Un dels grups que apunta fort dins del panorama de la música feta en català, els 4t 1a, ens concedeix una entrevista. Amb el seu primer disc sota el braç, ‘El món en un cafè’ (Satélite k, 2010), el grup de Barcelona ens explica algun dels secrets del disc, i aprofiten per a opinar sobre com veuen ells la situació musical.
Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Què us va conduir a començar en el món de la música?
Lluís de Nadal (Ll.N.) : Nosaltres de fet havíem tocat en altres grups, de música més ballable. Després vam decidir provar de fer alguna cosa en català en un rotllo més tranquil.
Pere Jou (P.J.) : Així com havia estat amb les altres bandes de rebentar-ho tot, en aquest cas ens va sortir de dins les ganes de fer alguna cosa més tranquil·la. El fet de voler continuar va ser fruit d’una pulsió interna, ja que teniem ganes de fer-ho, som amics que toquem junts i teniem ganes d’expressar-nos amb la nostra pròpia llengua, amb la que parlem.
Aleix Perdigó (A.P.) : Tornant a l’arrel de la pregunta, crec que tots vàrem estudiar música de nens, vàrem fer música ja que els pares volien. Una obligació que et pot venir de gust o no, i que després a l’institut et porta a tocar per la teva compta en una banda. Així és com vam començar en el món de la música.
Ll.N. : Aquesta ja no seria la banda d’institut.
P.J. : És la que està feta amb més tranquil·litat, amb menys intencions de transcendència.
I.A. : El vostre inici com a grup està marcat en menjadors de cases, aquesta idea com va sorgir?
P.J. : Va sorgir d’una manera molt natural, de la necessitat de no poder, i no voler, pagar locals d’assaig, i assajar a casa. Vam veure que sonava molt bé, i un ‘colega’ ens va dir que perquè no tocàvem al saló de casa seva, i convidaven els amics i així fèiem una festeta. Això ens va dur a tocar a cases d’amics i fins i tot, a cases de gent que no coneixíem de res.
Ll.N.: A un periodista li va agradar i ens va fer sonar a la ràdio, i gràcies a això, gent que no ens coneixia de res va demanar si podíem tocar a casa seva. En principi només era tocar a casa d’aquest amic, per a compartit una mica el que fèiem, i mica en mica va anar creixent.
I.A.: D’aquí és on trobem l’origen i el significat del vostre nom?
P.J.: L’origen del nom del grup no te res a veure, i és una anècdota graciosa. La sonoritat de certes paraules ens agradaven, i ens van dur a fer que el nom de Quart Primera ens sonés bé. Va sortit a l’inici del grup, quan començàvem a tocar, tot agafant una mena de sentit i coherència amb el que fèiem.
A.P.: Nosaltres a vegades diem que amb aquest grup, hi ha coses que han anat quadrant, i aquesta és una de les que ho ha fet a posteriori. I sembla que sigui com tu ho has dit, el fet previ a tocar en menjadors de cases. Les coincidències és com si fossin una cosa mística.
Ll.N.: El que buscàvem era un nom que no donés connotacions, que quan s’escoltés, la gent no digués que fem punk, que som anti-sistema.
A.P.: Un nom que fos diferent, sorprenent, que no portés a pensar en una imatge que la gent ja tingués. Després de molt de temps sense nom, finalment va sortir.
I.A.: Jugant amb la idea de pisos, en el vostre disc veiem imatges íntimes de cases diferents, podríeu explicar una mica aquest disseny?
P.J.: Aquesta idea va sorgir parlant amb el dissenyador, amb en Rafa Roses, i vam acabar arribant a la conclusió que seria interessant que tot l’imaginari que hi hagués en el disc, fos tot al voltant de la quotidianitat i dels espais íntims. Com havíem tocat en salons, volíem que tot girés al voltant d’aquests espais propis, que un els significa, un li investeix uns significats i unes intencions ja que és a on passes gran part de la teva vida, i per a tu és molt important aquell espai. Així va sorgir la idea de demanar-ho a la gent i que ens enviessin fotografies dels seus espais.
Ll.N.: El que ens va sorprendre molt és la qualitat de les fotografies, no ens esperàvem que la gent, per una banda tinguessin aquests racons tan especials, i després que fotografiessin tan bé. El llibret del disc en si funciona bastant bé com a llibre de fotografies.
A.P.: A més són fotos bastant concretes ja que són detalls sobre coses quotidianes, i tothom ha entès molt bé la idea, el fet de parlar de coses domèstiques, poc fotografiades.
I.A.: Les cançons esdevenen petites històries de gent, trobem un doctor jubilat, un noi que espera una noia, una història de desamor amagada rere un piròman, amor i desamor, … Amb que us heu inspirat?
P.J.: Suposo que amb nosaltres mateixos principalment. Per a no semblar un monstre, li poses un altre nom en aquest jo, i el fas passar per una altra persona, abans de que la gent et consideri un bipolar o un piròman.
A.P.: De totes les històries sempre s’agafa l’experiència pròpia. No sempre parlem de coses quotidianes, hi ha lletres que són de caire més psicoanalític, algunes que són de ficció i que tenen un punt de surrealisme. Fins i tot alguna que sembla més costumista, té un punt de realisme màgic. En el disc hi ha diferents colors i hem tocat el costumisme com d’altres temàtiques.
I.A. : Són gent que veieu des de la vostra finestra d’aquest 4t 1a? De cara a l’interior o de cara a l’exterior?
P.J.: És bidireccional, si 4t 1a són els nostre ulls, és la doble mirada, mirada interior – mirada exterior. Moltes vegades comprens a l’altre miran-te a tu, si mires a l’altre i reconeixes alguna cosa teva en aquella persona. No saps mai en quina direcció es troba en cada moment.
I.A. : En el disc només hi ha una història que té un principi i un final, una continuïtat. El Capità Poc qui és?
P.J.: Això és el que deia l’Aleix abans, és un d’aquells personatges que són ficcions màgiques, històries surrealistes. Jo sempre he pensat que és un personatge de dibuixos animats, i es que els dibuixos animats molen molt ja que pots fer el que et roti. Et pots passar les lleis de la gravetat i de la realitat ‘pel forro‘ i no passa absolutament res i és tot versemblant. El capità poc està englobat una mica en aquest espai, un tio que està fastiguejat del món, i que en el món real seria alcohòlic, i decideix immolar-se. En la segona part esta tan avorrit en el cel, on no li deixen fer unes copes, i decideix tornar a la terra per a trobar-se amb la seva dona.
I.A.: Doctor o senyor? Cal mantenir el reconeixement a la gent gran?
P.J.: El que passa és que la societat ens força a identificar-nos tant amb la professió que fem, que quan ens jubilem, sentim una espècie de buit de que ja no som ningú. La idea era dir que sí segueixes sent algú, però ara és ell qui decideix si vol continuar sent el doctor o un senyor anònim.
A.P.: En aquest cas és bastant proper. Lo del doctor ens va bé per a il·lustrar això, ja que a ells ja no se’ls hi diu senyors quan són doctors, i en realitat tothom hauria de poder mantenir el seu càrrec, el seu llegat professional.
Ll.N.: Lamentablement, en la societat que vivim se’ns valora pel que tenim o per la posició que ocupem i no pel que som. Això és el que intentem reivindicar amb la cançó.
I.A.: Hi ha molts Jordis de segona mà, com si fossin un segon plat. Us sentiu identificats?
Ll.N.: Jo crec que cadascú de nosaltres s’hi sent identificat, des de qualsevol 4t 1a ho pots veure. Tothom ha viscut un plantón en la seva vida, però en aquest cas està portat fins a l’extrem del patetisme i del looser. Aquesta cançó és una escena molt descrita, però on tothom s’hi pot sentir identificat.
I.A.: Dieu que proveu d’entendre el món en un cafè, fingint llegir un diari com si res. Feu una petita visió a la situació actual en que ens trobem, no us heu plantejat fer cançons cap a aquesta vesant?
P.J.: Sí, de fet és que si. Aquesta juntament amb la cançó “100 anys” que són les que vam fer més tard, són les que tenen un component més de crítica social. Hi ha un interès en fer-ne, però sense fer cançó de protesta ja que no és la nostra tessitura, ja que des del lloc on estem hi ha coses que podríem dir i que a la gent li semblarien interessants.
I.A.: Seguint amb aquestes noticies dels diaris, com veieu el panorama actual de la música feta en català?
A.P.: Crec que és evident que hi ha una nova fornada de grups. Tinc la imatge, i crec que més o menys tots, que els pioners van ser Antònia Font, fent un estil més desenfadat, més vinculat a una música més internacional. Es van atrevir a sortir de la onada del rock català. Després tota aquesta filosofia s’ha anat cristal·litzant i ha donat grups com els Manel, Mishima, els Amics de les Arts, i moltes més bandes que estan sortint. Així ara podríem dir que tenim una llibertat musical més ampla.
Ll.N.: Ara la llengua catalana s’utilitza en la música com a vehicle per a expressar el que ens passa per dins. El públic, crec que ho percep així, i ja no va als concerts a reivindicar la nació catalana, va a escoltar música cantada en català igual que podria fer-ho si fos en anglès. Ara la gent valora la música per la música, el que si que passa és que els hi és molt més proper ja que entenen totes les lletres.
A.P.: Aquest cop ens ho vam plantejar de forma molt natural, ja que teníem grups que cantàvem en anglès, i quan vam decidir fer el grup, ens vam plantejar perquè no ho fèiem en català, ja que entre nosaltres i els amics parlem en català. A més intentem fer les lletres igual que parlem, si t’hi fixes hi ha algun barbarisme, nosaltres som de Barcelona i parlem així el dia a dia, i per això volíem que així sortís.
I.A.: Quines són les vostres cançons preferides del disc?
P.J.: A mi sincerament, seria com a un pare preguntar-li quin és el seu fill preferit. Jo no em puc pronunciar. Jo a cada una li veig el seu què, i la seva vellesa.
Ll.N.: Cada cançó té el seu moment, és difícil dir si una t’agrada o no. Poder hi ha alguna cançó que no t’entra gens bé, però que un moment determinat et ve de gust escoltar-la. Crec que totes les cançons tenen el seu moment per a agradar.
A.P.: És el que diu en Pere, que les estimem molt a totes i no volem destacar l’una per l’altra. És com si tens 13 fills, si que saps que un és una mica més espavilat que l’altre, però te l’estimes igual. És la gent qui ha de dir això, nosaltres ja hem fet el que havíem de fer.
I.A.: Parleu d’històries quotidianes amb un llenguatge actual, trobeu paral·lelismes amb formacions com Els Amics de les Arts o Manel?
P.J.: En el sentit del que es diu casolanisme sí, però és el que dèiem abans, aquí ningú està inventant la sopa d’all, tots estan parlant de situacions quotidianes, però fa anys Els Pets i Gossos ja ho feien. D’alguna manera la cançó pop, que és més de trobador, de persona que va pels pobles explicant historietes, però en aquest cas, de coses que a la gent li importen en el seu dia a dia, més pròximes. El pop, en la seva naturalesa de naixement, ja porta aquesta naturalesa del trobador.
A.P.: Anant al pop antic: “Baixant de la font del gat, una noia, una noia, baixant de la Font del gat, una noia i un soldat“; típica cançó tradicional català, en el seu moment deuria ser costumista ja que hi deuria haver una noia i un soldat, i algú en va fer la cançó. Totes les bandes tenen cançons així, i a nosaltres ens ha agafat ara que és com la nova tendència. Per exemple, els Antònia Font si que fan cançons molt surrealistes, però per altra banda també tenen la part molt costumista, com “el termo espatllat”.
P.J.: Jo sóc molt fan de’n Roger Mas, de’n Jaume Sisa, i nosaltres també tenim punts de surrealisme en les nostres lletres. Ni la meitat de les cançons arriba a ser una història narrativa, la resta són de caire més introspectiu, més surrealista. El que passa, que el títol del disc i del grup, van en una direcció.
A.P.: No estem obsessionats en fer lletres on es reflecteixi només el nostre entorn proper, crec que el Pere, que és qui les escriu, fa lletres del que vol i utilitza tot el ventall de possibilitats.
I.A.: Vosaltres descriviu la realitat d’una forma més crua, a diferència de la ironia que tenen els Amics de les Arts. Hi esteu d’acord?
Ll.N.: Jo hi estic d’acord, no busquem la ironia, més enllà de la que té ja la vida pròpia.
P.J.: No m’ho havia plantejat mai, la perspectiva que un té de les coses és difícil analitzar-la des d’un mateix, un narra com narra i com veu la vida. Jo he pensat que son cançons tirant cap a melancòliques, tirant cap a la nostàlgia de certes coses. La ironia no està dins del sac, no som gaire ‘guasons‘ en aquest sentit.
I.A.: M’agradaria que us definisiu, què és 4t 1a, que podem descobrir en aquest disc, i que podrem trobar en els vostres directes?
P.J.: 4t 1a és una banda que fa pop, que intenta fer-ho de la millor manera possible, som conscients que no inventem la pólvora, però ho fem de la manera més personal possible. Es trobaran un disc que respira i que està molt viu, i en els directes la defensa d’aquestes cançons i fer-les més vives que mai, de forma molt propera.
A.P.: Ens agrada molt cuidar els detalls, les coses petites, i suposo que això ens ve de tocar en les cases, que la gent es senti partícip del concert, que pugui veure el detall. En el disc també ho hem volgut tenir, al teclista quan tocava el piano li grinyolava la cadira, i aquest grinyol el volíem, i tenia dret a estar al dic, ja que no havíem de canviar la cadira. Hi ha una tendència estètica cap això, cap a les coses que a vegades s’han deixat de banda, coses casuals o fruits de l’error.
P.J.: La perfecció és impossible, anem a treure-li el màxim profit a la impuresa, fer d’aquest porus una virtut.
TEXT: Ignasi Arauz
entrevistadema.wordpress.com 