Carles Cortés: “Reivindico la sexualitat femenina a partir de certa edat”

L’escriptor alcoià publica a Bromera “Sara, la dona sense atributs”, XVI Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida

1. Què representa la protagonista, Sara?

Sara és l’herència de totes les meues lectures, sobretot d’escriptores, tant catalanes i europees com marroquines, argelines…

Sara cau en el parany de les hipocresies i contradiccions de la seua generació. És una novel·la provocadora, pot ferir sensibilitats, per les escenes de sexe i de violència.

2. Per què els personatges tenen noms tan bíblics?

Em va interessar fer la lectura del Nou Testament. Vaig fer alguna reconstrucció del Gènesi. Vaig conèixer casos de Testimonis de Jehovà de segona generació, que és gent que té elements molt interessants literàriament parlant. Esta és una història d’incest, com passava entre Sara i Ismael, per tant es tracta d’una metareferència literària.

3. Què vol dir “sense atributs”?

“L’home sense atributs” és una novel·la de Robert Musil que he pres com a referent. No té res a veure amb la manca d’atributs físics, sinó més aviat una reflexió sobre si ella és íntegra i amb principis o no. De fet, arriba a la conclusió que sí que en té perquè s’ha independitzat, ha crescut i sap el que es fa.

Sara sí que té atributs. Reivindico la sexualitat femenina a partir de certa edat.

4. Què sents publicant una novel·la eròtica?

És un goig. És un gran plaer poder publicar la meua quarta novel·la en l’editorial valenciana més potent i, a més, independent, cosa que es valora molt en una època marcada per les fusions, tant d’editorials com de caixes. Les novel·les eròtiques trenquen el tòpic que la literatura catalana és per a instituts.

5. Quina relació té la novel·la amb la música?

Moltíssima. Està estructurada a partir de cançons d’Édith Piaf, que contenen dolçor, sensualitat i amargor, que són les principals característiques de la seva vida. “La vie en rose” és un cant d’esperança per a tothom. A Alacant hi ha una plaça nova, on han obert un restaurant del fill de l’amant d’Édith Piaf, i aquest restaurant ix en la novel·la, ja que és el lloc on van a prendre unes copes.

6. El teu llibre conté amor cortés?

Sí, és clar. És un amor subtil, suggerent, educat i cortès.

Encara que al final acaba sent descortès.

Read Full Post »

Yiyun Li: “Hi ha massa llibres publicats”

Bromera publica “Les portes del paradís” de Yiyun Li.

1. És veritat que alguna de les teves històries parlen amb històries d’altres escriptors?

Sí. Penso que és per això que escric, no pas per als lectors, sinó per als mestres. Sovint pensem que escrivim per als lectors, però no estem parlant amb ells. Algunes línies que he escrit parlen amb altres escriptors. Algunes línies que escric poden parlar amb línies de llibres de Tolstoi, Txekhov… No et sents sola quan escrius, d’aquesta manera, sents que estàs parlant amb algú. I ells no se’n riuran de tu. Parlo sovint a través de les meves obres amb un escriptor irlandès amic meu que viu a Anglaterra. Realment, m’agrada la seva feina, som amics i ell em coneix i reconeix quan hi ha aquesta interacció. Ara, ell té al voltant de 80 anys.
Així és com funciona per a mi. Aquestes coses succeeixen.

2. Què penses de la Xina actual?

Xina ha canviat molt en els últims 20 anys. Evidentment, quan hi viatjo ara veig que el país sembla diferent, es veu més nou, molt més modern, els edificis i els carrers són diferents, estan correctes; però això és només la superfície, la gent no ha canviat tant. Per tant, quan començo a parlar amb veïns, amics i gent del carrer ells també s’adonen d’unes quantes similituds. Ells reaccionen davant de les coses d’una manera similar a abans.
En certa manera, no penso que senti un gran canvi, per bé que crec que Xina està canviant cap a millor, va en la bona direcció, però com a escriptora estic interessada en la naturalesa humana, i la naturalesa humana no canvia tant i no evoluciona tan ràpidament.
El tema de la llibertat és millor que el 1979, tot i que encara existeix la censura, encara és un país comunista, governat per un sol partit; això no ha canviat massa però ara és molt més relaxat.

3. Vols ajudar a canviar el món?

No és el meu objectiu canviar les coses. Si tens aquest propòsit, la teva literatura esdevé propaganda. Per tant, crec que el paper de l’escriptor és presentar el món i deixar que els lectors aprenguin les lliçons o, en tot cas, treguin les seves conclusions, per tant si escric aquest llibre és només per mostrar uns personatges i presentar un món i els lectors diran “aquest món és massa fosc” o “hi ha una manca de llibertat” i és bo per a ells treure’n una conclusió.

4. Què llegeixes normalment?

Llegeixo moltes novel·les russes, en anglès. Llegeixo molts escriptors del segle XX, des dew principis de segle fins a mitjans, la majoria d’ells ja morts. També escriptors britànics i americans, però no gaure literatura contemporània. No llegeixo els contemporanis tant com ho hauria de fer.
Hi ha massa llibres publicats i no tots són massa bons, el temps farà la selecció per tu. Dels últims 25 anys ençà, només alguns pocs llibres són llegits per avui per la gent del futur. Llegeixo llibres publicats en els últims 100 anys i sé que el temps ja va fer una tria per a mi. No llegeixo poesia, normalment.

Read Full Post »

John Connolly: “Un llibre és com una olla que bull”

Edicions Bromera ha publicat Els amants, l’última novel·la negra de l’irlandès John Connolly.

1. En deu anys ha publicat 14 novel·les, contes breus, fa un bloc i encara fa entrevistes. D’on treu el temps?

Tinc disciplina, m’assec per escriure i intento omplir la pàgina en blanc. Em forço a seure i escriure. És art i, per tant, cal esforç, treball i talent. No hi ha pas una fórmula màgica. Els mots no flueixen així com així. Al principi, tecleges i prou, fins que surt quelcom que val la pena i que serveix.

Efectivament, encara faig entrevistes i narracions breus, perquè els llibres s’escriuen en els períodes d’entremig, mentre fas altres coses. Un llibre és com una olla que bull, que es va cuinant i es va escalfant i, mentrestant, fas altres coses. Tot forma part del procés. El periodisme és un bon entrenament.

2. Diria que alguns trets d’ Els amants són autobiogràfics? Per exemple, el fet que l’investigador Parker treballi en un bar?

En Parker, de fet, té el meu gust i la meva perspectiva del món. Tenim tots dos la mateixa versió i visió del món, per tant sí que hi ha trets autobiogràfics. Evidentment, treballar de barman m’ha ajudat, perquè sé com és la pudor de la barra, aquella flaire de cervesa que no marxa mai. M’ha estat útil.

Tanmateix, no sóc  tan aturmentat com en Parker.

3. Li ha agradat visitar la fira BCNegra?

Sí, molt. M’agrada més entrar en contacte amb els lectors que no pas amb altres escriptors. Els escriptors sempre es queixen dels editors. En canvi, m’afalaga molt entrar en una sala on la gent ha vingut per mi. I em parlen i em fan preguntes al voltant dels meus llibres. Els agrada i això porta a la interacció, sempre necessària. Escriure és solitari i tot això m’allibera. No paro de xerrar-hi.

4. Escull la Banda Sonora dels seus films? Quan en podrem veure un altre?

No l’escullo. Normalment, no venc els drets dels llibres. No em fico en la feina tècnica dels que fan les pel·lícules. No és feina meva. Cap al 2010 o 2011 sortirà el film basat en The book of lost things.

5. Què espera d’Els amants? En Parker caducarà?

Sempre espero molt d’una novel·la. Ara en tinc una altra de preparada. Quan demano als lectors quina és la seva preferida molts em diuen que és la primera.

Per ara, en Parker seguirà, perquè si marxés el trobaria a faltar. És el prisma a través del qual miro el món. En una seqüència de novel·les, cada una es basa en l’anterior. Estic ajornant la seva fi, però alhora vull veure com canvia, perquè no em vull repetir. De fet, sóc un fanàtic del control i reescric milers de vegades. Jo mateix faig la recerca.

Read Full Post »

Orhan Pamuk: Per què hauria de llegir una novel·la que tothom llegeix?

L’escriptor turc Orhan Pamuk ha publicat El museu de la innocència a l’editorial Bromera.

1. Per vostè ser innocent és positiu o negatiu?

No jutjo pas la innocència. De fet, al meu llibre no en parlo gaire i no és el tema principal, tot i que es tituli “El museu de la innocència”. Crec que la innocència és contraposada a la vanitat, de la qual he parlat força, i a més a més és quelcom poc atractiu, o més aviat gens.

2. Creu que som una societat innocent perquè el museu més visitat de Catalunya és el Museu del Barça?

Segur que hi ha gent que té el sentit de la distinció per no haver-hi anat.

3. Què se sent llegint una novel·la, vanitat o innocència?

Les novel·les ens proveeixen una autenticitat com a la vida real, a través de sons, olors i imatges, per tant mentre llegim ens trobem al mig de la vida real. Molta gent fa tours d’un país amb una novel·la a les mans. Hi ha un aspecte significant de vanitat: podem transformar mots en imatges.

Tenim un cert sentit de la possessió quan llegim una novel·la, perquè pensem que ha estat escrita per a nosaltres. Pretenem oblidar que és un producte de la imaginació. Tenim l’orgull d’haver imaginat allò que llegim.

4. Què tenen en comú els museus i les novel·les?

L’element comú entre la novel·la i els museus és l’orgull, aquella distinció dels rics i poderosos que van fer els primers museus. Aquest sentit de l’orgull està lligat al sentit de la distinció que notem quan llegim i pensem que l’escriptor s’adreça exclusivament a nosaltres. A vegades, ens agrada una novel·la perquè ens cal molt d’esforç per llegir-la. La gent només abandona llibres que ha llegit sense esforç.

Per què hauria de llegir una novel·la que tothom llegeix? Això és el sentit de la distinció. Per què anar a un museu que es veu massa clarament?

Els museus preserven objectes i les novel·les preserven mots, verbs, llenguatge. El novel·lista penetra la consciència d’un temps diferent, per exemple una conversa d’Istambul del segle XVI. Els novel·listes preserven l’encontre entre objectes i nosaltres, com les famílies que van a un museu i hi veuen coses del seu passat.

Read Full Post »