Aquesta és la segona entrevista dels grups premiats al Sona 9 de l’edició del 2010.
Els Pulpopop ens van demostrar com afecta la tramuntana a les ribes del Ter, i és que són un grup de Ter en Ter, de la Cellera i de Sarrià de Ter. Van aconseguir arribar a la final i endur-se el segon premi del concurs, el premi Joventut. Una proposta molt original, atrevida i que amaga moltes coses darrera d’un “Pulpo” i d’un Pop. Tot és deixar-se endur i descobrir qui són i cap a on ens porten!
Ignasi Arauz (I.A.): Qui és el “Pulpo” i qui el Pop? D’on surt aquest nom?
Pau Boïgues (“Pop”) (P.B.) : Doncs l’Edgar és el “Pulpo” i en Pau és el Pop. El nom surt d’una anècdota, ja que un dia estàvem tocant a Fornells amb un trio de jazz, i l’Edgar, com que és molt inventor i sempre treu sons nous, va voler treure un so nou de la bateria i va connectar uns tubs al tomb i al goliat, i mentre bufava i picava, feia un efecte de glissando. I clar, tenim una foto d’això, dels tubs, i semblava més un “pulpo” que no pas l’Edgar, i la gent va començar a dir-li així.
Edgar Massegú (“Pulpo“) (E.M.) : Val a dir, que l’anècdota no va funcionar del tot ja que això funcionava amb membranes de pell perquè son més sensibles a que es puguin inflar i desinflar, i aquell dia com estaven fetes malbé, les vaig canviar per unes de plàstic però no va funcionar. L’espectacle visual hi era, però l’espectacle sonor era més aviat patètic. Llavors al Pau com li agrada l’estil de música pop, vam ajuntar-ho i d’aquí va sorgir el Pulpopop, un joc de paraules, aquesta diglòssia, aquest bilingüisme, ja dóna pista del que passa en les lletres del grup, que hi ha tot aquest món juganer amb les paraules. I també fa referència a l’estil, tot i que ens han dit coses molt diferents. A més, tal i com ell diu que jo sóc el “Pulpo” i ell el Pop, però hi ha nits que es gira la truita i la cosa es torna calamar.
I.A.: Què us va dur a fer música?
P.B.: És una pregunta que no ens havien fet mai, és complicat de contestar.
E.M.: Doncs diria que és una cosa causal i alhora casual, que coincideix amb els gens que tens a dins que es desperten quan neixes i ballen una sardana.
I.A.: L’estil propi que heu creat té referents en alguns grups? Quins?
E.M.: Tot el que sona ens influència.
P.B.: Tot el que ens envolta, exacte.
I.A.: El fet que sigueu de Girona fa que estigueu tocats per la tramuntana?
E.M.: Això té una explicació molt ferma, fins i tot científica. El Pau està ben bé al peu del Puigdefrou, que és la muntanya de la Cellera de Ter, de la Selva, que a dalt hi ha un vent que només hi és allà, el Coll de grilles, i aquest vent el fan servir per a fer parapent, és perillós segons com gira, i fa que els àtoms i les neurones que volten pel cervell estiguin més moguts. Llavors a Sarrià de Ter tenim la Pedrera d’en Robau, que és una muntanya que separa Sarrià de l’Empordà, i com que l’estan foradant, se l’estan menjant per la pedrera, casi la muntanya ja no hi és. Per això, cada dia, s’escola més la tramuntana cap al poble. Josep Pla ja ho afirmava, que es una cosa científica, i està comprovat que les neurones es desperten més. Degut a aquesta geografia d’on som estem tocats pel Coll de grilles i la Tramuntana.
I.A.: De què ens parlen les vostres cançons?
E.M.: La realitat supera la ficció, i parlen de la realitat. A vegades no expliquem del tot la realitat, si no dirien: “deu ni do quin parell!”. Creiem que son molt quotidianes, però com que juguem amb les paraules semblem qui sap què. Per exemple quan diem: “en les forces de la memòria, oblidat d’opinar si ets viu“, aquí darrera hi ha moltes coses amagades, tot el que està passant amb les forces del passat. O quan diem en una cançó: “no podràs si jeus al tron desfer el meu son que dorm a l’entresòl“; és un joc de paraules que està dient que el poder no pot amb la llibertat d’un que jeu a l’entresòl, d’una persona qualsevol. Si grates creiem que hi ha substància, encara que s’ha de deixar obert el significat a la gent. Per exemple el “Cuit, ben cuit”, no és cap apologia a consumir drogues ni molt menys, en canvi, una nit de festa a Girona, ens vam trobar que molts col·legues que anaven cuits d’aquestes substàncies ens cantaven eufòricament la cançó. I nosaltres no sabíem com reaccionar, ja que no és una apologia de les drogues, però has d’estar preparat a qualsevol cosa, obert a tot.
I.A.: Com valoreu el vostre pas pel Sona 9?
P.B.: El pas pel Sona 9 ha estat una experiència molt bonica, tant a nivell personal com pel grup. Estem molt agraïts a tota la gent que ens ha fet costat i tot el públic que ens ha pogut venir a veure als concerts.
E.M.: Hi ha hagut moltes emocions i no serem capaços de pair-les encara, i tot i que si que em guanyat alguna cosa, el premi Joventut, en el fons no em guanyat res. Guanyarem alguna cosa quan fem un concert i la gent vingui i s’ho passi bé, quan omplim sales, serà molt maco. Ara tot just Pulpopop comença, encara que fa molts anys que ens dediquem a la música i amb el grup ja en fa dos.
I.A.: Que hi podrem trobar en un disc vostre?
E.M.: Tenim la idea de fer un disc d’aplaudiments. Estem treballant amb Jorge Wagensberg, el director del Cosmocaixa, i amb l’Eduard Punset, en aquesta proposta que no s’ha fet mai a nivell mundial, tot i que necessita molts mitjans, ja que hem d’omplir una sala, volem omplir un Liceu, muntar un estudi ambulant, molts micròfons, … i és fer un disc només d’aplaudiments de les cançons. Les cançons no hi serien, només hi serien els aplaudiments. Els científics s’estan encarregant d’estudiar que passa quan una cançó és més ràpida, com aplaudeix la gent; com aplaudeix la gent després d’una balada; si la cançó acaba en sec; perquè aplaudeix més estona si la cançó és més llarga o al revés; o perquè les primeres files d’un teatre aplaudeixen d’una manera i les de darrera d’un altra; amb quin ritme aplaudeix la gent respecte el de la cançó; amb quina força o intensitat….; és intentar trobar un ordre en el caos d’aplaudiments. Intentarem plasmar en aquest disc que el públic és el més important.
I.A.: Quin és l’horitzó dels Pulpopop a curt – mitjà termini?
E.M.: Treballar amb constància i amb tenacitat, partint del Ter que és ultra local. L’horitzó, com deia en Dalí, vol ser universal, si ho aconseguirem…
P.B.: Si ho aconseguirem, no ho sabem, però nosaltres treballarem dur.
E.M.: Però passant-nos ho bé!
I.A.: Com us definiríeu per a la gent que no us ha vist mai?
E.M.: Pulpopop és un grup de vuit potes, en el seu format més de concert, d’escenari gran, de plaça de braus rehabilitada per a l’ocasió, on a cada pota hi ha un component: quatre són la secció de vents, i les altres quatre potes el bateria, el baix, el “Pulpo” i el Pop. Per altres ocasions tenim el Pulpopop Quartet, amb musics de gran rodatge en l’escena jazzística del principat com Manel Fortià i Marc Bòdalo. I per a ocasions més íntimes, en espais tancats i teatrals tenim Pulpopop, en un format de duet amb el “Pulpo” i el Pop, que amb els seus tentacles ho remen una mica tot, des d’un piano fins a una flauta, utilitzant els loops, les veus i els crits. L’objectiu bàsic és fer passar un bon “rato” a la gent. Ens prenem la llicència d’utilitzar aquest mot, que està mal dit, ja que ‘estona’ sembla que s’adormi, que hagi d’anar al banc a jeure. Així tot sona més festiu, que és el que volem transmetre.
TEXT i FOTO: Ignasi Arauz
entrevistadema.wordpress.com 