules del món del cinema. I, quant a fer nosaltres pel·lícules, comencem a aprendre’n a partir de zero, perquè poca cosa bona hem fet.

2. Creus que l’ús del català augmentaria en el cas d’un triomf del sí en un referèndum d’autodeterminació?

En aquesta pregunta m’hi sobra “en el cas de…”. Ja tornem a ser en allò de la hipòtesi i de les abaixades de pantalons. A part, aquesta pregunta tampoc no es pot fer dient “Creus que…”. Cal dir: “El dia que tindrem la sobirania, llavors el cinema en català serà un fet que ens cuinarem nosaltres. Serem capaços de tenir ja un bon repertori preparat? Tindrem ja uns bons autors, uns bons actors, uns bons “registes”, uns estocs de films per a poder emetre en totes les sales? Hi treballa ja algú?”

3. Quines tasques du a terme la vostra entitat per la normalització?

Llengua Nacional treballa al cent per cent en català i amb qualitat. No ens proposem canviar res ni explicar res. Partim d’una mentalitat de país ja totalment normalitzat i a partir d’ací actuem i som. Llengua Nacional és ja la llengua i el país normalitzat.

Read Full Post »