Nosaltres plorem fent cançons

Entrevista a Lexu’s. 15-1-2011, Musica’t, Círcol Catòlic de Badalona.

1. Per què Lexu’s?

 

I per què no ? Nosaltres el primer bolo-concert que vam fer havíem de posar-nos un nom, estàvem un grup d’amics, un d’ells va dir Lexus  ens va agradar com sonava, era un nom curt, que de segiuida la gent el podia recordar i s’hi podia quedar.  Més tard es va fer conegut un cotxe que es deia Lexus, per diferenciar-nos una mica vam posar un apòstrof abans de  la “s”. I el nom de Lexus no té més que això, ni més ni menys.

2. Existeix la vida perfecta?

 

Si escoltes el disc, el disc et diu que no. I de fet nosaltres volíem que hi hagués una contrardicicó, ja fos implícita o més ben dit explícita, al veure la portada el disc es diu “Lexu’s. La Vida perfecta”, però tu veus banyera però on no hauria d’estar, enmig d’un bosc. Amb això volíem fer una metàfora que la vida no és perfecta i sobretot si no trobem el lloc al món, si no trobem l’espai. Hi ha una cançó que ho resumeix tot, i no diu que la vida sigui perfecta: és un tio que ho diu amb xuleria perquè algú li ha fet mal en resum diu que creure en tu i les teves possibilitats fa que la vida pugui ser més un pèl més feliç i per tant un pèl més perfecta.

 

3. Com seria la vida perfecta per a vosaltres?

 

 

Si dius per  nosaltres, sabem que al vida perfecta no existeix. Però la vida pefecta per un grup de música, és una vida en la qual comuniques, per nosaltres és molt important comunicar i explicar unes històries, unes emocions, unes sensacions i que la gent se les faci seves i la gent hi participi. Per nosatlres aquesta percepcions entre cometes és quan la cançó ha arribat quanla canço deixa de ser teva per passar a ser del públic. Això costa moltíssim. I amb això lluitem dia da dia perquè cada dia passi més.

4. En moltes lletres surt el tema del desamor, per què?

 

 

No creiem que sigui així, si l’amor és molt bonic. Però ens inspirem més, és més fàcil, ens resulta més còmode inspirar-nos en el desamor perquè quan et desgarren per dins, en el desamor d’una relació que s’acaba o algú que et fa mal és la nosatra forma de plorar, plorem escrivim cançons. Són una de les caçons més sentides. Potser de vegades ets molt feliç perquè estàs enamorat , aquestas felicitat fa que no et surti res sperquè ja és un paler estar amb l’altra persona. Potser amb el desamor, potser caldria fer un estudi psicològic, com que és un moment de desgarro, que estàs buit, l’has d’omplir i nosaltres l’omplim fent cançons.

5. Grans concerts o petits concerts íntims, com el Musica’t?

 

No preferim res, avui dia com està tot no pots triar, has de fer una mia el que t’ofereixen. No pots dir ara vull fer un concert multitudinari de 50.000 o ara vull fer un concert de 100. El que volem és fer participar el públic  i no té res a veure, creiem, i no té res a veure  si és un concert més gran elèctric amb molta gent o més petit. Depèn de com respongui el públic. Es súper complicat fer un concert amb deu persones i que les deu persones no et responguin i a l’inrevés. Per tant  no importa tant la quantitat sinó l’arribada, el que comuniques. Si comuniques a 10.000,  quina passada,  però amb deu també ho pot ser, per tant tot ha de ser màgic.

6. Teniu previst porperament fer algun altre concert acústic?

 

Sí, ara el dia 28 de gener pugem a Andorra per una ràdio, pel programa 100 de Ràdio 4, el 29a Vic, fent un concert elèctric, curtet, a favor d’una ONG,, hi participen molts grups, d’aquelles concerts que es fan, de vint minuts per grup i “vayan pasando”. Serà un concert elèctric però acústic. I l’altre acústic, molt íntim encara més que avui, perquè és en un pub súper petit però súper acollir, on hi ha anat molts grans artistes, el pub Vualà que hi ha a Manresa , on hi ha actuat molts gran artistes i ens sentim molt privilegiats nosaltres també podent ser de la nòmina dels artistes que hi van. Serà un bolo molt petit i la responsabilitat també és molt alta, has de convèncer a 80 persones, o les que hi hagi, que ha valgut la pena pagar una entrada o fer el viatge per estar allà.

Clàudia Vildrich, El Demà

 

Read Full Post »

Albert Fibla: “M’agradaria descobrir que ofereixo alguna cosa”

El cantautor acaba de publicar “En directe al BarnaSants”

1. Què esperes d’aquest disc en directe? Quina és la resposta del públic i de la crítica?

Estic disfrutant d’aquest projecte des de fa molt de temps: buscant còmplices per tirar-lo endevant, donant-li forma, triant les cançons, assajant-les, fent el concert que va servir per la gravació, mesclant… Les fotos, la portada, el videoclip… He treballat de valent, i en tot el procès, més que mai. Així que, abans d’existir, aquest disc ja m’ha donat molt.

Quant a la resposta del públic i de la crítica, no la conec, ja que ‘En directe al Barnasants’ acaba d’aparèixer.

2. Estudi o directe?

Fa un any i mig, quan vaig engegar el projecte d’aquest disc, t’hauria dit que em venia molt de gust enregistrar en directe. Ara et dic que tornaré a l’estudi, segur. En qualsevol cas, no puc triar només una opció.

3. Llach o Raimon?

Llach i Raimon. I també Paolo Conte, Santiago Auserón, Ovidi Montllor, Sting, Paul McCartney, Joan Manuel Serrat, Vinicio Caposella, Luis Eduardo Aute, Fito Páez, Sílvio Rodríguez, Bob Dylan… I tants i tants d’altres. Perquè triar-ne només un? No cometré aquest error.

4. Recital petit o concert en un estadi?

El dia que actui en un estadi podré respondre’t aquesta pregunta.

5. Nova Cançó Catalana o Rock Català?

Sento ser incapaç de triar un altre cop. Aquests dos movients musicals em semblen igualment importants i respectables.

6. Et sents a l’inici de la teva carrera o la veus molt avançada?

Sento que començo de zero cada dia.

7. Què ofereixes de nou i què t’agradaria descobrir?

M’agradaria descobrir que ofereixo alguna cosa. M’és igual si és una cosa nova o no.

8. Creus que existeix una nova Nova Cançó Catalana?

Si. Tot i que bona part de la premsa especialtzada assenyala només en una direcció. Crec que hi ha propostes renovadores de la Cançó, la meva entre elles, que no tenen la mateixa visibilitat que altres.

9. A quina generació pertanys, a la de Roger Mas o la de Cesk Freixas? I a quina escola pertanys?

No sento que formi part de cap moviment generacional, ni de cap escola. En qualsevol cas, aquestes coses es veuen amb el temps.

10. Com tracta la premsa els cantautors catalans?

La premsa és un concepte tan ampli que no permet generalitzar. I el mateix passa amb els cantautors. Si parlo des de la meva experiència personal, a mí hi ha una part de la premsa que em tracta molt bé, una altra que no tant i una altra que, directament, no em tracta.

Read Full Post »

Refugi: “La Nova Cançó Catalana hauria de ser part del temari als instituts”

Refugi, liderat per Joan Reig, presenta el seu disc “Vestits nous”

1. Què és Refugi?

Refugi va néixer fa tres anys, m’hi acompanyen en Joan Pau Chaves, en Pep Solà i l’Albert Vila. Intentem explicar què va significar el moviment de la Nova Cançó Catalana. Ens vam adonar que la generació que es va fer gran amb la música d’Els Pets no havia fet aquesta tasca d’anar cap enrere i esbrinar què hi havia abans del rock català dels 80 i dels 90 i creiem que això era una mancança.

2. Com va sorgir la idea del grup?

Jo també, ingenu de mi, em pensava que això s’ensenyava a les escoles, perquè el que van fer els de la Nova Cançó Catalana tant a nivell sociopolític com artístic va ser tan important que jo donava per fet que això era de temari de les escoles, fins que me’n vaig assabentar, pels meus nebots, que no se’n deien gaire coses d’aquest moviment cultural que, a parer meu, va ser dels més importants de la Catalunya del segle XX i estava a l’alçada del que es feia a Itàlia, França, Canadà, Estats Units, Anglaterra…

Aleshores, en comprovar aquesta mancança d’aquest país, se’ns va acudir de muntar una espècie de recital-conferència i reivindicar aquest llegat d’aquests grans artistes. Naltros vam optar per un repertori amagat, no tan obvi o popular, i de posar-lo damunt de l’escenari i anar pels instituts per explicar, amb un recital-conferència, qui eren Guillem d’Efak, Coses, Ovidi, etcètera, alguns dels quals van ser oblidats injustament, o bé perquè havien mort o bé perquè aquest país té aquesta espècie de desmemòria.

3. Quan i com es va gestar el disc?

La resposta a aquestes recitals va ser tan positiva que vam començar a entrar als circuits de concerts. I amb el temps ens van motivar a enregistrar aquest disc, que es diu “Vestits nous”. Ens va esperaonar molta gent que deia que els agradaven les nostres versions. “Vestits nous” significa que despullem les cançons i les tornem a vestir, però amb uns altres vestits, una roba nova que, potser, resultarà més nova i més adient als nous temps. Les versionem a la nostra manera, sense que perdin l’essència.

4. Quines són les mancances que trobes en aquest país?

Culturalment, em fa ràbia el poc respecte que es té pel passat cultural d’aquest país.

Està bé viure el present perquè es el que toca, però si no mirem de tant en tant de cara enrere no sabrem d’on venim, la nostra tradició. I mirar enrere a nivell musical vol dir aprendre de la gent que ens ha precedit. Per això em va sobtar tant que això no s’ensenyés a les escoles, que no hi ha hagués programes divulgatius als mitjans de comunicació dedicats a la Nova Cançó Catalana; a molts països del món hi ha programes de ràdio i de TV que es dediquen a recuperar el passat contínuament, i aquí sembla que siguem només esclaus de la modernitat i de la novetat més immediata.

5. Creus que hi ha una nova Nova Cançó Catalana?

 En part, sí. Hi ha molts cantautors que estan donant vida al panorama musical. Hi ha moltes propostes interessants, per exemple Pau Alabajos, Cesk Freixas, Sanjosex, Roger Mas, que ja és un veterà.

Tots ells tenen moltes coses a dir.

Read Full Post »

VerdCel: “Hem creat una constel·lació a partir de l’univers de Raimon”

VerdCel presenta Petjades el 22 d’abril a la UB.

1. Per què aquest homenatge a Raimon? Quin és el sentit del projecte Petjades?

És una cosa que em rondava pel cap ja feia molt de temps, anys, i la veritat és que també va ser el primer que vam escoltar en català. Per nosaltres  és d’una proximitat paisatgística, d’orígens i dialectal molt gran (“d’on comença l’horta i acaba el secà” i nosaltres som de poc més amunt); hi ha aquesta connexió per diferents branques amb el seu cantar. L’obra de Raimon és una obra que ens ha acompanyat sempre, ara que a més fa cinquanta anys de la creació d’Al vent. En definitiva és un homenatge a l’ofici de fer cançons, a partir del nostre primer escriptor d’aquestes; com diu Xevi Planas, abans de Raimon hi havia el desert.

2. El títol a què fa referència?

Amb els treball anteriors havíem treballat des de la visió de les dues dimensions (PaisViatge n’era entre d’altres una defensa poètica del territori), i també amb el prisma temporal (Sàmara, amb la introducció de la variable temps ens donava per fer un recorregut, a més, per tota una vida, la d’una dona de noranta anys real, i de retruc passejar-nos pel segle XX i els seus fets històrics). Ara el repte era introduir un món paral·lel, el de l’altra vida, el que es recrea a les cançons d’un altre. Cançons que com tantes coses a la vida, no són tangibles, però que igualment tenen molta força. I l’objectiu era fer una obra a partir d’una obra, crear una constel·lació – la nostra pròpia visió – a partir de l’univers de Raimon, com unes PetjAdeS a la sorra del nostre cor que romandran marcades malgrat el pas de les onades i el temps.

3. El primer fet que crida l’atenció és el format; heu incorporat un còmic, un dvd amb dos documentals inèdits sobre Raimon, i un curtmetratge a més del propi disc de versions. El disc-llibre-dvd (o llibre-disc-dvd) no és cap novetat en VerdCel, però en aquesta ocasió heu anat més enllà, no?

El format sorprèn, però la feina per nosaltres no ha estat tan diferent d’altres ocasions. De fet el còmic en si veníem fent-lo ja en els dos treballs anteriors, però potser ara llueix més per la grandària, però en essència hi ha un treball similar. Així i tot estem molt contents del resultat, també impuls de qui ho edita (Bromera); potser és del que més ho estem. Per altra banda el Dvd és un recull també de diferents elements, com ara els dos documentals que hem volgut donar a la llum, dos materials que romanien amagats a la Filmoteca fets sobre Raimon a l’època en què ell naixia com artista; i el Curtmetratge, que dona sentit a la constel·lació de què parlàvem.

És com un viatge multimèdia a l’obra de Raimon, on el Cd i el Curt són en si la branca subjectiva, l’obra a partir de l’obra, i els documentals i el Còmic relaten o documenten la branca més objectiva del mateix.

4. Heu rebut la col·laboració de Raimon? Ha supervisat el treball, d’alguna manera? Heu estat en contacte amb ell al llarg del procés de gestació del disc?

Hem fet un seguiment amb ell. Des de bon començament i en cada pas ha seguit el procés amb confiança i des d’una certa distància. És un treball nostre i ens ha deixat fer. Però n’ha estat al corrent i en algunes coses, també transcendents com ara el títol, ha dit la seua. Ha estat en tot cas un privilegi poder compartir-ho amb ell, escoltar-lo.

5. Com va ser la tria dels temes? Què les ha motivades? Xoca el fet que no incloeu potser el tema més emblemàtic, Al vent, donat que es compleixen els 50 anys de la seua creació.

Es tractava també de no caure als tòpics, és més, ni tan sols t’ho planteges quan coneixes encara que siga una miqueta la seua obra, que, per sort, va molt més enllà d’un Diguem no o d’Al vent. Encara més, la primera tria (i segona trobada amb ell en què ho posàvem en comú) jo n’havia seleccionat seixanta, i ja havien passat uns mesos per arribar fins ací; fins la tria de quinze encara quedava trajecte. I malgrat ser la nostra visió, totalment personal i que hi ha centenars de possibles rutes per les seues cançons, es tractava de donar una imatge real del que ha conreat aquest home, no sols cançons de lluita: ha reviscolat els antics poetes, ha posat en circul·lació els actuals, ha escrit des de diferents perspectives sobre l’amor, la mort, el pas del temps, sobre la suposada modernitat, ha interactuat amb altres artistes i altres disciplines, etc. etc. Cinquanta anys circundant al llarg dels anys al voltant d’un mateix eix, l’ofici de fer cançons, de manera honesta.

6. Són quinze versions de Raimon però hi heu imprés el vostre segell. Penseu que hi haurà gent més “purista” que en siga reàcia?

No ens preocupa tampoc. Es tracta doncs en aquest sentit de creure-t’ho i de fer versions “ací i ara”. Intentem ser nosaltres mateixa i arribar a la gent, i si d’aquesta tensió algú no li agrada el nostre estil, o com dic no li agrada l’”ací i ara” de les nostres verdSions, no volem/podem fer-hi res. En tot cas pensem que gent que desconeix el Raimon, més jove o no, se n’aproximarà i la gent seguidora de tota la vida el pot redescobrir.

7. Pel que fa a la producció del disc, heu fet canvis en els arranjaments de les cançons originals, aportant-hi el vostre so, com dèiem, però així i tot són alhora molt diferents entre sí pel que fa a l’estil: trobem versions més rock, incorporeu tocs de flamenc, peces més folk, o fins i tot pop…

Sí, hem variat estructures, harmonies, tempos, etc. en alguns casos fins i tot la melodia, però en general són del tot reconeixibles, alhora que poden haver variat moltíssim. Un exercici molt recomanable és escoltar després l’original. Cada cançó,com si foren nostres, les hem vestit segons pensàvem convenia, i això suposa adquirir un estil variat en la globalitat del disc, estar al servei de la cançó. Però com ara les versions fetes en què reconeixes l’original, el disc, sent variat, la gent hi pot reconèixer VerdCel, i això és el que ens interessa, estar al servei de la cançó i ser nosaltres.

8. Pel que fa a les vostres actuacions, incorporeu també videoprojeccions, posada en escena, etc. Penseu que la música actualment s’ha de servir de l’audiovisual, de les noves tecnologies?

Com els nostres treball discogràfics, tampoc ens hem plantejat mai estar a la última o trencar el declivi de la indústria discogràfica. Ens ha eixit de natural des de dins, per la inquietud que tenim en aquest sentit de barreja de disciplines i per què al grup hi és Daniel Olmo al capdavant de la part plàstica i artística.

9. Imagine que Raimon serà una de les influències de Verdcel; en altres ocasions us heu referit també a Ovidi Montllor o Joan Brossa. A quins altres artistes o formacions musicals us sentiu propers o us inspiren?

Pot ser ho deixaria de moment en aquests tres. Més que influències, referències en aquest periple de l’ofici que he triat. Més endavant espere anar coneixent gent que m’influisca i potser els tinga com a referents, alhora que cerquem dins nostre per acostar-nos cada dia més al nostre propi estil i llibertat.

10. Proveniu d’Alcoi tot i que em sembla que treballeu des de Catalunya; com veieu que es troba actualment l’escena de música en valencià?

Bo, treballem des d’ací i des d’allà. Actuem igual o més al territori del País Valencià que al Principat. És molt bo l’estat de salut de la nostra música malgrat la manca d’atenció, mitjans, recursos i tot plegat, malgrat tindre moltes coses en contra, i malgrat el que no tenim.

La diversitat i qualitat ha millorat moltíssim i pense que es va per molt bon camí.

11. El projecte l’heu presentat ja a Barcelona; per a quan la presentació a València?

21 may 2010

20:00

Col.legi Major Lluís Vives (Auditori Montaner) València

12. Quines són les properes actuacions, actes de presentació del disc?

16 abr 2010	23:00	Teatre Cine Goya Olleria (Vall d’Albaida), Valencia
22 abr 2010	20:00	Aula Capella de la Seu UB. Plaça Universitat Barcelona
14 may 2010	23:45	Plaça Ferrandis i Carbonell Alcoi
21 may 2010	20:00	Col.legi Major Lluís Vives (Auditori Montaner) València
28 may 2010	20:00	Paranimf Universitat Jaume I Castelló Castelló de la Plana
5 jun 2010	23:45	Sala La Democràcia Mora d’Ebre

Read Full Post »

Rauxa: “Es tracta d’un disc més fidel al directe”

Rauxa publica nou disc “Dins d’una peixera” (Música Global, 2010)

1. Choripan o pà amb tomàquet?

Pà amb tomàquet amb bon li verge.

2. Pit o cuixa?

Cuixa.

3. S’ha acabat el seny?

No, per sort no.

4. Què hi trobem a “Dins d’una peixera”?

Tretze temes, predomini de rumba catalana, funky, guitarres canyeres, jocs flamencs amb el nou guitarrista, fusió i cumbia. Es consolida la rumba com a gènere.

5. Tots els temes són en català?

Hi ha vuit temes en català i cinc en castellà, entre els quals hi ha una versió de la Rafaela Carrá.

6. Novetats?

Hi ha un canvi important respecte l’anterior treball, es tracta d’un disc més fidel al directe. El segon disc era molt per escoltar a casa, amb aquest tercer álbum, recuperem el ritme del primer.  Alhora, es tracta d’un disc autoproduït, incloent el disseny de la portada i del videoclip que inclou. Aquest fet implica molta més satisfacció i estima pel nostre últim disc.

Read Full Post »

La Porta dels Somnis: “Els diaris haurien de recolzar la música tant com l’esport”

El grup de pop-rock La Porta dels Somnis va publicar el disc “5 anys” el 2009.

1. Quina és la porta que du als vostres somnis?

Professionalment parlant, la música. Personalment cadascú té una porta, mil coses. La pregunta està molt bé. Aquesta porta del somnis són els objectius, no el que somies a la nit, els somnis com a fita.

2. Un somni complert? Un per complir?

Complerts, uns quants. Dedicar-nos a la música professionalment ja és un somni, sentir una cançó nostra a la ràdio, cada disc editat, fer un concert acústic. Tens idees i aconsegueixes que algunes es facin realitat. Un somni per complir, a nivell personal, que la gent seguís el grup igual que el Barça, que els mitjans de comunicació recolzessin la música tant com l’esport. Actualment és desproporcionat.

3. Quines són les vostres influències?

De les versions que hem fet, com Queen, Frankilin, Tina Turner, Bryan Adams, Joe Cocker…

4. De quina pel·lícula us agradaria fer la banda sonora?

D’alguna d’aquestes “pelis” de dibuixets, 20th Century Fox… Les pel·lícules de dibuixos no són per a nens, són familiars. Tenen ritme, a les de nens no els pot faltar ritme, no només en sentit musical.

5. Us veieu aviat en un festival gran?

Hauríem de veure quin, n’hi ha molts. La Virgínia ja va estar a l’Acústica de Figueres amb versions de Sau, al Festival de Guitarra, que només és de guitarra, a l’Insomni, nosaltres som o se’ns considera un grup de pop-rock més comercial, els festivals són més temàtics. Al Mercat de Música Viva de Vic ja hi vam ser. Ens veiem a tot arreu.

6. Creieu que es promociona prou la música en català?

Part de les ràdios comercials que es critiquen més en aquest sentit, com Los 40 Principales o RAC 105, molt més que TV3. Qui falta més és la corporació Catalunya Ràdio i TV3, els mitjans de comunicació que haurien de donar més cobertura… iCat-fm, per exemple, unes músiques hi entren i d’altres no, esdevé poc plural. A Andalusia, hi ha el Canal Fiesta andalús, un canal musical escoltat per 500.000 oients, més que Los 40 Principales, i hi punxen tots els estils de música fets a Andalusia, això a Catalunya no ho tenim. Els mitjans de comunicació públics acaben punxant música independent, que no interessa al gran públic. Tenim el món musical partit en dos, la música independent i la música més per a tothom. I en comptes de sumar, els mitjans que promocionen la música independent no volen sumar esforços. El pop-rock sempre ha estat l’estil més majoritari en general a tots els països del món. I mitjans que defensen la llengua promocionen propostes musicals per a molt pocs, com si ens avergonyíssim de l’època daurada del rock en català, és com si diguéssim que allò no val res.

Read Full Post »