La tercera entrevista dels grups premiats al Sona 9 de l’edició del 2010. La iaia va viatjar de la plana de Vic fins a la “gran capital” amb el primer premi sota el braç, molt contenta i feliç.
L’Ernest Crusats, el cantant de la iaia, ens va explicar quins son els plans futurs del grup, que els ha suposat aquest primer premi, i ens va explicar qui és aquesta iaia tant estimada per tots.
Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Dius que vols ser la teva iaia, és un homenatge a elles o la de tots en general?
Ernest Crusats (E.C.) : El “Jo vull ser la meva iaia” agafat d’una forma literal, és un evident homenatge, en aquest cas, a la meva iaia, i a la imatge de les iaies en general. Buscant-li un contrapunt més aviat metafòric, el “Jo vull ser la meva iaia” és un crit contra el que hauríem de ser en aquesta societat, que apunta cap als valors més aviat moderns i desprestigia lo tradicional. És una espècie de renúncia cap a certes obligacions, on cadascú té les seves. Vindria a ser una crítica social.
I.A. : Un estil pop-folk tranquil que agrada a tothom. D’on ve, quins són els vostres referents?
E.C. : Nosaltres ens identifiquem amb influències anglosaxones, per citar grups diria els Herman Düne, Jonathan Richman, The Wave Pictures i Beirut. Fins ara La iaia si que és un pop-folk tranquil, però el que passa, és que la música va evolucionant, i cap a on anirà és una incertesa. A vegades sembla que la gent ens vulgui ‘encasillar’ quan encara has de començar pràcticament a fer música.
I.A. : Ja teniu un disc-maqueta, però amb el premi fareu noves cançons o reeditareu les mateixes?
E.C. : El que tenim fins ara no és exactament un disc, és un disc-maqueta com dius, ja que no té la qualitat sonora ni el nivell per a ser considerat disc. El que farem ara serà reeditar alguna de les cançons que estan en aquest treball i sumar-li de noves. Esperem que més del cinquanta per cent siguin noves.
I.A. : De què ens parlen les vostres cançons?
E.C. : Bàsicament són experiències meves, experiències que per ser viscudes en el segle XXI ja tenen una certa contemporaneïtat. Moltes cançons d’amor i de temes clàssics, sentimentals, però sense oblidar el punt de vista irònic de la realitat. Espero que els temes vagin madurant, vagin esdevenint més durs amb les lletres i el màxim de sincers i d’honests possibles.
I.A. : A l’àlbum de fotos qui hi surt reflectit?
E.C. : Aquest àlbum de fotos és una cançó sobre el passat, sobre la meva infantessa. És pràcticament literal, ja que les imatges que es van presentant són la meva vida, on la meva iaia va tenir un paper destacat, ja que els pares treballaven les seves hores. Tornar a mirar records passats i experiències passades, l’àlbum de fotos de la meva infància.
I.A. : Ens dius: “Benvinguts passeu passeu … a ca la iaia hi haurà un altre lloc”, en el vostre vaixell cap a les vostres vivències pot acollir-nos a tots nosaltres? El públic per a vosaltres sempre és partícip dels vostres concerts?
E.C. : Aquesta cançó que cites, hi van arribant les cançons i els instruments, fins que al final també es presenta la persona que escolta el disc. La última persona que arriba en aquesta festa és l’oient. El paper del públic és molt curiós, ja que quan fas música hi ha una mena de tensions internes entre el que et ve de gust fer a tu, i el que creus que li vindrà de gust sentir a la gent, i a vegades una cosa comporta l’altra. Això passa en qualsevol procés creatiu. És molt difícil no situar-se en els ulls de l’espectador i intentar transformar-te en ell.
I.A. : En els vostres concerts qui es transforma més aviat, és el públic en iaies.
E.C. : A la Bikini hi havia uns col·legues disfressats de iaies, però és una simple anècdota.
I.A. : Com valoreu el vostre pas pel Sona 9?
E.C. : El Sona 9 ens ha fet créixer, reflexionar sobre el que anàvem a fer i el fet d’haver-lo guanyat fa que ens obligui a professionalitzar-nos una mica més. Tot això que he dit és molt positiu, però segurament que té moltes coses negatives. Estem parlant d’un concurs i en aquest cas, un no fa el que li ve de gust, ja que hi ha unes normes, unes regles i uns objectius que s’han de complir. És una mica limitat i això és difícil de portar.
I.A. : Com veus el panorama musical català actualment?
E.C. : El panorama musical català és extensíssim, tot i que a vegades sembla que és redueixi només a Manel i els Amics de les Arts, cosa que és fruit d’una forta dolència. En Jazz, nosaltres som pioners en molts aspectes, amb propostes com la de Raynald Colom, Raül Reverter, propostes de primeríssim nivell. A part també tenim les músiques tradicionals i populars. El panorama és molt ample, ara, parlant de pop en català, actualment és una tendència que ha agafat un cert impuls i que la gent té ganes d’escoltar, i hi ha un mercat que és capaç d’absorbir en certa part aquesta música. Tot i això, la música en català té un problema greu, ja que és molt complicat exportar-la a l’estranger.
I.A. : Com veieu encabida la proposta de la iaia dins d’aquest panorama musical?
E.C. : La iaia, primer ha de gravar el disc i veure com s’accepta. Però crec que ja hi té un cert lloc, pel sol fet d’haver guanyat el Sona 9 ja és simptomàtic d’alguna cosa. Crec que la iaia pot arribar a formar part del catàleg de grups, entre cometes, actuals i de moda, de Catalunya.
I.A. : Quin és l’horitzó a curt-mitjà termini de la iaia?
E.C. : Ara mateix l’horitzó és artístic i creatiu, d’assolir noves sonoritats, de trobar-nos estilísticament, de parlar de coses que resultin interessants, d’estar satisfets amb la pròpia música, … Parlar si la iaia funcionarà comercialment o no, de si farem negoci o no, ja no és cosa nostra parlar-ne, és cosa de la gent.
I.A. : Com definiries La iaia per a que la gent que no sap qui sou us conegui?
E.C. : La iaia, pel que es pot escoltar pel myspace, que és una manera bastant lògica d’existir, fa música d’autor o pop-folk influenciada artísticament amb la música anglosaxona, però que té unes arrels mediterrànies. De fet, definir-se a un mateix és complicadíssim, amb la música nosaltres estem en al línia de la certesa i de la incertesa, costa tenir les coses clares de com volem ser. La iaia, crec, que al menys a mi, encara m’ha d’ensenyar moltes coses. Una bona manera de definir-ho és que és bastant ambigu, des del meu punt de vista, des de dins, que tinc una percepció molt distorsionada.
TEXT i FOTO : Ignasi Arauz
entrevistadema.wordpress.com 